(Montpeller, França, segle XII – Tarragona, 1233)
Arquebisbe de Tarragona (1215). Fou conseller de Jaume I el Conqueridor.
Dirigí la concòrdia de 1227 que posà fi a la revolta d’Aragó, i prestà suport a l’expedició a Mallorca (1229). L’any 1232, Jaume I li encomanà el seu primogènit, Alfons.
Intentà d’introduir la inquisició al regne.
(França ?, segle IX – Catalunya ?, segle IX)
Bisbe de Barcelona (vers 856 – vers 860). El primer d’aquesta diòcesi del període de la dominació franca documentat amb certesa.
Ocupava la seu episcopal el 858, quan passaren per Barcelona els monjos Usuard i Odilard de Saint-Germain-des-Prés, els quals ajudà a reprendre el viatge cap a Còrdova, a fi de recollir-hi les relíquies dels màrtirs Jordi, Aureli i Natàlia.
Instituí canongies per a fomentar la vida comunitària i semiclaustral del clericat. El 860 assistí al concili de Tuzey (França).
(Marsella, França, 1869 – Barcelona, 5 maig 1897)
Obrer anarquista. Resident a Barcelona. Milità a les files anarquistes (bé que fou acusat d’ésser confident del governador civil) i fou detingut després d’ésser llançada una bomba contra una processó al carrer de Canvis Nous de Barcelona (7 de juny de 1896).
Empresonat al castell de Montjuïc, fou un dels que sofriren més maltractaments i, tot i no ésser veritat, reconegué la seva culpabilitat i la d’altres anarquistes, fet que fou la base legal per a iniciar el Procés de Montjuïc.
Morí afusellat.
(Santa Cecília de les Vinhas, França, 5 juny 1868 – París, França, 12 setembre 1927)
Escriptor i traductor. Va traduïr Santiago Rusiñol i Ramon Llull. Col·laborà a “La Veu de Catalunya”.
Escriví diversos assaigs: La Catalogne et les germanophiles, Le bienhereux Raymond Lulle (1900), La fin de l’empire espagnol d’Amèrica (1922).
(Tolosa, França, 1020 – Barcelona, 16 octubre 1071)
Comtessa de Barcelona (1052-71). Filla dels comtes Bernat i Amèlia de la Marca i tercera muller de Ramon Berenguer I de Barcelona, que havia rebutjat la seva segona muller, Blanca, per la qual cosa foren excomunicats ambdós esposos, i les pretensions del comte de dotar Almodis trobaren una ferma oposició en la comtessa àvia Ermessenda de Carcassona, que els proporcionà dues noves excomunions.
Els drets d’Ermessenda foren comprats amb mil unces d’or. Els comtes van adquirir també els comtats de Carcassona i Rasès, per deixar-los a llurs fills Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, mentre l’hereu (i fillastre d’Almodís), Pere Ramon, heretaria Barcelona. Però aquest, ressentit i potser malalt, assassinà Almodis.
(França ?, segle VIII – Barcelona, 852)
Comte de Barcelona, Empúries i Rosselló (850-52). D’origen franc, havia estat comte de Troyes.
Fou posat per Carles el Calb al davant de la Marca Hispànica, amb Isembart, fill del marquès de Borgonya, com a ajudant. A Narbona no trobà dificultats; ençà dels Pirineus, però, topà amb la resistència del comte usurpador Guillem II de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, ajudat per Abd al-Rahman II; però Guillem fou decapitat (850).
Aleran hagué d’enfrontar-se amb una forta ràtzia musulmana que devastà Barcelona. Sembla segur que el comte hi morí.
(Alvèrnia, França, segle X – Barcelona ?, segle X)
Dama. Pertanyia al casal d’Alvèrnia. Fou la segona muller del comte Borrell II de Barcelona, que era vidu de Letgarda de Roergue.
Aimerud no tingué fills del comte barceloní. En casar-se amb ell, Aimerud era també vídua d’un primer matrimoni, del qual li restava una filla, anomenada Aldia.
(Montpeller, França, 2 febrer 1208 – València, 27 juliol 1276)
“el Conqueridor” Rei de la corona catalano-aragonesa (1213-76). Era fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller. En morir el seu pare a la batalla de Muret, Jaume es trobava en poder de Simó de Montfort com a garantia d’una pau que no arribà. Per indicació del papa Innocent III, el nou rei fou lliurat a l’orde del Temple, encarregat, per disposició testamentària del rei difunt, d’educar-lo.
Durant la minoritat de Jaume, el comte Sanç I de Rosselló, fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona assumí la regència del regne, però no trigà a ésser desbordat per tot de problemes interns i per l’antipatia del papa Honori III, i hagué de retirar-se (1218). Jaume I governà personalment des d’aleshores, bé que un consell integrat per rellevants personalitats de la corona era de fet el responsable de dirigir el país.
L’alçament de la noblesa aragonesa, menada per l’infant Ferran d’Aragó, oncle del rei, i la pau que hi posà fi (sentència arbitral d’Alcalà del Bisbe, març 1227) foren els darrers afers de la primera etapa del regnat de Jaume I, durant la qual, a causa del desgavell general, fracassaren els intents de conquerir Albarrasí (1220) i Peníscola (1225).
Després de la incorporació a la corona del comtat d’Urgell, gràcies al contracte de concubinatge signat amb la titular d’aquella regió, Aurembiaix, el monarca emprengué la primera empresa important del regnat. La necessitat de posar fi a la pirateria mallorquina i d’establir una base sòlida per al comerç mediterrani motivà la conquesta de les Balears, empresa en la qual col·laboraren també marsellesos, genovesos i pisans. Mallorca es lliurà a Jaume I el desembre de 1229 i Menorca se li declarà tributària l’any 1231. La presa d’Eivissa no s’acomplí fins al 1235.
Les regions peninsulars del regne, l’Aragó i els lleidatans, interessats més per l’expansió peninsular que no pas per la mediterrània, feren pressió al monarca, d’altra banda interessat també en l’empresa, perquè iniciés la conquesta de la regió valenciana. El 1232, Blasco d’Alagó, per iniciativa pròpia, ja havia conquerit Morella. Borriana i Peníscola foren les primeres poblacions incorporades a la corona (1233) i, després d’un lapse provocat pel problema de la sobirania sobre Carcassona, la conquesta de València va ésser continuada. El setembre de 1238 la capital va caure i el rei hi establí un fur propi. Pel tractat d’Almirra (març 1244) Jaume I es repartí amb Castella la zona de conquesta d’ambdós estats. Xàtiva (1244) i Biar (1245) foren les darreres poblacions que passaren a domini del rei.
En virtut del tractat de Corbeil (maig 1258), Jaume I cedí els seus drets sobre el Migdia de França; en compensació, Lluís IX renuncià a la seva sobirania teòrica sobre els comtats catalans. Aquests tancaments dels camins ultrapirinencs significà una vigorització de la política peninsular i mediterrània de la corona catalano-aragonesa.
La conquesta de Múrcia (1266), lliurada a Alfons X de Castella en compliment del tractat d’Almirra, el frustrat intent de portar a terme una croada a Terra Santa (1269), la rebel·lió del seu fill, l’infant Pere, ajudat pel vescomte de Cardona i els comtes d’Empúries i del Pallars, i un seguit d’insurreccions dels valencians constitueixen els esdeveniments més importants de la darrera etapa del regnat de Jaume I.
La divisió dels estats -Catalunya, Aragó i València per al primogènit, Pere, i les Balears i els comtats de Rosselló i la Cerdanya, per al segon fill, Jaume– ha estat considerada com una de les decisions menys encertades del regnat.
En temps de Jaume I, la corona de Catalunya-Aragó assolí la plenitud en l’aspecte institucional i econòmic. El monarca impulsà vigorosament l’organització dels municipis, mentre que també les Corts Catalanes assoliren una gran importància en aquests anys. L’esperit del dret romà presidí la redacció del fur de València i dels costums de Lleida. Sant Ramon de Penyafort, potser confessor del monarca, i Ramon Llull foren sens dubte les personalitats més rellevants de l’època.
(Poissy, França, 1 maig 1245 – Perpinyà, 5 octubre 1285)
“l’Ardit” Rei de França (1270-85). Fill i successor de Lluís IX i de Margarida de Provença. Es casà el 1262 amb Elisabet d’Aragó, de qui restà vidu el 1271.
Heretà el Llenguadoc a la mort d’Alfons de Poitiers (1271). Tingué una entrevista amb Pere II el Gran de Catalunya a París, el 1276, i una altra a Tolosa, el 1281.
El 1285 fou el cap de la croada contra Catalunya en ajut de les pretensions de Carles d’Anjou a la corona de Sicília; amb un enorme exèrcit penetrà al Rosselló pel maig, i travessà l’Albera un mes després.
S’establí al setge de Girona a la fi del juny, i allí emmalaltí greument i hagué d’ésser evacuat cap a França. L’exèrcit que el custodiava fou durament castigat en travessar el coll de Panissars, i el mateix rei i el seu fill pogueren passar només gràcies a la generositat de Pere el Gran. A resultes de la malaltia morí a Perpinyà.
(Versalles, França, 19 desembre 1683 – Madrid, 9 juliol 1746)
Rei de Catalunya-Aragó (1700-05), i d’Espanya (1713-46). Fill segon del gran delfí de França, Lluís, i nèt de Lluís XIV de França. Fou nomenat rei de la corona hispana pel darrer Àustria, Carles II. L’arxiduc Carles d’Àustria amb el suport de la Gran Aliança (Anglaterra i Holanda, i posteriorment Savoia i Portugal), acudí a rescatar la corona per les armes. Tots els territoris de l’antiga corona catalano-aragonesa, temerosos de la política centralitzadora dels Borbons, també se li uniren, i començà així l’anomenada Guerra de Successió.
Després de la batalla d’Almansa (1707), Felip V suprimí les constitucions del País Valencià i Aragó i hi aplicà els decrets de Nova Planta, que els subjectaven a les lleis de Castella. La mort de l’emperador d’Àustria i la consegüent pujada al tron de Carles féu que les potències aliades l’abandonessin i ell mateix es desentengués del Principat; el tractat d’Utrecht (1713) segellà la pau i Catalunya, abandonada per tothom, sucumbí el 1714, i l’any següent Mallorca. Immediatament hi foren suprimides les institucions pròpies i aplicat el decret de Nova Planta, i els Països Catalans foren sotmesos a un règim militar.
Empès per Isabel de Parma, la segona esposa, intentà la conquesta de Sardenya i Sicília, però les potències europees, reunides en la Quàdruple Aliança (1720), l’obligaren a firmar la pau de Cambrai i a restituir les terres conquerides, tot i que amb els pactes de Família obtingué Nàpols, Sicília, Parma, Piacenza i Guastalla per als fills tinguts amb Isabel. Amb l’esperança de pujar al tron de França, abdicà en el seu primogènit, però la mort d’aquest el féu tornar al tron. El regnat de Felip V significà la introducció als seus estats d’un absolutisme centralista com el francès.
Dades dels Països Catalans 