Arxiu d'etiquetes: Catalunya (bio)

Costa -varis bio-

Deixa un comentari

Antoni Costa (Catalunya, segle XVII) Historiador. Era castlà de Corbins, Bellestar i Pallerols. Escriví Vida de Numa Pompilio, segundo rey de los romanos (1767), traducció de l’obra de Plutarc, amb anotacions, i Genealogía de la casa de Rocabertí, inèdita.

Guillem Costa  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Frare dominicà. Fou prior del convent de Barcelona. El 1328 fou ambaixador d’Alfons III el Benigne a Sicília, tractant de deturar l’acostament d’aquest reialme a Esteve de Baviera, el qual obtingué, tanmateix, la mà d’Isabel, filla del rei Frederic III de Sicília.

Marià Costa  (Catalunya, segle XIX – 1857)  Teòleg. Ensenyà al seminari de Barcelona. Publicà diverses obres de caràcter religiós i filosòfic.

Ramon Costa  (Barcelona, 1640 – 1703)  Teòleg i predicador. Frare dominicà. Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona, prior del convent de Santa Caterina, també a la capital, i finalment provincial de l’orde. És autor de diversos escrits i excel·lí com a orador sagrat.

Coselles, Esteve

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII)

Eclesiàstic. Fou canonge del capítol de Lleida.

És autor de les obres Discursos astrológicos de un cometa, De potestate regia et pontificia i De officio cancellarii Studiorum Generalium Academiae (1680).

Cors -varis bio-

2 Respostes

Arnau de Cors  (Illes Balears, segle XV)  Escriptor. Era ciutadà de Mallorca. Figura entre els concursants al certamen poètic celebrat a València, el 1486, a honor de la Concepció de Maria.

Francesc Cors  (Catalunya, segle XVIII)  Eclesiàstic i escriptor. Examinador sinodal de Girona i Vic, on publicà Luz Seráfica que guía a los terciarios…. Convencè Jaume Aixelà perquè escrivís en català la seva obra Vida i miracles de sant Benet de Palermo (Girona, 1767) en una carta inserida després com a pròleg del llibre i en la qual defensà l’ús del català en la catequesi i la predicació.

Guillem de Cors  (Catalunya, segle XIV)  Escultor i arquitecte. Dirigí les obres de l’absis de la catedral de Girona (1330). És un dels artistes als quals ha estat atribuïda l’estàtua anomenada popularment Sant Carlemany, avui al museu de la seu gironina.

Cornellà -varis bio-

Deixa un comentari

Galceran de Cornellà  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fou cortesà de Jaume I el Conqueridor durant la primera part del regnat efectiu del monarca.

Guillem de Cornellà  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1386 fou enviat a Grècia per Pere III el Cerimoniós, arran d’haver estat nomenat Bernat de Cornellà vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria.

Jaume de Cornellà  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Destacà a la guerra contra Castella durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. Anà a lluitar al front d’Aragó el 1363, amb els reforços catalans que hi foren enviats després de la caiguda de Carinyena.

Corcelles -escultors-

3 Respostes

(França, segle XVIII – )

Llinatge d’escultors. D’origen francès, s’establiren a la Manresana (Segarra). Els primers membres foren:

Bonaventura Corcelles  (França, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)  Escultor. Fou deixeble de Pere Costa i Cases, amb el qual treballà a la Manresana (1741-42). Féu, amb Felip Saurí, els orgues de la seu nova de Lleida (acabats vers el 1777). La seva obra, rococó, és discreta.

Felip Corcelles  (França, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)  Escultor. Executà la part arquitectònica del retaule major de la Granadella (Garrigues), d’influència acadèmia. Fou fill seu:

Ramon Corcelles (Lleida, 1789 – 1849)  Escultor. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona. Pel seu matrimoni amb una filla de l’escultor Felip Saurí, n’heretà el taller. Es dedicà a la imatgeria religiosa, i féu també uns gegants per a les processons de Lleida (1840). Fou el pare de:

Manuel Corcelles i Saurí (Lleida, segle XIX)  Escultor. Féu imatges i molts treballs de fusteria artística, sobretot per a esglésies. Fou pare de Manuel Corcelles i de Rossend Corcelles.

Altres membres del llinatge foren:

Francesc Corcelles  (Catalunya, segle XIX – segle XX)  Pessebrista. Actiu a Barcelona.

Manuel Corcelles  (Catalunya, segle XIX – segle XX)  Entallador. Actiu a Barcelona.

Corbera -varis bio-

2 Respostes

Arnau de Corbera  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Participà a la conquesta de València. Jaume I de Catalunya li premià els seus serveis amb la donació d’algunes cases i un corral.

Arnau de Corbera  (Rosselló ?, segle XIV – abans 1350)  Noble. Senyor de Corbera. Partidari de Pere III el Cerimoniós, fou empresonat amb el seu germà per Jaume III de Mallorca. El primer d’aquests monarques n’exigí la llibertat guardant com a rehens presoners fets a la campanya del Rosselló.

Bernat de Corbera  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fou un dels catorze que prengueren en primer lloc l’hàbit de la Mercè, en constituir-se aquest orde a Barcelona.

Esteve de Corbera  (Barcelona, 1563 ? – 1631)  Historiador. Ciutadà honrat de Barcelona, fou desterrat de la ciutat, i posteriorment exercí diversos càrrecs a Milà i a Nàpols. La seva obra principal, inacabada, és Cataluña Ilustrada, publicada a Nàpols el 1678.

Francesc Corbera  (València, segle XVI)  Musicòleg. Dels seus escrits destaca l’obra sobre cant pla publicada el 1592.

Gilabert de Corbera  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1343 participà a l’expedició de Pere III el Cerimoniós per reincorporar Mallorca, on hi actuà com a negociador. Des d’allí, amb cinc galeres i algunes forces, anà a sotmetre Menorca, missió que cobrí de forma incruenta. Restà a l’illa com a lloctinent del nou governador posat a Mallorca, Arnau d’Erill. Tenia drets sobre la venda de peix a la ciutat de Barcelona.

Joan B. Corbera  (València, segle XV – segle XVI)  Escultor i eclesiàstic. El 1506 fou pedrapiquer oficial de València. Projectà les finestres del palau de la Generalitat del seu temps, més tard convertit en edifici de l’Audiència Territorial.

Ramon de Corbera  (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)  Cavaller. Passà a Sardenya el 1347. Anava amb els reforços que hi portà Hug de Cervelló i que no trigaren a ser delmats a la desastrosa acció dels Aidu di Turdu.

Romeu de Corbera  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Serví Jaume II el Just. Aquest l’envià d’ambaixador al Marroc el 1323.

Corbera, Hug de -varis-

1 Resposta

Hug de Corbera  (Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1349)  Cavaller. Germà de Riambau, amb el qual lluità a Sardenya i en fou lloctinent. El 1348 fou nomenat castellà de la fortalesa de Qüirra. Atacà el setge que els Ória havien posat a Sàsser. Després d’una acció favorable però dura, no pogué insistir en els seus esforços per manca d’efectius. Morí lluitant contra els rebels.

Hug de Corbera  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1349 anà amb Riambau de Corbera a Mallorca i lluità a la famosa batalla de Llucmajor. Tornà amb ell a Sardenya. Cooperà, del 1353 al 1358, a les grans expedicions contra els rebels de l’illa que dirigiren Bernat II de Cabrera i el rei Pere III el Cerimoniós.

Copons i de Tamarit -varis-

2 Respostes

Jaume de Copons i de Tamarit  (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVII – Lleida, 1680)  Prelat. Fou ardiaca d’Urgell. Nomenat President de la Generalitat (1662). El 1665 rebé el nomenament de bisbe de Vic. El 1674 passà a regir la diòcesi de Lleida.

Salvador de Copons i de Tamarit  (Catalunya, segle XVII – 1757)  Frare benedictí. Es distingí per la seva cultura. Fou abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Secretari seu fou el monjo i escriptor Melcior de Bru i Descatllar.

Copons -varis/es bio-

Deixa un comentari

Andreu Copons  (Catalunya, segle XIV)  Arquitecte. Entre 1348 i 1369 treballà a l’església de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà).

Berenguer de Copons  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya, dirigida per l’infant Alfons, el futur rei Benigne.

Elisenda de Copons  (Catalunya, segle XIV – Vallbona, Urgell, 1348)  Abadessa de la comunitat de Vallbona de les Monges (1341-48). Era germana de Ponç de Copons, l’abat de Poblet. Durant el seu abadiat fou construït el magnífic cimbori del monestir.

Emerenciana de Copons  (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVI – Toledo, Castella, 1650)  Religiosa caputxina. Professà en 1602 a mans de la fundadora de l’orde Àngela Margarida Prat. Fundà els convents de València, Alzira, Madrid, Granada i Toledo. Gaudí de gran fama per les seves virtuts.

Jaume de Copons  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Cavaller. Serví com a veguer el rei Jaume II el Just. El 1308, arran de la supressió de l’orde del Temple, i en compliment de la disposició reial, anà a emparar-se del castell templer de Puig-reig. Hagué de retre’l amb amenaça de força, després d’una negativa inicial del seu defensor, fra Galceran de Biure.

Joan de Copons  (Catalunya, segle XV)  Diplomàtic. El seu empresonament per ordre de la reina Joana Enríquez fou un dels detonants de la definitiva ruptura entre la Generalitat i la corona (1462). Un cop alliberat, el Consell del Principat li encomanà diverses missions diplomàtiques prop d’Enric IV de Castella, Lluís XI de França i Eduard IV d’Anglaterra.

Pere Romeu de Copons  (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV)  Cavaller. Serví a Sardenya. El 1408 era capità del castell de Longosardo.

Ramon de Copons  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1331 havia d’anar a la frustrada croada contra Granada que organitzava Alfons III el Benigne. Fou lloctinent o portantveus del procurador de Catalunya durant part del regnat de Pere III el Cerimoniós. El 1343 intentà, davant els murs de Perpinyà, la rendició de Jaume III de Mallorca. Participà també, com a membre del consell reial, a la segona campanya del Rosselló (1344).

Copons, Pere Ramon de -varis-

Deixa un comentari

Pere Ramon de Copons  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Serví Pere III el Cerimoniós a la guerra contra Castella. El 1363 fou destinat a Aragó, amb els grans reforços catalans que hi anaren després de la caiguda de Carinyena.

Pere Ramon de Copons  (Catalunya, segle XV)  Cavaller. A la guerra contra Joan II es posà al costat de la Generalitat. En caure Barcelona (1472) fou un dels que s’hagueren de sotmetre, a la capital, a l’obediència del rei.