Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Font i Sagué, Norbert

2 Respostes

(Barcelona, 17 setembre 1874 – 19 abril 1910)

Geòleg, espeleòleg i escriptor. Fou ordenat sacerdot el 1900, i obtingué un benifet a l’església de Santa Maria del Mar. El 1907 fou nomenat administrador de la Casa Municipal de Misericòrdia.

Doctor en ciències naturals el 1904, va ésser catedràtic de geologia als Estudis Universitaris Catalans i president de la Institució Catalana d’Història Natural. Conreà amb èxit les belles lletres i guanyà diversos premis als Jocs Florals de Barcelona (1894-97).

Fou l’introductor de l’espeleologia a Catalunya i establí, juntament amb el Centre Excursionista de Catalunya, un catàleg espeleològic de Catalunya. Creà el Museu Petrogràfic del parc de la Ciutadella. Incansable excursionista, inventarià i explorà molts avencs i coves de Catalunya. Fou un col·laborador assidu del “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”.

Autor de l’Excursionisme científic, Curs de geologia, Botànics catalans anteriors a Linné (1901), Història de Catalunya, Llealtat catalana, Via fora als adormits! i Història de les ciències naturals a Catalunya del segle XV al XVIII (1909).

Font i Rius, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 abril  1915 – 5 abril 2018)

Jurista i historiador del dret català. Ha estat catedràtic de la universitat de La Laguna (1945), d’on passà successivament a les de Múrcia, de València i, finalment, de Barcelona (1954). Fou degà de la facultat de dret del 1958 al 1965.

És doctor honoris causa de les universitats de Montpeller i de Bordeus i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1960) i de la de Jurisprudència i Legislació (1960) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1970).

Les seves publicacions han versat sobre els problemes jurídics de la conquesta cristiana i dels orígens dels municipis catalans (Orígenes del régimen municipal de Cataluña, 1944), que han cristal·litzat en l’edició de les Cartas de población y franquicia de Cataluña, obra bàsica, en dos volums (1969). Cal esmentar-ne també El procés de formació de “Les Costumes” de Tortosa (1973).

Formà part de l’equip director de la continuació de l’obra inacabada de Ramon d’Abadal Catalunya carolíngia.

Font i Puig, Pere

2 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1888 – 25 maig 1959)

Filòsof, psicòleg i pedagog. Fou catedràtic de lògica fonamental a la universitat de Múrcia (1916-24), el 1957 en fou degà. Aquest darrer any obtingué la càtedra de psicologia superior a la Universitat de Barcelona, on realitzà una tasca pedagògica particularment eficaç. Pertangué a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes especialitzades.

La seva producció de llibres comprèn diverses obres de caràcter didàctic, estudis com Las concepciones políticas de los Santos Padres y escritores eclesiásticos de los siete primeros siglos de Cristianismo (1916), El sentimiento de comunión desinteresada con el no yo como fuente de placer estético (1927) i Ramon Llull: polarización y unificación (1931), així com excel·lents aportacions a la divulgació de la filosofia oriental, com La filosofía india (1933) i la traducció Oráculos de Zoroastro. Fou la primera autoritat del país en aquesta especialitat orientalista.

Font i Marsà, Melcior

1 Resposta

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 25 desembre 1905 – Barcelona, 3 octubre 1959)

Escriptor. Fou redactor de “La Veu de Catalunya” i col·laborador d’altres publicacions periòdiques com “La Publicitat”, “Revista de Catalunya”, “Imatges” i “Revista del Centre de Lectura de Reus“. Dirigí el setmanari infantil “Jordi” en 1928.

El seu poema Les noces de l’alosa i el llessamí fou distingit amb Premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona de 1923. És notable el seu estudi El teatre anterior a Pitarra (1928).

Fou secretari del conseller de la Generalitat Ventura Gassol, a l’estiu del 1936 ajudà a la sortida del país de milers de persones perseguides pels extremistes, els quals l’emanaçaren i tingué que exiliar-se a la tardor del 1936 a París, on es dedicà al món comercial del cinema. Va tornar a Barcelona al final dels seus dies.

Font i Carreras, August

2 Respostes

(Barcelona, 2 juny 1846 – 6 març 1924)

Arquitecte (1869). Deixeble d’Elies Rogent, amb qui redactà un projecte de restauració de la catedral de Tarragona (1883) i construí el seminari conciliar d’aquesta ciutat. Dirigí les obres de reforç de la cúpula del Pilar, a Saragossa. i moltes obres a Barcelona (Banys Orientals (1872), edifici de la Caixa d’Estalvis de la plaça de Sant Jaume, palau de Belles Arts per a l’Exposició Universal del 1888, plaça de toros de les Arenes (1892-99), etc). Acabà la decoració de la façana principal de la catedral, en col·laboració amb Josep Oriol Mestres (1906-12), dins un estil neogòtic.

És autor, també, de nombroses i importants reconstruccions i restauracions d’edificis antics (campanar de Santa Maria del Mar). Fou acadèmic de Sant Jordi (1894), president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, i catedràtic de l’escola d’arquitectes de Barcelona.

Folguera i Grassi, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 març 1891 – 26 juliol 1960)

Arquitecte. Constructor del Teatre Circ Olímpia de Barcelona (1919-23), actualment desaparegut. A partir del 1926, juntament amb Ramon Reventós, dirigí la construcció del Poble Espanyol de Montjuïc, per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.

Dins els cànons racionalistes, construí el casal de Sant Jordi, al carrer de Casp (1929) i la casa del Llorà, a Collsacabra (1935), el mateix any en que es féu càrrec de les obres d’urbanització de s’Agaró, iniciades per Rafael Masó.

El 1940 començà la restauració de diverses esglésies de localitats catalanes i després realitzà la façana exterior i la torre de l’Abat, al monestir de Montserrat.

Com a tractadista d’arquitectura publicà diversos estudis sobre resistència de materials i de tècnica arquitectònica, com Les condicions essencials de l’estructura de l’habitació. Home d’una gran cultura i típicament noucentista, publicà una de les primeres aportacions sòlides a l’estudi de Gaudí (1928) i Urbanismo para todos (1959). Deixà inacabat un llibre antològic dels principals texts urbanístics mundials.

Folch i Torres, Joaquim

22 Respostes

(Barcelona, 15 setembre 1886 – Badalona, Barcelonès, 7 novembre 1963)

Museòleg, historiador i crític d’art. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Josep Maria i Ignasi. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, institucions de les quals més tard fou professor.

Del 1910 al 1920 es féu càrrec de la pàgina artística de “La Veu de Catalunya”. Col·laborà també a l'”Annuari de l’Institut d’Estudis Catalans“, a “Vell i Nou”, a “D’Ací i d’Allà”, a la “Gaseta de les Arts”, a la “Revista de Catalunya”, al “Butlletí dels Museus” i a “La Vanguardia”.

Fou conservador (1918) i director general (1920-26 i 1930-39) del Departament d’Art Medieval dels museus de Barcelona. Des d’aquest càrrec portà a terme una important tasca de reorganització i modernització dels museus de la ciutat. Gràcies a la seva gestió es van poder reunir al Museu d’Art de Catalunya (inaugurat el 1934) una bona part de les pintures murals romàniques catalanes i salvar-les de llur lamentable mal estat. Fou també assessor artístic de Francesc Cambó.

Home erudit, publicà un resum de la Història general de l’art (1922) i dirigí l’obra, realitzada en col·laboració, L’art català (1955-58, 2 volums). Escriví també nombroses publicacions sobre els frontals romànics pintats a Catalunya, ceràmica de Paterna, etc, i les monografies del pintors Martí i Alsina (1912) i Marià Fortuny (1962).

Entre els càrrecs que ocupà figura el de membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1942) i de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1959).

Folch i Guillén, Ramon

1 Resposta

(Barcelona, 20 febrer 1946 – )

Biòleg. Secretari de redacció del Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans (1976), s’ha significat per la seva lluita en pro d’una adequada gestió del patrimoni natural català a través de nombrosos escrits, un recull dels quals en versió castellana ha estat publicat amb el títol Sobre ecologismo y ecología aplicada (1977).

També ha publicat, entre altres, El paisatge vegetal del delta de l’Ebre (1977), La flora de les comarques litorals compreses entre la riera d’Alforja i el riu Ebre (1980), La vegetació dels Països Catalans (1981) i ha dirigit (1981-92) la Història Natural dels Països Catalans en 15 volums, l’estudi El patrimoni natural andorrà (1979) i des del 1991 l’obra en 10 volums Biosfera. Ha presidit la Junta administrativa de l’Hospital Clínic de Barcelona (1980-84),

Folch i Camarasa, Ramon

2 Respostes

(Barcelona, 30 octubre 1926 – Mollet del Vallès, Vallès Oriental, 2 gener 2019)

Novel·lista, autor teatral, traductor i advocat. Fill de Josep Maria Folch i Torres. Ha conreat la narrativa i el teatre.

Es donà a conèixer com a poeta amb L’aigua negre, però té una vasta producció novel·lística: Camins de la ciutat (1954), La maroma (1957), El meu germà gran (1958), El nàufrag feliç (1959), La sala d’espera (1961), La visita (1965), L’alegre festa (1965), Adéu abans d’hora (1966), L’estiu més bonic (1967), Tota aquesta gent (1967), Fi de setmana damunt l’herba (1967), El no (1967), Les meves nits en blanc (1973), Tota una altra cosa (1973), Quan el terror truca a la porta (1977), Sala de miralls (1982), Estrictament confidencial (1983), Manual de l’escriptor mediocre (1991) i Testa de vell en bronze (1997).

Autor de públic, escriu amb facilitat i amb un llenguatge net, directe. Ha publicat teatre juvenil, de costums o d’humor, com Un vailet entre dos reis (1951), Aquesta petita cosa (1954) i Dues hores (1958), entre altres, i la biografia paterna, Bon dia, pare (1968). També té una gran obra com a traductor, la qual ultrapassa els cent seixanta títols.

Ha guanyat diversos premis literaris. Fins al 1986 treballà a Ginebra com a traductor de l’Organització de les Nacions Unides.

Foix i Mas, Josep Vicenç

19 Respostes

(Sarrià, Barcelona, 28 gener 1893 – Barcelona, 29 gener 1987)

Poeta, periodista i assagista, conegut com a J.V. Foix. La seva obra literària és un ric exponent de les influències de la tradició literària catalana, tant culta i medieval com popular, i de les propostes de les avantguardes artístiques europea i catalana de l’inici del segle XX, amb què va estar en contacte i que influí personalment. Participant activament en el periodisme intel·lectual del primer terç del segle, va dirigir la “Revista de Catalunya” i va ésser redactor de “L’Amic de les Arts”. Publicà dos llibres de proses poètiques: Gertrudis (1927) i KRTU (1932), tast del “Diari 1918” (1956).

El 1947 va publicar el seu primer llibre poètic, Sol i de dol. Són posteriors Les irreals omegues (1949), On he deixat les claus? (1953), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960), Cròniques de l’ultrason (1985). El 1964 edità les seves Obres poètiques i, a partir del 1974, les Obres completes.

Malgrat la dificultat freqüent del seu estil, ha estat objecte d’una important valoració dins el darrer quart del segle XX. A part la creació literària, participà en la vida política i intel·lectual amb aportacions sobre política, urbanisme o la qüestió nacional catalana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1961), entre altres distincions rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la medalla de la Generalitat de Catalunya (1981), el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984) i el premi Ciutat de Barcelona (1985).