(Vacarisses, Vallès Occidental, 1704 – Barcelona, 14 febrer 1782)

Militar i administrador. Fill de Josep d’Amat i de Planella. Membre de l’orde de Sant Joan de Jerusalem (1721), visqué a Malta (1721-28) i a Madrid i a participà a les campanyes d’Àfrica i d’Itàlia. Visqué també uns anys a Mallorca. Exercí, durant sis anys, la Capitania General de Xile (1755-61).

El 1761 fou nomenat virrei del Perú, càrrec que exercí fins al 1776. S’esforçà a restablir l’autoritat en el virregnat i reprimí diversos sollevaments. Davant el perill d’una guerra amb Anglaterra, bastí notables fortificacions, creà un cos de milícies cíviques i reorganitzà l’exèrcit. També finançà expedicions a Tahití i a l’illa de Pasqua.

Fou representant del despotisme il·lustrat i es preocupà de fomentar la cultura i de fer progressar l’economia. El 1767 expulsà els jesuïtes del virregnat.

Els seus amors amb l’actriu peruana anomenada La Perricholi, de qui tingué un fill, Manuel d’Amat i Villega, que juntament amb San Martín firmà l’acta d’emancipació d’Espanya, inspiraren una narració de Merimée i una opereta d’Offenbach.

De tornada a Barcelona es casà amb Maria Francesca de Fivaller, coneguda popularment per la Virreina.