Arxiu d'etiquetes: espectacles

Palau Nacional

11 Respostes

(Barcelona, 1929)

Edifici -un dels més grans de la ciutat-. Construït com a element principal del conjunt d’edificacions bastides a Montjuïc amb motiu de l’Exposició Internacional de l’any 1929. És obra dels arquitectes Eugenio-Pedro Cendoya i Enric Catà, amb la col·laboració de Pere Domènech i Roura. Fou concebut amb criteris eclèctics, i hom féu ús d’elements barroquitzants en les parts més significatives dels exteriors.

Vist frontalment ofereix una perspectiva escenogràfica i monumental, esdevinguda característica en tant que constitueix el coronament visual de tot el recinte de l’Exposició. De l’interior es destaquen el vestíbul, el gran saló i la sala de la cúpula -amb pintures de Francesc d’Assís Galí-, situats sobre l’eix principal.

Durant l’Exposició fou la seu d’actes oficials i acollí la gran mostra El Arte en España. Durant el període republicà s’hi instal·là el Museu d’Art de Catalunya (inaugurat el 1934) i, posteriorment, el Museu de Ceràmica (1966-86).

Entre 1992-96 els interiors foren sotmesos a una profunda remodelació a partir d’un projecte de l’arquitectessa Gae Aulenti per tal de condicionar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (nom que prengué el Museu d’Art de Catalunya des del 1990).

Palau de la Virreina

6 Respostes

(Barcelona, 1772 – 1778)

Edifici rococó situat a la Rambla. Construït pel virrei del Perú i marquès de Castellbell, Manuel Amat i de Junyent. Mort prematurament, el palau fou habitat per la seva vídua, i per això li fou posat el nom que du.

No se sap qui fou l’autor del projecte -es conserven els plànols del 1770-, però les obres, que varen començar el 1772, foren dirigides per l’arquitecte i escultor Carles Grau. El 1778 era acabada tota l’obra, que pertany a l’estil Lluís XIV, bé que amb nombrosos elements interpretats segons el gust barroc català.

Cal esmentar el repertori decoratiu i la fantasiosa decoració d’algunes sales interiors.

Enllaç web:  La Virreina

Orquestra Simfònica del Vallès

5 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental, 1987 – )

(OSV)  Orquestra. Fundada en el si de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Poc després començà a actuar també com a conjunt simfònic, sota la batuta del seu titular, Albert Argudo. La temporada 1993-94 assumí aquesta funció Jordi Mora i, a partir de la 1997-98, Salvador Brotons, que fou substituït per Edmon Colomer el 2002.

Amb una clara vocació social, l’orquestra disposa també d’una oferta musical especialment adreçada a les universitats, els centres penitenciaris i els hospitals de Catalunya. David Giménez Carreras n’assumí la direcció el 2006, però al cap de tres anys en fou designat director emèrit, i prengué el càrrec de titular el valencià Rubén Gimeno.

A més de la seva activitat dins el cicle Òpera a Catalunya, manté una programació estable de concerts a Sabadell i, des de la temporada 1996-97, un cicle de Concerts Simfònics al Palau de la Música Catalana. L’any 1992 fou guardonada amb el premi Nacional de música de la Generalitat de Catalunya.

Enllaç web: Orquestra Simfònica del Vallès

Liceu de Barcelona, Gran Teatre del

181 Respostes

(Barcelona, 1844 – )

Sala d’espectacles. Situat a la Rambla, creat per la societat cultural Liceu Filharmònico-Dramàtic Barcelonès, amb aportacions de la burgesia barcelonina, que constituí una societat de propietaris amb dret a l’ús de les millors llotges i butaques.

Sobre els terrenys de l’antic convent de trinitaris i construït segons projecte de Josep Oriol Mestres i M. Garriga i Roca, fou inaugurat el 1847, amb una capacitat de més de 3.000 espectadors, cinc pisos i platea, i una luxosa decoració pròpia dels grans teatres d’òpera europeus.

La primera òpera representada fou Ana Bolena de Donizetti. Rivalitzà amb l’antic Teatre de la Santa Creu -aleshores anomenat Teatre Principal– i els respectius partidaris eren coneguts per liceistes i cruzados. Incorporà el drama romàntic italià i també la grand opéra francesa i l’òpera alemanya. El 1861 sofrí un incendi devastador, però fou reconstruït en un any.

liceu2

La funció social que en fou característica, com a lloc de reunió de l’emergent burgesia industrial i financera, el posà en el punt de mira dels grups anarquistes i sofrí un greu atemptat el 1893 (bomba del Liceu), amb un balanç de vint morts.

Wagner hi arribà els darrers anys del segle XIX. Al segle XX incorporà -amb el repertori tradicional, sempre estimat pels afeccionats, i l’òpera russa- els grans compositors contemporanis. Hi han passat les millors veus de tots els temps i les temporades de ballet hi han assolit també un gran prestigi.

El darrer empresari delegat pels propietaris fou Joan Antoni Pàmias, però les dificultats de finançament portaren a crear el Consorci del Gran Teatre del Liceu (1980), amb suport autonòmic i local, que preparà un pla de reforma i millora de les infraestructures.

Un terrible incendi (1994) destruí de nou el teatre, el qual fou reconstruït sota plans d’I. Solà-Morales.

Enllaç web: Gran Teatre del Liceu

Jocs Paralímpics de Barcelona

3 Respostes

(Barcelona, 3 setembre 1992 – 14 setembre 1992)

IX Jocs paralímpics. Hi participaren 4.000 esportistes d’alt nivell, amb diversos graus de discapacitats físiques o sensorials, en representació de 82 països. Foren organitzats pel Comitè Organitzador Olímpic Barcelona ’92 i tingueren un pressupost de 9.000 milions de pessetes, amb una gran col·laboració per part de l’ONCE, que hi aportà 4.000 milions. La seva mascota, Petra, fou creada per Xavier Mariscal, i el logotip fou dissenyat per Josep Maria Trias.

La Vila Olímpica s’adaptà per als discapacitats, eliminant-ne les possible barreres arquitectòniques. Tingueren una gran acceptació popular, hi col·laboraren 7.000 voluntaris i hi foren acreditats 900 periodistes i 29 cadenes de televisió. Els quinze esports oficials foren: atletisme, basquetbol, boxa, esgrima, ciclisme, futbol-7, golbol, halterofília, judo, natació, tennis, tennis de taula, tir amb arc, tir olímpic i voleibol. Les categories dels participants eren establertes per una qualificació mèdica, amb relació al tipus i el grau de discapacitat que patien.

Quant a la classificació final, l’encapçala l’equip dels Estats Units d’Amèrica, amb 176 medalles, en segons posició quedà Alemanya amb 169 medalles, i el tercer lloc fou per a la Gran Bretanya amb 126 medalles; l’equip espanyol aconseguí la cinquena posició, amb 106 medalles, i els millors esportistes dels Països Catalans foren els nedadors Jesús Iglésias (de Barcelona, amb una medalla d’or, dues d’argent i tres de bronze) i Xavier Torres (de Palma de Mallorca, amb una medalla d’or, dues d’argent i dues de bronze).

Jocs Olímpics de Barcelona

39 Respostes

(Barcelona, 25 juliol 1992 – 9 agost 1992)

XXV Jocs olímpics d’estiu. Escollida com a seu olímpica el 1986 a Lausana, enfront de les candidatures d’Amsterdam, Belgrad, Birmingham, Brisbane i París, Barcelona projectà la seva candidatura a principi dels anys 1980 com a proposta de Narcís Serra, en aquell temps batlle de la ciutat. Era el cinquè intent de fer Barcelona seu olímpica, després dels de 1924, 1936, 1940 i 1972. El suport de les institucions, la gran quantitat de voluntaris olímpics previstos i les infraestructures projectades, que ajudarien a modernitzar Barcelona, va propiciar-ne l’elecció.

El 1987 es constituí el Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92 (COOB’92), que, a part de gestionar els 170.000 milions de pessetes de pressupost, escollí com a logotip un disseny de Josep Maria Trias i com a mascota olímpica, Cobi, que representava un gos d’atura segons la interpretació de Xavier Mariscal, un disseny molt polèmic que volia trencar amb la imatge Disney de les edicions anteriors.

Entre les instal·lacions i els edificis construïts per als jocs destaquen l’Anell Olímpic, que comportà la remodelació del vell Estadi Olímpic de Montjuïc, construït el 1929 per aspirar als Jocs del 1936, o el Palau Sant Jordi, obra d’Arata Isozaki.

Els jocs s’iniciaren el 25 de juliol, després que el jugador de bàsquet J.A. San Epifanio Epi fes l’últim relleu a dins l’Estadi i encengués la punta de la fletxa que llançà l’arquer Antonio Rebollo per encendre el pebeter olímpic, en un dels inicis més originals de la història olímpica. Els jocs va acollir els 25 esports del programa olímpic més tres d’exhibició: l’hoquei sobre patins, la pilota basca i el taekwondo.

Bona part d’aquests esports es desenvoluparen fora de la ciutat de Barcelona, en subseus com ara Badalona (algunes fases del bàsquet), Banyoles i Castelldefels (rem), Granollers (handbol), Mollet del Vallès (tir olímpic, tir amb arc), Sant Sadurní d’Anoia (ciclisme), la Seu d’Urgell (piragüisme), Viladecans (beisbol), Terrassa (hoquei herba), el Muntanyà d’Osona (hípica), i València i Saragossa (alguns partits de futbol).

Els jocs van suposar la participació dels professionals a l’olimpisme, i especialment significativa va ser la presència dels jugadors de l’NBA com a integrants de la selecció de bàsquet dels EUA. De forma paral·lela, es va desenvolupar la Olimpíada Cultural, un festival d’activitats artístiques que fou programat a partir del 1988.

Festes Modernistes de Sitges

3 Respostes

(Sitges, Garraf, 1892 – 1899)

Conjunt de cinc actes culturals promoguts per Santiago Rusiñol. Es caracteritzaren -en contrast amb els Jocs Florals, promoguts per la generació anterior- pel fet d’ésser restringits al món dels artistes, en deliberada oposició a la massa ciutadana, fet que era subratllat amb un cert to ritual, per l’absència de qualsevol mena de recompensa, per la inclusió de totes les facetes de l’art i per la decidida dedicació als corrents estètics moderns; a vegades, però, el to baixà, fins a esdevenir xaró.

La primera festa (23 agost 1892) consistí en una exposició de belles arts a l’ajuntament de Sitges, on, al costat dels pintors considerats avui com a modernistes, n’exposaren molts d’altres d’ancorats en l’estètica convencional.

La segona (10 setembre 1893) inclogué un concert, dirigit per Enric Morera, amb obres seves, de Cèsar Frank i d’altres músics belgues, i una representació de La intrusa de Maeterlinck, traduïda per Pompeu Fabra.

La tercera (4 novembre 1894) s’inicià amb el solemne trasllat de dos quadres d’El Greco al Cau Ferrat, i es clogué amb un certamen literari, que publicà “L’Avenç” (1895).

La quarta (14 febrer 1897) estrenà el drama de Massó i Torrents La fada, musicat per Enric Morera, amb l’assistència d’alguns dels compositors de l’escola franco-belga, habituals dels concerts del Cau Ferrat.

I la cinquena (5 juliol 1899) consistí en un concert de piano, interpretat per Joaquim Nin, amb obres d’Enric Morera, Joan Gay, Francesc Alió, Grieg i Scarlatti, i la representació de Lladres! i La reina del cor, d’Ignasi Iglésias, i de L’alegria que passa, del mateix Rusiñol, amb música de Morera.

castells -tradició-

7 Respostes

(Valls, Alt Camp)

Manifestació cultural originària de finals del segle XVIII. Es tracta d’una torre humana, enfilats els uns damunt les espatlles dels altres, en un joc acrobàtic. Els orígens es remunten a una torre de homes que es feia al final del ball de valencianes.

Una primera època d’or es produí els anys 70 i 80 del segle XIX, amb castells de nou pisos. La tradició decaigué fins ben entrat el segle XX, en que fou recuperada.

A partir del 1980 es produí una segona època d’or, amb castells altra vegada de nou i un primer castell de deu (1998), coincidint amb la popularització del fenomen arreu de Catalunya.

D’entre les colles actuals destaquen les colles Vella i Joves dels Xiquets de Valls, Xiquets de Tarragona, Nens del Vendrell, Castellers de Vilafranca, Castellers de Barcelona i Minyons de Terrassa.

Enllaç web:  Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya 

Canet de Mar (Maresme)

41 Respostes

Municipi del Maresme (Catalunya): 5,56 km2, 15 m alt, 14.284 hab (2016)

0maresmeSituat al litoral, al peu de la serra de Montnegre, al nord-est de Barcelona. Una part del terme és ocupada per pinedes i suredes.

L’agricultura és dominada pel regadiu: floricultura i el conreu de la maduixa. La tradicional indústria de gènere de punt, que s’inicià en el segle XVIII i va enllaçar amb una antiga tradició puntaire (té una Escola de Teixits de Punt, creada el 1921), es limita en l’actualitat a petites fàbriques tèxtils i s’ha vist superada pel turisme, que ha esdevingut la principal activitat econòmica del municipi, amb una important indústria hotelera i lloc de residència secundària de Barcelona. Àrea comercial de Mataró.

La vila es troba arran de mar; hi destaquen l’església parroquial de Sant Pere, d’estil gòtic tardà, del segle XVI, i diversos edificis modernistes. Els anys 1975, 1976 i 1978, a l’estiu, el municipi va acollir el festival Canet/Rock.

El castell de Santa Florentina, antiga casa forta transformada el segle XIX, és a l’interior. Dins el terme hi ha també el santuari neogòtic de la Misericòrdia, del segle XIX.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Escola Misericòrdia

Boix, Xesco

1 Resposta

(Barcelona, 3 febrer 1946 – Malgrat, Maresme, 21 juliol 1984)

(Francesc Boix i Masramon)  Músic, cantant i animador d’espectacles infantils.

Influït profundament per la música de Pete Seeger, va fundar el Grup de Folk (1966). Més tard va dedicar-se a la cançó i a l’ensenyament musical infantil amb el grup Ara Va de Bo, i posteriorment actuà tot sol com a animador d’espectacles per als més petits.

La seva tasca divulgadora de cançons i contes populars per a la mainada és recollida en una vintena de discs i diversos llibres.

El desembre de 1985 se li oferí un gran homenatge pòstum al parc de la Ciutadella de Barcelona.