Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Fluvià i Escorsa, Armand de

3 Respostes

(Barcelona, 17 octubre 1931 – 6 setembre 2024)

Genealogista i heraldista. Fill d’Armand de Fluvià i Vendrell. Llicenciat en dret el 1959, s’ha especialitzat en genealogia catalana i en les dinasties comtals dels Països Catalans. Assessor en heràldica de la Generalitat de Catalunya, ha estat fundador i president de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica i Sigil·lografia, i és membre, entre altres entitats, de l’Académie Internacionale d’Héraldique.

Ha publicat, entre altres treballs, El solar catalán-valenciano-balear dels germans García Carrafa (1968), Pacte de Joia (1974), un Diccionari general d’heràldica (1982), Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya (1989), A la recerca dels avantpassats: manual de genealogia (1995) i Repertori de grandeses, títols i corporacions nobiliàries de Catalunya (1998).

Participà en la fundació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés (1976) i de la coalició Nacionalistes d’Esquerra (1979). Fou un dels impulsors del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, organització que dirigí de 1975 a 1980, i fundador de l’Institut Lambda (1976). El 1984 va obtenir el primer premi d’Arenberg de genealogia.

Flotats i Picas, Josep Maria

6 Respostes

(Barcelona, 12 gener 1939 – )

Actor i director teatral. Es va iniciar en l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i després es va traslladar a França (1959), on va treballar al Théâtre National Populaire i al cinema, i el 1980 va entrar com a primer actor a la Comédie Française.

El 1984 va tornar a Catalunya, encarregat per la Generalitat de la gestió del Teatre Poliorama, on ha interpretat, entre altres, Cyrano de Bergerac (1985) d’Edmon Rostand i Per un si o per un no (1986) de Nathalie Sarraute i on s’ha estrenat també com a director escènic. El 1992 protagonitzà Don Quijote, la seva primera interpretació en castellà.

Des de 1994 i fins a la inauguració en 1997 es dedicà a preparar la gestió del Teatre Nacional de Catalunya, del qual ha estat el primer director, fins que dimití el 1998. Ha treballat també en cinema i ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Teatre (1989), el premi Max al millor director teatral (1999) i amb les més importants distincions de l’Estat francès.

Fiveller, Joan

7 Respostes

(Barcelona, segle XIV – 1434)

Polític. Ciutadà de Barcelona, membre destacat del partit de la Biga. Fou conseller de Barcelona en 1406-07 i en 1411-12. En 1407-08 patronejà una de les galeres trameses per la ciutat al papa Benet XIII per a traslladar-lo a Cotlliure. Fou un dels parlamentaris que demanaren al rei Martí I l’Humà que designés successor. Sota Ferran I de Catalunya fou cridat a consell del rei en la seva decisió de sotmetre per les armes la revolta de Jaume II d’Urgell (1413).

Durant el bienni 1414-16 fou conseller segon de Barcelona. En l’exercici d’aquest càrrec s’enfrontà amb el rei (1416) per la qüestió del vectigal (impost sobre el transport de mercaderies), que el rei es negava a pagar. Fiveller fou qui li va transmetre la decisió del Consell de Cent, que considerava enemic de la ciutat tot aquell que no respectés els impostos i costums. La tradició suposa (cosa que sembla certa) que l’enfrontament fou molt violent.

Uns quants anys més tard (1418), essent conseller en cap, formà part d’una comissió que exigí d’Alfons IV el Magnànim la retirada dels estrangers dels càrrecs públics. El 1423 era a Càller (Sardenya), on féu testament i s’anomenà senyor de Guirdo (o Girdo) i marquès d’Oristany. De nou al continent, fou novament conseller en cap el 1427 i durant el seu mandat féu portar a la ciutat l’aigua de la font de Sant Just. Féu el darrer testament el 1434.

La seva actitud va fer de Fiveller una figura mítica de les llibertats i la fermesa dels catalans davant el poder reial; el 1844 hom col·locà la seva estàtua a la façana de la casa de la ciutat de Barcelona, i el 1881 el seu retrat a la galeria de catalans il·lustres. A l’època de la Renaixença fou exaltat com un dels herois del país.

Fisas i Armengol, Vicenç

Deixa un comentari

(Barcelona, 1952 – )

Sociòleg. Doctor en estudis sobre la pau per la universitat de Bradford (Regne Unit). Des de jove dugué a terme investigacions sobre conflictes, desarmament i defensa dels drets humans. El 1988 obtingué el Premi Nacional de Drets Humans.

El 1992 fundà l’associació de suport a immigrants Vallès sense Fronteres. Fou coordinador de les campanyes per la transparència i el control del comerç d’armes, dutes a terme des del 1994 per Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges Sense Fronteres. Des del 1997 fou titular de la càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona, i des del 1999, director de l’Escola de Cultura de Pau.

És autor de nombroses publicacions sobre temes relacionats amb la seva especialitat, entre les quals destaquen El poder militar en España (1976), Introducció a l’estudi de la pau i dels conflictes (1987), Las armas de la democracia (1988), Defensa 2001 (1990), Ecología y seguridad en el Mediterráneo (1993), Alternativas de defensa y cultura de paz (1994), Las Naciones Unidas ante un mundo en crisis (1994), Cultura de paz y gestión de conflictos (1998) i Adios a las armas ligeras: las armas y la cultura de la violencia (2000).

Figueras i Garcia, Montserrat

Deixa un comentari

(Barcelona, 15 març 1942 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 23 novembre 2011)

Soprano. Especialitzada en música antiga, estudià amb Jordi Albareda i, posteriorment, a la Schola Cantorum Basiliensis i a la Musikakademie de Basilea.

Fou cofundadora del grup Hespèrion XX i membre de La Capella Reial de Catalunya, amb els quals ha efectuat nombrosos enregistraments. Ha obtingut guardons internacional com l’Edison Klassick i el Grand Prix du Disque.

El 1991 debutà al Liceu amb Una cosa rara de Martín i Soler, sota la direcció de Jordi Savall.

Figueras i de Moragas, Estanislau

5 Respostes

(Barcelona, 13 novembre 1819 – Madrid, 11 novembre 1882)

Polític, jurisconsult i destacat orador. Es llicencià en dret i exercí d’advocat a Tarragona. Cap al 1840 ingressà al partit progressista, del qual se separà i passà per anar al partit demòcrata. L’any 1848 participà, a Madrid, en els treballs preparatoris de la revolució, però en fracassar, tornà a Catalunya. A partir del 1851 fou diputat a corts per Tarragona. Es mostrà declaradament republicà i dirigí a les corts la minoria parlamentària d’aquesta filiació.

L’any 1854 formà part de la junta revolucionària de Tarragona i, després del triomf de la revolució de juliol d’aquell any, tornà a ésser elegit diputat, i també el 1862 i el 1865. Les seves campanyes contra els governs de la Unió Liberal i dels moderats li valgueren la persecució de Narváez; va ésser desterrat a Pamplona i posteriorment a Avis (1867).

En triomfar la revolució de setembre de 1868, en la qual prengué part activa, fundà el periòdic “La Igualdad”, que aviat esdevingué el principal diari republicà d’Espanya. Fou elegit diputat per a les corts constituents de 1869-70. Més endavant es distingí per l’oposició constant als governs d’Amadeu I i, en general, a la idea monàrquica.

Elegit president de la I República (12 febrer 1873), amb l’ajut dels radicals. Exercí el càrrec fins al mes de juliol del mateix any; després es traslladà a l’estranger afectat per la mort de la seva muller, malalt i incapaç de superar les divisions polítiques dels republicans. Durant la Restauració es mantingué allunyat de tota activitat política fins que el 1880 fundà el Partit Republicà Federal Orgànic. Procurà la unió de tots els republicans, per la qual cosa s’entrevistà amb Manuel Ruiz Zorrilla a París.

La mort truncà el seu retorn a la vida política.

Figueras i Bassols, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 18 desembre 1928 – 30 març 1994)

Empresari i polític. Inicialment es dedicà al sector immobiliari i, més tard, a diverses branques econòmiques.

El 1966 creà el Centre d’Estudis d’Història Contemporània. Promogué el partit liberal Acció Democràtica (1976) i la Lliga Liberal de Catalunya (1977).

Entre 1979-91 fou president de la Cambra de Comerç de Barcelona, del Consell de Cambres Oficials de Comerç de Catalunya, i, fins el 1986, del Consejo Superior de Cámaras de Comercio de España.

Fou el primer president de l’Assemblea de Cambres de Comerç de la Mediterrània, i fins el 1987, de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona.

És autor de ¿Qué es el capitalismo? (1976), Catalunya com a exemple (1977) i Del capital al capitalismo (1980).

Folch i Torres, Josep Maria

24 Respostes

(Barcelona, 29 febrer 1880 – 15 desembre 1950)

Novel·lista, narrador i autor teatral. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim. Col·laborà en moltes publicacions catalanes, des del suplement literari de “La Renaixença”, fins a “El Poble Català”, “Foc Nou”, “La Ilustració Catalana”, “Garba”, “D’Ací i d’Allà” i “Teatre Català”. Fou director de revistes com la literària “L’Atlàntida” i la política “La Tralla”.

Afiliat a la Unió Catalanista, on milità, en fou nomenat secretari, i en aquest període coincidí la seva consagració com a novel·lista.

Amb Ànimes blanques guanyà un premi als Jocs Florals del 1904, i al concurs de “L’Avenç”, amb Lària (1904). Obtingué el premi convocat pel diari “El Poble Català” amb la novel·la Aigua avall (1907). A causa dels articles que apareixien a “La Tralla” hagué d’emigrar a França.

La tasca o faceta més important fou la dedicada a la literatura infantil, que portà a terme en setmanaris, que ensenyaren el català a dues generacions de petits lectors. L’any 1909 assumí la direcció de la revista infantil “En Patufet”, en la qual publicava setmanalment narracions amb el títol de Pàgines viscudes, d’un realisme amable i sentimental. Peces cèlebres publicades a “En Patufet” són les Aventures extraordinàries d’En Massagran, En Bolavà detectiu, La família del capità Delmar, La fortuna d’en Pere Virolet, La Rosanela o el secret del joglar, En Larió i la Carmina o el cavaller Nasroent, El drama de sota terra, Niu d’àligues o la llum de la vall, Les aventures d’En Boi Delit.

Destinades també a un públic infantil, és autor d’un bon nombre de peces teatrals com En Patufet i l’Amic (1915), Muset i Bernardeta (1916), La Princesa i el Pastor (1918), Els Pastorets (1919), La bola roja (1923), Les confidències de Nineta (1927), Com els ocells (1927) i El rei que no reia (1931), entre d’altres.

Les novel·les destinades a un públic adult, sector en el qual fou molt conegut, són realistes, de clara filiació modernista. La seva narrativa dramàtica exercí una vasta influència en la societat catalana dels anys vint, i alhora conformà una mentalitat entre idealista i sentimental. Sobresurten Joan Endal (1909), Una vida (1910) i Ànima en camí (1916).

Fou fundador de l’organització Pomells de Joventut i de la Biblioteca Gentil, de novel·la rosa, i cooperà en les tasques de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Fou el pare de Ramon Folch i Camarasa.

Ferrer-Vidal i Soler, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 13 novembre 1861 – 15 juny 1936)

Economista, industrial i polític. Fill de Josep Ferrer i Vidal, i germà del primer marquès de Ferrer-Vidal.

Enginyer industrial, començà molt aviat a publicar a “La Renaixença” (edità la “Biblioteca Clàssica Catalana”), però es decantà per la col·laboració amb la política centralista. Adherit a la Lliga Regionalista, fou diputat i senador. Ostentà la presidència del Foment del Treball Nacional, de la Societat Econòmica d’Amics del País i de la Cambra Industrial; fou director de duanes i participà, el 1902, en la fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, entitat que presidí en 1904-36.

El 1898 dirigí la Junta Regional d’adhesions al programa del general Polavieja. Juntament amb Francesc Moragas i Barret, redactà l’Ideari de previsió social de la Caixa, amb el qual pretengué l’harmonia social i la conciliació entre patrons i obrers. Participà, el 1915, en el cicle de conferències muntat per la Lliga sobre El pensament català davant del conflicte europeu, on demostrà la seva preocupació per la crisi de sobreproducció. Es preocupà també per l’ensenyament tècnic i per les obres de caire benèfic. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.

És autor, entre d’altres obres, de Reseña histórica del trabajo industrial en Cataluña, Necesidad de la harmonia entre los adelantos del orden físico y los actos morales del hombre, Los grandes inventos del presente siglo, Influencia de la novela en las costumbres, Comentario de los capítulos LX y LXI de la segunda parte del “Quijote” i Biografia de Cervantes.

Ferrer i Salat, Carles

1 Resposta

(Barcelona, 22 març 1931 – 18 octubre 1998)

Empresari, economista i enginyer químic. Fundador i president del Banc d’Europa i del grup farmacèutic Ferrer Internacional, així com de l’organització patronal CEOE (president entre 1977-84) i membre de la Comissió Trilateral.

Presidí també el Comitè Olímpic Espanyol des de 1987, fou membre del COI i participà en l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Fou el primer president del Cercle d’Economia de Barcelona.

El 1993 ingressà en la Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i entre 1994 i 1996 fou també el president del Comitè Econòmic i Social, a Brussel·les.

Fou campió d’Espanya de tennis (1953) i jugador de la Copa Davis (1953 i 1954).