Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Ferrer i Roca, Joaquim

Deixa un comentari

(Barcelona, 18 octubre 1937 – 10 maig 2016)

Historiador i polític. Professor mercantil, com a historiador s’ha especialitzat en el CADCI i el moviment obrer català en relació amb la qüestió nacional, i ha publicat, entre altres obres, Layret 1880-1920 (1971), El primer primer de maig a Catalunya (1972), La vaga de l’Harry Walker de Barcelona (1972, sota el pseudònim Joan Font), Simó Piera; perfil d’un sindicalista (1973), La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977), a més de col·laborar assíduament a “El Correo Catalán” i altres periòdics. És també l’autor dels assaigs Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989) i El fil roig (1994).

Col·laborador de Josep Pallach i afiliat al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament; s’integrà breument al Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE (1978); passà després a Convergència Democràtica, i fou sots-director general d’Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) i diputat al congrés (1982-85). Fou conseller de Cultura de la Generalitat entre 1985 i 1988.

Ferrer i Mallol, Maria Teresa

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 agost 1940 – 4 març 2017)

Historiadora medievalista. Directora de la Institució Milà i Fontanals del CSIC. Especialitzada en l’estudi dels aspectes econòmics i mercantils de la societat catalana dels segles XIV i XV, en particular del regnat de Martí I l’Humà.

Ha publicat, entre altres obres, Les relacions del rei Martí l’Humà amb la ciutat de Barcelona (1962), Mercenaris catalans a Ferrara (1307-1317) (1965), Els corsaris castellans i la campanya de Pero Niño al Mediterrani (1970), El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV (1973), La redacció del instrument notarial a Catalunya (1974), Els italians a terres catalanes (segles XII-XV) (1980), Assegurances i canvis marítims medievals a Barcelona (1983), en col·laboració amb Arcadi Garcia i Sanz, Els primers diputats de la Generalitat de Catalunya (1359-1412) (1984), La redempció de captius a la Corona catalano-aragonesa (segle XIV) (1986) i Els sarraïns a la corona catalano-aragonesa en el segle XIV: segregació i discriminació (1988).

Ferrer i Moncho, Vicenç

1 Resposta

(Barcelona, 9 abril 1920 – Anantapur, Índia, 19 juny 2009)

Filantrop i cooperant. Estudià dret i a 24 anys ingressà a la Companyia de Jesús. El 1952 s’incorporà a missions a Bombai, on estudià teologia, i el 1956 fou ordenat sacerdot.

Des del 1964 inicià una important tasca humanitària a l’Índia, on lluità contra el sistema de castes i reclamà la dignitat humana dels anomenats intocables. Aquest fet li provocà l’enfrontament amb el govern de l’estat de Mahäräshtra, que en sol·licità l’expulsió del país.

El 1968 fou proposat com a premi Nobel de la Pau. El 1969 deixà l’Índia, on fou posteriorment readmès gràcies a la intervenció d’Indira Gandhi i a les mobilitzacions populars de suport.

El 1970 deixà la Companyia de Jesús i començà a treballar al districte d’Anantapur amb un grup de voluntaris laics, i, a través de la fundació que porta el seu nom, continuà aplicant el seu model de desenvolupament econòmic, que entre el 1970 i el 1974 permeté la construcció de 4.000 pous.

El 1998 rebé el premi Príncipe de Asturias de la concòrdia i el 2008 fou elegit Català de l’Any.

Ferrater i Móra, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 30 octubre 1912 – 30 gener 1991)

Filòsof i assagista. Fou deixeble de Joaquim Xirau a la Universitat de Barcelona, i publicà ja Cóctel de verdad el 1935. Exiliat el 1939, fou professor a Santiago de Xile primer i als EUA després.

Ultra el grandiós Diccionario de la Filosofía (Mèxic 1941), amb constants reedicions, publicà nombroses obres sobre diversos aspectes filosòfics: història de la filosofia, lògica matemàtica, filosofia del llenguatge, ètica. etc, com, per exemple: Les formes de la vida catalana (1944), Cuatro visiones de la historia universal (Buenos Aires 1945), El llibre del sentit (Xile, 1948), El hombre en la encrucijada (Buenos Aires 1952), La ironía, la muerte y la admiración (Santiago de Xile 1952), Lógica matemática (1955), Una mica de tot (1961), El ser y la muerte (1962), La filosofia en el món d’avui (1965), El ser y el sentido (1967), La filosofia actual (1969), Indagaciones sobre el lenguaje (1970) Las palabras y los hombres (1972), Ética aplicada (1981).

Escriví també novel·les Claudia, mi Claudia (1982), i narracions Voltaire en Nueva York (1985), fins i tot realitzà algun film de cinema amateur.

Instal·lat als EUA, donà una interpretació d’aspectes fonamentals de la idiosincràsia dels Països Catalans, on sovint feia estades: Les formes de la vida catalana (Santiago de Xile 1944), El llibre del sentit (Santiago de Xile 1948) i Tres mundos: Cataluña, España, Europa (Buenos Aires 1963).

El 1985 va rebre el premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats.

Fenosa i Florensa, Apel·les

1 Resposta

(Barcelona, 16 maig 1899 – París, França, 25 març 1988)

Escultor. Deixeble d’Enric Casanovas. Després de l’estada que féu a Madrid (1919), es traslladà a París (1921), on establí contacte amb diversos artistes, va fer la seva primera exposició individual (1925) a la galeria Percier. Novament a Barcelona (1929-39), exposà a la Sala Parés (1930, 1933 i 1936), i el 1939 es va establir definitivament a París, bé que mantingué uns forts vincles amb Catalunya.

Exposà individualment a les galeries Zborowsky, Jacques Dubourg, de París, a la Hannover Galerie de Londres, a la Paul Rosenberg de Nova York, a Tòquio, a Madrid, etc. A Barcelona, també individualment, ho feu a la Galeria Jardí i a la Sala Gaspar. Participà en exposicions col·lectives importants: el Saló de Maig de París, el Saló de la Jove Escultura, la Biennal d’Anvers, l’Exposició Internacional del Musée Rodin, la Biennal de Carrara, la d’Escultura Francesa Contemporània, le Petit Bronze, etc. Hom li dedicà diverses exposicions antològiques.

Va treballar sobretot el bronze, i féu petits retrats de diversos personatges (Cocteau, Colette, Mercè Rodoreda, Josep Carner, etc). La seva obra comprèn també figures i grups femenins, de mides reduïdes, tractats amb solidesa i lleugeresa (Dona ajaguda, La llibertat, Dona amb braços aixecats), així com diversos monuments, com el d’Oradour-sur-Glane (1945); l’esfinx, emblema del Conseil Constitutionnel (París, 1973); el de Pau Casals (Barcelona, 1982); el baix relleu representant sant Jordi, al Centre d’Estudis Catalans de París (1977), etc.

Feliu i Codina, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 11 juny 1845 – Madrid, 2 maig 1897)

Dramaturg i periodista. Germà d’Antoni i de Joan. Estudià dret a Barcelona, on es llicencia el 1867; afiliat al partit liberal dinàstic, fou secretari dels governs civils de Conca i Barcelona.

Col·laborador de la premsa catalana, fundà “La Pubilla” (1867) i “Lo Nunci” (1877). Autor sentimental i ruralista, el 1866 estrenà la seva primera comèdia (Un mosquit d’arbre) i col·laborà sovint amb Frederic Soler amb el pseudònim de Josep Serra.

Algunes altres de les seves obres són: La dida (1867), Els fadrins externs (1871), El rector de Vallfogona (1876), El rabadà (1878), El mestre de minyons (1878), El Bruc (1880), El mas perdut (1881), El gra de mesc (1883) i El nuvi (estrenada pòstumament). També és autor d’una Memòria biogràfica del fundador del Teatre Català, Frederic Soler.

És traslladà a Madrid, on escriví obres en castellà, per exemple, La Dolores (1892), que, musicada per Bretón, es convertí en una sarsuela d’èxit popular, i esdevingué una de les figures més prestigioses del teatre castellà.

Faura i Sans, Marià

Deixa un comentari

(les Corts, Barcelona, 4 agost 1883 – Barcelona, 18 novembre 1941)

Sacerdot i geòleg. Cursà estudis a la Universitat de Barcelona i a la de Madrid, on va doctorar-se (1912). Fou professor al Seminari Conciliar, a la Universitat i a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Des del 1917, i fins a la seva dissolució (1924), fou director del Servei del Mapa Geològic de Catalunya, dependent de la Mancomunitat. Director de la secció de paleontologia del Museu Municipal de Ciències Naturals de Barcelona (1919-22). Fundà i dirigí l’Observatori de Viella (Vall d’Aran).

Foren notables les seves recerques espeleològiques, els treballs de repoblació piscícola dels llacs del Pirineu i els reculls de minerals, roques i fòssils de tot Catalunya. Realitzà importants descobriments paleontològics, com és el de les restes d’un elefant d’una espècie nova a Pedralbes (1922), que feren que Lambert li dediqués el gènere fauraster i que el seu nom figurés en catorze espècies i varietats paleontològiques.

Publicà un gran nombre de treballs sobre ciències naturals, entre els quals cal destacar Sota terra (1909), La espeleología de Cataluña (1926), Cuenca potásica de Cataluña (1926) i Expedició científica per la Fennoscàndia (1931).

Farreras i Valentí, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 4 abril 1916 – 17 maig 1968)

Metge i catedràtic. Es llicencià a la Universitat de Barcelona i amplià estudis a Jena i Zuric. Catedràtic de patologia mèdica a Barcelona (1959-60) i a Salamanca (1960-64). Fou un destacat col·laborador del doctor Pedro i Pons: tingué una participació important en la seva Patología y clínica médica (1951).

Fundador de l’Escola d’Hematologia de la Universitat de Barcelona, on exercí un important mestratge. Presidí diverses associacions científiques, com la Sociedad Española de Medicina Interna (1966-68) i fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i d’altres entitats estrangeres.

Va traduir el clàssic Manual de medicina interna de Domarus.

Farga i Pellicer, Rafael

3 Respostes

(Barcelona, 12 agost 1844 – 14 agost 1890)

Dirigent obrer. Tipògraf de professió i parent de Josep Lluís Pellicer i d’Antoni Pellicer i Peraire. Membre de l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera -en fou secretari el 1869-, fou un dels primers militants de l’internacionalisme hispànic i, després d’ésser un dels fundadors de la Direcció Central de Societat Obreres de Barcelona (octubre 1868), promogué la transformació del Centre Federal de les Societats Obreres en federació local de l’AIT (1870).

Assistí a les reunions que celebrà Fanelli a Barcelona el gener de 1869, i el mateix any anà al congrés de Basilea de l’AIT. Fou membre de l’Aliança de la Democràcia Socialista (1869), i creà, en ésser dissolta aquesta, un grup autònom català (abril 1870). També fou un dels organitzadors del I Congrés Obrer Espanyol, el juny de 1870, i un important dirigent de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, on figurà en la majoria de les comissions federals clandestines.

Encapçalà el 1881 el grup anarco-col·lectivista català que decidí fugir de la clandestinitat per organitzar la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. Fou el principal animador de “La Federación” (1869-74) i promogué la creació de diverses revistes i periòdics anarquistes, en especial “Acracia” (1886-88) i “El Productor” (1887).

Fou un dels autors del fullet Cuestión de la Alianza (1872) i, amb el pseudònim de Justo Pastor de Pellico, el principal autor de Garibaldi, historia liberal del siglo XIX (1882).

Fabrés i Costa, Antoni

2 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1854 – Roma, Itàlia, 23 gener 1938)

Pintor i escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou pensionat a Roma el 1878, aviat excel·lí en la pintura a l’oli i en l’aquarel·la. Treballà per a la casa Goupil, de París, i per a la Toot, de Londres. Col·laborà en la revista barcelonina “Arte y Letras”.

Després de residir un temps a Barcelona (1886-94), s’establí a París, i més tard, cridat per Porfirio Díaz, anà a Mèxic (1903), on reorganitzà l’ensenyament de la pintura. El 1926 tornà a Barcelona. Posteriorment s’establí a Tànger i, finalment, a Roma.

Fou un dels artistes més premiats oficialment. La seva obra fou adquirida per importants museus d’Europa i d’Amèrica. Malgrat la seva inicial preferència per l’escultura, fou eminentment un pintor, anecdotista i de tècnica minuciosa i perfecta, seguint la influència de Fortuny (Una almoina, per caritat) o Romà Ribera. Donà bona part de la seva obra als museus d’art de Barcelona el 1926.