Arxiu d'etiquetes: urbanistes

Vallmitjana i Alemany, Marta

(Barcelona, 1934 – Caracas, Veneçuela, 2020)

Urbanista. Filla d’Abel Vallmitjana i Vallès. Reconeguda a Veneçuela, on emigraren els seus pares quan ella tenia quatre anys.

Va estudiar art a Florència (1952-54) i posteriorment estudià i treballà a París i Londres.

Fou professora internacional a diversos països d’Amèrica i Europa.

Teoría General de la Urbanización

(Catalunya, 1867)

Obra teòrica i d’anàlisis estadística d’Ildefons Cerdà. Publicada per compte de l’estat espanyol (reeditada en facsímil el 1968).

El primer volum inclou una història de la urbanització, un examen analític de l’estat contemporani de la urbanització, una anàlisi teòrico-històrica de les relacions entre sistemes de locomoció i formació de les urbs.

El segon volum correspon al títol secundari de l’obra: Aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona. Inclou un estudi del continent (topografia, planta viària i interviària, alçat, organisme), del contingut (població), del funcionament (relacions continent/contingut) i la científicament excel·lent Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona en 1856.

La Restauració anul·là el descabdellament previsible de la Teoría. Del 1901 ençà hom reprengué la seva anàlisi estadística, però no la part corresponent al volum primer, que no fou recuperada fins els anys 1960.

Sureda i Vila, Martí

(Girona, 1866 – 1947)

Arquitecte. Fill de Martí Sureda i Deulovol. Titulat a Barcelona el 1890, treballà sobretot a les comarques gironines.

Projectà l’edifici de l’Escorxador de Girona (després casa de bombers i central lletera) i la plaça de toros de Figueres, i realitzà el conjunt de construccions de la Devesa de Girona.

Fou també notable urbanista, projectà la xarxa de clavegueres i l’empedrat de la zona vella de Girona i impulsà la instal·lació parcial d’electricitat a la població.

Construí nombroses cases particulars, entre les quals la premiada casa Sureda (1933), també a Girona.

Fou el pare de Manuel Sureda i Costas.

Martí Sureda i Deulovol

Sureda i Deulovol, Martí

(l’Escala, Alt Empordà, 1822 – Girona, 4 gener 1890)

Arquitecte. Fou el primer urbanista de la ciutat de Girona i l’innovador de l’arquitectura gironina de mitjan segle XIX. Elaborà el primer projecte per a l’eixample de la ciutat, on obrí diversos carrers i la plaça de Sant Agustí, i realitzà els eixamples de diversos municipis, com ara Palamós, Lloret de Mar o Castelló d’Empúries.

Entre els nombrosos edificis que construí destaquen les esglésies de Sant Josep de Figueres i del Sagrat Cor de Girona, la presó d’Hostalric i la foneria Planas-Junoy; també projectà, junt amb l’escultor Joan Figueras, el monument gironí d’Àlvarez de Castro.

Es dedicà molt especialment a la restauració (teatres municipals de Girona i d’Olot) i realitzà, juntament amb E. Muxach, el projecte de restauració del monestir de Ripoll, que dugué a terme Elies Rogent.

Políticament progressista, creà una Escola d’Obres Públiques a Girona i impulsà la formació d’un Museu Provincial.

Fou el pare de Martí Sureda i Vila.

Serra i Goday, Ignasi Maria

(Barcelona, 1916 – 29 juliol 1991)

Doctor arquitecte, tècnic urbanista i pintor. Arquitecte-cap adscrit al Servei d’Edificis Artístics i Arqueològics i Ornat de l’ajuntament de Barcelona.

Com a pintor es dedicà al muralisme, i sobresurten els seus frescs de la capella dels Esportistes de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, els de la capella del Santíssim de la parròquia de Gavà i els de la Mare de Déu de l’Alegria a Tiana (1970), obres que palesen la seva admiració pels quatre-centistes toscans.

Rovira i Trias, Antoni

(Barcelona, 27 maig 1816 – 2 maig 1889)

Arquitecte. Fill d’Antoni Rovira i Riera. Format a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona.

Promogué la formació del cos de bombers de Barcelona, del qual després fou director.

Tot i haver guanyat el concurs per a la reforma urbanística de Barcelona, el seu projecte fou substituït -per ordre del govern- pel d’Ildefons Cerdà.

Com a arquitecte de la ciutat, projectà i dirigí la construcció dels mercats de Sants, la Concepció i Sant Antoni. També és autor de la llotja del palau Moià, al carrer de la Portaferrissa.

Fou membre de la Reial Acadèmia de Ciències Artístiques de Catalunya.

Fou el pare del també arquitecte Antoni Rovira i Rabassa.

Romeu-Porcel, pla

(Barcelona, Barcelonès, octubre 1917)

(o Pla General d’Urbanització de Barcelona) Pla d’urbanització de la ciutat. És la concreció a nivell d’esquema general (infraestructures viàries, verd metropolità, localització del CBD) del model de la Grossa Barcelona.

Fou realitzat conjuntament per l’Oficina Municipal d’Urbanització, dirigida per Pere Falqués i Ezequiel Porcel, i per l’arquitecte Ferran Romeu i Ribot.

La gènesi del pla és el programa elaborat el 1914 per una ponència municipal, producte de la iniciativa de la Lliga Regionalista, hegemònica a partir d’aquest any a l’ajuntament de Barcelona.

El pla, partint de la proposta de Jaussely, estableix la xarxa viària bàsica de Barcelona (articulada pels cinturons de ronda), el sistema de parcs, la limitació del creixement segons el model de l’illa de cases Cerdà, la creació del nou centre urbà a l’eix -esdevingut, en el pla, gran avinguda- plaça d’Espanya-plaça de Barcelona (Diagonal-Urgell-carretera de Sarrià).

L’esquema del pla fou vigent fins a l’aprovació del pla comarcal del 1953.

Romeu i Ribot, Ferran

(Barcelona, 6 desembre 1862 – 31 març 1943)

Arquitecte i urbanista.

Realitzà alguns edificis a Barcelona, entre els quals cal destacar l’antiga casa Conrad Roure (carrer d’Aribau, 155), d’estil modernista.

Guanyà el concurs per a la construcció del monument a Colom a Santo Domingo.

Juntament amb Ezequiel Porcel i Alabau, és autor d’un pla d’urbanisme per a Barcelona, anomenat el Pla Romeu-Porcel.

Rigol i Riba, Artur

(Capellades, Anoia, 1898 – Barcelona, 10 desembre 1934)

Dissenyador de jardins. Aprengué l’ofici de jardiner a catorze anys i es formà autodidàcticament en viatges a París, Mallorca i al llarg d’Espanya i d’Itàlia.

Féu jardins a Alacant, a s’Agaró, a Camprodon, a Alpens, al Tibidabo de Barcelona, etc.

Després, essent soci industrial del GATCPAC des del 1931, col·laborà a “D’Ací i d’Allà” i a la revista “AC” defensant la naturalitat i la no discriminació de plantes poc valorades als jardins.

En contacte amb els membres del grup, realitzà, entre altres, els jardins de la Universitat de Barcelona (1934) i fundà la revista “Horticultura i Floricultura” (1933).

Renart i Arús, Francesc

(Sarrià, Barcelona, 1783 – Barcelona, 22 gener 1853)

Urbanista i comediògraf. Fill de Josep Renart i Closes.

Va escriure sonets o quadres de costums, alguns de bilingües i d’altres en català, els quals juntament amb els de J. Robrenyo, foren precursors del teatre català modern.

S’inspirà en temes, personatges i costums del país, i donà a conèixer l’aspecte pintoresc de la vida de Barcelona en el primer terç del segle XIX. El seu teatre s’allunya del moviment romàntic i alhora pren com a model autors clàssics de la comèdia, especialment Molière.

Les seves obres principals són La casa de les dispeses, Titó i Donya Paca o El viatge de la fortuna, de caràcter al·legòric i popular, El regrés del còlera, Caló i Teresa o el pintador i la criada, La Laieta de Sant Just i La festa del poble.