Arxiu d'etiquetes: història religiosa

Crema de Convents, la -1835-

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 22 juliol 1835 – Barcelona, 26 juliol 1835)

Fets anticlericals ocorreguts en diversos pobles, centrada en l’incendi de residències religioses i en l’assassinat de religiosos.

S’inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l’assassinat d’uns presoners liberals comès per una partida carlina, capitanejada per un religiós; foren incendiats dos convents i foren assassinats uns quants religiosos.

Al cap de pocs dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de Poblet i de Santes Creus, i el convent de recol·lectes de Riudoms.

A Barcelona, el dia de Sant Jaume (25 juliol), una multitud excitada pel fracàs d’una correguda de bous a la plaça de la Barceloneta, incendià els principals convents barcelonins i assassinà uns quants religiosos, davant la passivitat de la guarnició; l’ordre hi fou restablert, finalment, per la milícia urbana.

També foren incendiats els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d’Arenys i d’Igualada i les cartoixes d’Escaladei i de Montalegre.

Aquesta demostració d’anticlericalisme popular, exacerbat pel clima d’odi de la guerra civil, fou dirigida exclusivament contra el clericat regular.

Costoja -Alt Urgell-

3 Respostes

(Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)

Antic priorat de l’orde de l’Hospital (Santa Maria de Costoja), a la vall de Castellbó, prop del poble de Vilamitjana.

El 1220 era centre de la comanda de Costoja, de la qual depenia també l’hospital de Sant Joan de Berga. Passà a dependre dels comanadors de Susterris.

Al seu voltant es formà una petita caseria, que, com el priorat, que havia esdevingut santuari, era abandonada i arruïnada a mitjan segle XIX.

Corretja, orde de la

1 Resposta

(Catalunya, 1397 – segle XV)

Orde religiós, dit també empresa o divisa, fundat per Martí I l’Humà. Era de titular únic, i era concedit pel rei a homes i per la reina a dones.

En foren titulars Ferrer d’Abella (1397), Jaume de Prades (1400) i Pere de Torrelles (1408), i també Violant de Montagut, muller de Ramon de Boïl (1397), i Maria Lladró de Vilanova, filla del vescomte de Vilanova (1399).

Correspondència

Deixa un comentari

(Barcelona, desembre 1963 – )

Revista religiosa mensual ciclostilada, fonamentalment en català. Fundada per un grup de sacerdots.

Duu el subtítol de “Full eclesial. Ambients populars”, i és una tribuna polèmica de les inquietuds dels catòlics progressistes als Països Catalans.

La majoria de les col·laboracions són espontànies.

Congregació Claustral Tarraconense

9 Respostes

(Catalunya, 1215 – 1835)

Congregació benedictina. Reuní els monestirs de monjos i monges d’hàbit negre de l’antiga província eclesiàstica Tarraconense.

Fundada arran del concili IV del Laterà (1215), que obligà els monestirs benedictins a reunir-se en capítols generals per províncies eclesiàstiques, el capítol de la Tarraconense comprengué d’antuvi monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. Des del 1336, amb la creació de l’arquebisbat de Saragossa, es titulà Congregació Tarraconense i Cesaraugustana. L’adjectiu de claustral li fou donat el 1600 per tal de distingir-la de la dels Observants de Valladolid.

Mentre que els monestirs masculins de Navarra i la Rioja se n’anaren separant fins al segle XVI, bastants de catalans s’hi adheriren progressivament; els rossellonesos demanaren de formar-ne part el 1592.

Una etapa de vida florent i expansiva, que durà del segle XIII al XVI, fou seguida per un període de dificultats internes i externes els segles XVI i XVII. S’extingí (eren només uns deu monestirs) amb l’exclaustració del 1835.

Les compilacions més importants de les seves constitucions foren les de l’abat Pere Bosquet de Sant Cugat, redactades el 1361 i traduïdes aviat al català, les de Miquel Sella (1582), les del capítol del 1597 i les darreres, impreses el 1662.

Conferència Episcopal Tarraconense

12 Respostes

(Catalunya, 1969 – )

(CET)  Organisme. Integrat pels bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense i de l’arquebisbat de Barcelona, que té la missió d’estudiar els problemes comuns a les vuit diòcesis catalanes i coordinar-ne les activitats pastorals. N’és president l’arquebisbe de Tarragona.

Els seus principals organismes vinculats són: Facultat de Teologia de Catalunya, Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya, Centre d’Estudis Pastorals, secretariats interdiocesans, Gabinet d’Informació de l’Església a Catalunya, comissions de liturgia al català, i Comitè Interdiocesà de Caritas. Hi ha també comissions mixtes amb la Generalitat de Catalunya.

Entre els seus documents publicats destaquen: El pluralisme en la comunió eclesial (1972), Misteri pasqual i acció alliberadora (1974), Perspectiva cristiana de l’amor i de la sexualitat (1975), L’atur, escàndol i desafiament del nostre temps (1980), Arrels cristianes de Catalunya (1985) i Església i món rural (1992).

Enllaç: Conferència Episcopal Tarraconense

Comissió Abat Oliba

4 Respostes

(Montserrat, Bages, 27 abril 1947)

Entitat organitzadora de les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat.

Fou inspirada per l’abat Aureli Maria Escarré i la presidí Fèlix Escalas i Chamení, amb Fèlix Millet i Maristany de secretari general, i la col·laboració d’un secretariat dirigit per Josep Benet i Morell.

Dugué a terme una àmplia campanya de sensibilització arreu de les comarques catalanes, amb profusió de circulars i conferències en català, per primera vegada des del 1939, en un intent de reunir tots els catalans, sense distinció de tendències, en una sèrie d’actes que culminaren en la solemne entronització de la Mare de Déu de Montserrat, a la qual assistiren més de 100.000 persones.

Claustre, Mare de Déu del

2 Respostes

(Solsona, Solsonès)

Imatge de pedra del segle XII. Venerada en una capella de la catedral de Solsona, obra de l’escultor Gilabert.

Segons la tradició, fou descoberta el segle XIII al pou del claustre, on havia estat amagada a causa del perill iconoclasta dels albigesos.

Patrona de Solsona des del 1653, fou coronada el 1956 (la capella fou decorada aleshores amb baixos relleus d’Enric Monjo).

Clàssics del Cristianisme

5 Respostes

(Catalunya, 1988 – )

Col·lecció d’obres d’autors cristians de totes les èpoques i tradicions, traduïdes al català a partir dels textos originals i amb introduccions i notes a càrrec d’especialistes. El primer volum (Escrits, de Francesc i Clarà d’Assís) aparegué el 1988.

La col·lecció és fruit de la col·laboració entre la Facultat de Teologia de Catalunya i la Fundació Enciclopèdia Catalana, amb el concurs tècnic d’Edicions Proa, de Barcelona.

Dirigida per Sebastià Janeras i amb l’assessorament dels professors Joan Bada, Jaume Fàbregas, Evangelista Vilanova i Josep Vives.

Enllaç:  Clàssics del Cristianisme

Cinta, la Santa

4 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 1347)

Cinta de seda blanca de 12 pams de llargada, venerada, almenys des del 1347, com a cinyell de la Mare de Déu a la catedral de Tortosa, especialment per les dones gràvides.

Segons la tradició (recollida el 1508), fou lliurada personalment per la Mare de Déu a un sacerdot tortosí.

Conservada originàriament en un reliquiari de cristall i d’argent del segle XV, entre el 1672 i el 1725 li fou construïda i dedicada una sumptuosa capella on és venerada actualment, juntament amb la imatge de la Mare de Déu de la Cinta.

El 1617 fou fundada la confraria de la Mare de Déu del Socors i de la Santa Cinta.