Arxiu d'etiquetes: fets bèl·lics

Gènova, guerres contra

(Gènova, Itàlia, 1323 – finals segle XV)

Enfrontaments entre la corona catalano-aragonesa i la república marinera de Gènova, degut a l’expansió que la primera havia assolit en els darrers anys del regnat de Jaume II de Catalunya.

Els genovesos, que sempre havien estat enemics d’aquells que els podien fer la competència en la pràctica del comerç, ho havien de ser dels catalans, els quals trobaven en tots els mercats. Aquesta competència comercial i els mateixos afanys imperialistes de d’un i l’altra bàndol donarien lloc a una rivalitat que duraria quasi dos segles.

La causa fonamental que transformà aquesta rivalitat en guerra declarada fou la conquesta de Sardenya per part de Jaume II, atès que Gènova tenia grans interessos a l’illa.

La primera guerra entre Catalunya i Gènova es produí entre 1329 i 1336. La iniciativa partí dels consellers de Barcelona, que, juntament amb la ciutat de Palma de Mallorca, decidiren organitzar una poderosa armada. La intervenció d’Alfons III el Benigne no tingué lloc fins al 1331. La pau se signà el 1336.

La segona guerra catalano-genovesa es produí en temps de Pere III el Cerimoniós, entre 1351 i 1360, i la causa en fou també l’illa de Sardenya. Els genovesos s’aliaren amb Castella, i Catalunya, amb Venècia. Els genovesos foren vençuts a les batalles del Bòsfor (1352) i de l’Alguer (1353). Gènova llavors se sotmeté als Visconti de Milà. A començaments del segle XV, altra volta els genovesos foren derrotats

Durant el regnat d’Alfons IV el Magnànim es produí un altre episodi de la guerra per la supremacia del Mediterrani. La primera etapa fou durant 1420 i 1426. El Magnànim va renunciar a l’illa de Còrsega, a canvi de les bases de Portovenere i Lirici, al golf de Gènova. En l’etapa compresa entre 1435 i 1444, els catalans varen ésser derrotats a la batalla de Ponça (1435).

El 1454, Gènova fou assetjada per mar i per terra, i gràcies a la mort d’Alfons IV el Magnànim va ser alliberada. L’enfrontament, amb atacs corsaris, continuà fins al final del segle XV, i es debilità cada vegada més a causa de la decadència de Gènova.

Garraf, complot de -1925-

(Sitges, Garraf,  6 juny 1925)

Atemptat contra Alfons XIII de Borbó. Fou una intriga concertada per un grup de joves d’Estat Català per atemptar en un túnel situat entre Garraf i Sitges quan el rei tornava a Madrid després d’haver visitat Barcelona.

L’atemptat fou avortat per la policia, que retirà la bomba i foren empresonats entre altres Jaume Compte, Marcel·lí Perelló, Miquel Badia i Emili Granier, que foren amnistiats el 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera.

Aquest esdeveniment representà l’inici d’una major activitat d’Estat Català.

Garigliano, batalla de -1503-

(Laci, Itàlia, 28 desembre 1503)

Fet d’armes que va tenir lloc a la vora del riu Garigliano entre l’exèrcit de Lluís XII de França i el de Ferran II el Catòlic, comandat aquest últim per Gonzalo Fernández de Córdoba.

La victòria obtinguda pel Gran Capità, que complementava la de vuit mesos abans a Cerignola, va determinar l’expulsió dels francesos i la possessió definitiva del regne de Nàpols per part de Ferran el Catòlic, el qual en fou proclamat sobirà.

guerra del Francès (1808-14)

Francès, guerra del -1808/14-

(Països Catalans, 2 maig 1808 – 17 abril 1814)

(o guerra de la Independència)  Conflicte bèl·lic. Nom donat a la guerra contra Napoleó.

Als Països Catalans, la trajectòria de la guerra fou marginal al Principat i al País Valencià, i encara més a les Balears, on, gràcies a l’ajut de la flota anglesa, no es produí la invasió napoleònica: Menorca i, sobretot, Mallorca foren refugi dels resistents catalans i valencians i alhora una bona font de recursos frumentaris i militars, especialment al principi de la guerra.

La penetració francesa als Països Catalans es produí com a conseqüència del tractat de Fontainebleau (1807), que establia l’entrada de cossos d’exèrcit francesos per tal d’atacar Portugal. Un d’aquest cossos, el del general Duhesme, entrà al Principat amb 11.000 soldats i 3.600 cavalls el 10 de febrer de 1808, i el 13 entrà a Barcelona, malgrat les ordres en contra del capità general, comte d’Ezpeleta.

Duhesme al·legà que havia de continuar cap a Cadis, juntament amb 15.000 soldats més, que entraren pel Pertús poc després. Però el 29 de febrer s’apoderà per sorpresa de la Ciutadella, i poc després, amb amenaces, féu que li fos lliurada la fortalesa de Montjuïc, que Mariano Álvarez de Castro, el futur defensor de Girona, hagué de cedir, perquè no hi havia al castell ni pertrets ni aliments disponibles que permetessin la resistència.

Entre Barcelona i França hi havia unes altres places fortes (Roses, Figueres, Girona i Hostalric) que podien interceptar les comunicacions. Girona fou descartada per l’estat ruïnós dels seus murs. Altrament, la petita guarnició que Duhesme deixà a Figueres s’apoderà aviat del castell de Sant Ferran.

Després del motí d’Aranjuez (18 març 1808) i de l’alçament de Madrid (2 maig 1808) es propagà ràpidament la lluita antifrancesa per totes les zones envaïdes.

Al Principat, la rebel·lió antifrancesa s’inicià a Lleida i a Tortosa, mentre que a la Barcelona ocupada una propaganda activa incitava militars i ciutadans a la deserció. A Manresa i a Igualada fou cremat el nou paper segellat enviat pel lloctinent. El general Duhesme féu sortir de Barcelona dues columnes que havien de cooperar amb les de Lefèbvre i Moncey, a fi d’aplegar-se amb elles a les envistes de Saragossa i de València, respectivament.

La primera columna, dirigida pel general Schwartz havia de destruir els polvorins de Manresa i d’imposar una forta contribució a la ciutat; però en arribar a la collada del Bruc (6 juny) fou sobtadament hostilitzada pels sometents de Manresa i d’Igualada i hagué de retrocedir (primer combat del Bruc). La victòria fou més moral que militar, però envalentí molt els ànims i afavorí l’alçament de tot el Principat.

També Chabran, cap de l’altra columna, fou atacat a mig camí de Tarragona i no pogué passar de l’Arboç. Volgué repetir aleshores (16 juny) la maniobra de Schwartz, però fou també derrotat (segon combat del Bruc). Duhesme saquejà Mataró i volgué apoderar-se de Girona, però els dos setges de la ciutat fracassaren (juny i agost del 1808).

Frustrats tots els seus propòsits, Duhesme es tancà dins els murs de Barcelona i esperà reforços de Napoleó, mentre que, per part seva, també Moncey s’estavellava davant les defenses de València.

El 18 de juny hom constituí la Junta de Catalunya, a Lleida, que envià representants a la junta central, creada a Aranjuez.

guerra del Francès (1808-14)

Duhesme restà assetjat a Barcelona, mentre que grans reforços procedents de Mallorca i de Menorca engruixien les forces catalanes resistents. La intervenció personal de Napoleó a la península hi restablí el predomini francès: el Setè Exèrcit, comandat pel general Gouvion Saint-Cyr, entrà a Catalunya amb 24.000 soldats i 2.000 cavalls. Prengué Roses (7 desembre), passà el Fluvià i es dirigí a Barcelona.

El nou capità general de Catalunya, Joan Miquel de Vives, dubtà entre barrar-li el pas o continuar blocant Barcelona, i fou derrotat a Llinars de Vallès. Saint-Cyr trencà, així, l’encerclament de Duhesme a Barcelona; perseguí l’exèrcit i els sometents i, en la batalla del pont de Goi (Valls, 25 febrer 1809), derrotà les tropes de Teodoro Reding, bé que no s’atreví a passar del Camp de Tarragona i retrocedí fins al Llobregat.

S’ocupà aleshores d’anul·lar els efectes entrebancadors de la plaça de Girona, defensada per Mariano Álvarez de Castro. Fou establert el tercer setge (maig 1809), que durà set mesos. Girona havia estat reforçada pels regiments d’Ultònia i de Borbó i per batallons de miquelets i de voluntaris, i els capitans generals Blake i Coupigny s’esforçaren a trencar el setge des de fora i a introduir combois de queviures i de municions a la ciutat.

Aquesta resistí fins a uns extrems desmesurats, empesa per les ordres draconianes d’Álvarez de Castro. Saint-Cyr fou substituït pel mariscal Augereau, fet que significà un canvi de tàctica, la de fer rendir la ciutat per la fam. El 10 de desembre, havent caigut malalt Álvarez de Castro, els defensors de Girona sortiren de la ciutat i, fets presoners, foren duts a França.

Augereau féu proclamar a Barcelona el govern de Catalunya; hom intentà d’associar els catalans als invasors amb la incorporació del català com a llengua oficial, al costat de la francesa.

La guerra continuà, però, tant a Vic com a Olot, a la Vall d’Aran i al Llobregat. El setge d’Hostalric (gener-maig 1810) lliurà el castell als francesos, bé que els defensors n’havien eixit prèviament. Augereau fou substituït pel mariscal MacDonald; les tropes del general Suchet s’apoderaren de Lleida (10 abril), de Mequinensa (8 juny) i de Tortosa, fet que provocà grans aldarulls a Tarragona, on hom tenia el convenciment que el governador de Tortosa, comte d’Alacha, havia traït la ciutat. La Junta Superior del Principat anà imprudentment a fortificar-se a Montserrat, mentre Suchet, el qual havia comminat els tarragonins a la rendició, sense èxit, entrava a la ciutat, que passà a sang i foc (28 juny 1811). Després s’adreçà a Montserrat i cremà el monestir, que els francesos feren volar l’any següent, quan l’anglès Green intentà de fer-se fort a l’ermita de Sant Dimes. La Junta s’hagué de refugiar a les poblacions muntanyenques (Solsona, Berga) i a Vic, mentre que els militars espanyols acordaven l’abandó del Principat.

El general Decaen substituí MacDonald en el comandament del Principat (agost 1811). S’ocupà de fer vigilar les costes, per tal d’evitar els contactes entre els catalans i l’esquadra anglesa. Un decret de Napoleó (26 gener 1812) declarà l’annexió a França del Principat, que fou dividit en departaments, segons el model francès.

Mentrestant Suchet havia dut a terme una campanya eficaç (setembre 1811-gener 1812), que culminà amb el setge i la presa de València, on féu més de 18.000 presoners. Suchet establí una administració modèlica a València, ciutat on Josep I s’hagué de refugiar després de la derrota d’Arapiles (juliol 1812). Tot i que recuperà Madrid en una contraofensiva, els exèrcits francesos anaren afeblint-se per la retirada constant de tropes, enviades al front de Rússia. L’exèrcit de Suchet restà reduït a només 15.000 homes.

Per l’agost de 1812 les forces anglo-sicilianes de Maitland desembarcaren a Alacant, i la fugida de Josep I cap a Valladolid (primavera del 1813) deixà el front valencià cada cop més desguarnit. De resultes de la derrota francesa de Vitòria (juny 1813), Josep I abandonà el territori peninsular i Suchet, l’únic que no havia estat mai vençut, hagué de replegar-se cap al nord, evacuà Valencià i s’apressà a defensar Lleida, Mequinensa i Montsó, mentre s’establia a Vilafranca del Penedès, des d’on vigilava Barcelona i Tarragona. Féu enderrocar les defenses d’aquesta darrera ciutat i es fortificà a la línia del Llobregat i, més tard (març 1814), a la del Fluvià, alhora que Napoleó restituïa la corona d’Espanya a Ferran VII de Borbó (tractat de Valençay).

Barcelona i altres places al sud d’aquesta línia restaven encara ocupades militarment quan, per l’abril de 1814, caigut ja Napoleó, Wellington i el mariscal Soult signaren un armistici que permetia l’evacuació ordenada del territori peninsular, amb la qual finí la guerra del Francès.

França, guerres amb

(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XIX)

Conflictes armats sorgits entre França i la corona catalano-aragonesa.

La proximitat dels territoris respectius donà lloc a friccions sovintejades: així, la lluita per la influència sobre els territoris occitans (croada albigesa), al principi del segle XIII, i més tard les guerres pel domini de Sicília i del sud d’Itàlia, que culminaren en la croada contra Catalunya (1284-85).

Més tard les ambicions franceses se centraren al Rosselló, posat en mans de Lluís XI de França per Joan II de Catalunya, el qual intentà de recuperar-lo sense èxit (guerra del Rosselló); no tornà a la corona catalana fins al tractat de Barcelona, el 1493. Carles V de França intentà recuperar el Rosselló (1542), però els francesos es retiraren en fracassar el setge de Perpinyà.

Al segle XVII hi hagué nous atacs francesos: el 1639 s’ocupà el Rosselló, que fou alliberat amb grans dificultats; la guerra fou preludi de la guerra dels Segadors i de la nova pèrdua del Rosselló (1659).

Lluís XIV en les guerres contra Carles II, atacà repetidament el territori català (1675, 1684), i especialment en la guerra de la lliga d’Augsburg, durant la qual les tropes franceses arribaren a ocupar Barcelona (1697-98).

La guerra de Successió, enfrontà novament (1705-14) els Països Catalans amb França, la intervenció de la qual fou decisiva per a la victòria de Felip V de Borbó. La instauració de la dinastia borbònica, malgrat la guerra de la quàdruple aliança, en 1719-20, significà un parèntesi en les guerres dels Països Catalans amb aquest país.

La pau es trencà quan la Revolució Francesa suprimí la monarquia i executà Lluís XVI de França: Carles IV de Borbó declarà la guerra a la República Francesa (Guerra Gran).

Pocs anys després, la invasió napoleònica donà lloc a la darrera gran guerra amb França, la guerra del Francès (1808-14), bé que el 1823 hi hagué encara la invasió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que trobaren al Principat l’única resistència efectiva.

Forques, batalla de les -1642-

(Lleida, Segrià, 7 octubre 1642)

Fet d’armes, durant la Guerra dels Segadors, ocorregut al lloc anomenat pla de les Forques.

L’exèrcit castellà del marquès de Leganés va topar amb el catalano-francès que comandava el mariscal de La Mothe.

Aquest pogué evitar, gràcies a la victòria assolida, que els castellans ocupessin Lleida.

Formigues, illes

(Palamós, Baix Empordà)

Conjunt de quatre illots, 1,3 km al nord-est de la població, davant la Costa Brava, Recol·lecció de musclos. Sense far.

Prop d’aquestes illes tingué lloc, probablement, el combat naval on fou derrotat l’estol francès de Felip III de França per l’almirall català Roger de Lloria els dies 3 i 4 de setembre de l’any 1285.

Fluvià, el -riu-

(Garrotxa / Pla de l’Estany / Alt Empordà)

Riu (97,2 km) dels Pirineus Orientals. Neix a la Garrotxa, al grau d’Olot, a 920 m alt, recorre la plana d’en Bas i passa per Olot; a Sant Joan les Fonts pren una orientació cap a llevant, i desemboca a la badia de Roses, prop de Sant Pere Pescador, després d’haver passat per Castellfollit de la Roca, Besalú, Esponellà i Torroella de Fluvià.

Els afluents esquerres són els més importants (riera de Bianya, el Llierca i el Borró); l’únic afluent dret d’una certa importància és el Ser.

El règim és essencialment pluvial, amb una certa influència de la neu de capçalera i de la Garrotxa. Presenta un eixut d’agost, un màxim principal al març, amb una rèplica de maig, i un màxim secundari d’octubre.

L’aigua del Fluvià és escassament aprofitada per al regatge, excepte a partir de Bàscara, gràcies a la construcció del pantà d’Esponellà. Més aprofitat ha estat per la indústria, la qual utilitza la força hidràulica per a les fàbriques de teixits, de filats, de gèneres de punt i de paper.

En alguna ocasió, el Fluvià ha tingut una funció militar, com a la fi de la Guerra Gran, en l’anomenada batalla de Fluvià (maig 1795), i també a la guerra civil, en que fou la darrera línia de resistència de les forces republicanes abans de la retirada total de Catalunya (febrer 1939).

El Fluvià provocà inundacions en ocasió de les catastròfiques pluges d’octubre de 1940, que afectaren tot el Pirineu oriental, especialment Olot.

Fatarella, fets de la -1937-

(la Fatarella, Terra Alta, 24 i 25 gener 1937)

Esdeveniments violents ocorreguts els darrers dies de gener per la resistència dels camperols del poble als intents de col·lectivització menats per grups de la CNT-FAI procedents d’unes altres localitats (Reus, etc), que dugueren a terme una dura repressió (arribaren a parlar fins i tot de l’aixecament d’una quinta columna).

L’arribada de forces de la Generalitat (guàrdies d’assalt, entre altres) aclarí la situació.

El resultat fou d’una cinquantena de morts, la gran majoria dels quals pagesos del poble.

Expedició Catalana a Orient

(Grècia, 1303 – 1310)

Campanya militar a Bizanci, al servei de l’emperador Andrònic. Patrocinada per Frederic II de Sicília.

La companyia era comandada per Roger de Flor i el gruix de les forces eren almogàvers. En foren caps destacats Corbaran d’Aiet, Ferran d’Aunés, Ramon Muntaner (cronista de l’expedició), Ferran Eiximenis d’Arenós, Bernat de Rocafort i Berenguer d’Entença.

Iniciada a Mesina el 1303, al crit de Desperta ferro! arribaren victoriosos, després de derrotar els turcs, a les portes de Cilícia.

Establerta la companyia a Gal·lípoli, Miquel II, fill d’Andrònic, recelós dels èxits dels almogàvers, conspirà amb Geórgios, cap dels mercenaris alans, per assassinar Roger de Flor a Adrianòpolis.

Mort el cabdill, es desencadenà la persecució de la Companyia per totes les terres d’Andrònic. La venjança, la famosa venjança catalana, fou devastadora i durà dos anys.

L’infant Ferran de Mallorca, nebot de Frederic II, es posà al capdavant de la companyia, i el 1310, després que Gautier de Brienne, duc d’Atenes, trenqués el pacte que havien fet amb els almogàvers, s’apoderaren del ducat d’Atenes.

Les gestes dels almogàvers han tingut un ample tractament literari, especialment durant la Renaixença, i han donat origen a tota una mitologia patriòtica.