(França, segle VIII – Narbona ?, França, 720 ?)
Rei visigot (713-720). Successor d’Àkhila en el govern de la Septimània i la Tarraconense.
Després de l’ocupació per al-Hurr de València, Aragó i gran part de Catalunya (717-718), hagué de retirar-se a la Septimània, però l’ocupació del Rosselló i de Narbona per al-Samh, successor d’al-Hurr (720), posà fi al seu regnat i, probablement, li ocasionà la mort en combat.
(Catalunya ?, segle VIII – Lió, França, 840)
Visigot. S’establí com a monjo a l’Empordà; després fundà, amb l’abat Àtala, el monestir de Sant Policarp del Rasès. L’arquebisbe Leidrat de Lió se l’endugué a la seva seu, d’on fou auxiliar des del 813 i arquebisbe des del 816.
Barrejat a la política de Lluís el Pietós i els seus fills, fou deposat per l’emperador (835-838). També intervingué per escrit en les lluites doctrinals contra l’adopcionisme de Fèlix d’Urgell, contra la iconoclàstia a favor de l’eucaristia.
(Hispània ? , segle VI – Merida, Extremadura, vers 554)
Rei visigot (549-554). Elegit pels nobles a Barcelona.
Una revolta de la Bètica l’obligà a transferir la capital a Mèrida. La facció contrincant elegí rei Atanagild (551), que demanà l’auxili de Justinià. Aquest envià el patrici Liberi, que obligà Àgila a retornar a Mèrida, on els propis guerrers l’assassinaren.
Abd al-Rahman I (al-Andalus, segle VIII – Còrdova, Andalusia, segle VIII) Primer emir independent d’al-Andalus. Perdé Girona (785), que passà als francs i als gots refugiats.
Abd al-Rahman II (Toledo, Castella, 792 – Còrdova, Andalusia, 852) Emir de Còrdova (822-852). Va debilitar amb ràpides campanyes de devastació la tendència expansiva cristiana. Envià les seves tropes contra Barcelona i Girona, i arrasà el Vallès (827).
Abd al-Rahman III (al-Andalus, 891 – Còrdova, Andalusia, 961) “al-Nasir” Emir omeia (912-29) i primer califa de Còrdova (929). El 950 va rebre un delegat del comte Borrell II de Barcelona.
Abd al-Rahman IV (al-Andalus, segle X – Guadix, Andalusia, 1018) “al-Murtada” Califa omeia de Còrdova. Fou proclamat califa a Xàtiva, on Ramon Borrell I de Barcelona hi havia enviat també una expedició (1017).
(Catalunya, segle X – 981)
Fundador. Abat de Santa Cecília de Montserrat. Figura per primera vegada en l’acta de consagració de Santa Cecília (945), on fou facultat per erigir-la en monestir.
Home ambiciós, volgué equiparar el nou monestir amb els de Ripoll i Sant Cugat. Anà a Reims i aconseguí el precepte reial (951) per al monestir.
L’any 956 assistí a un concili a Compostel·la i aconseguí d’ésser investit metropolità de la província Tarraconense. Però, en tornar, trobà l’oposició absoluta dels bisbes de les seus catalanes, i, sobretot, la de l’arquebisbe Aimeric de Narbona, i hagué de limitar-se al domini sobre les terres del Bages.
(Baix Llobregat, segle X – )
Jurisdicció feudal que comprenia els termes de Cervelló, la Palma de Cervelló, Pallejà, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Torrelles de Llobregat, Vallirana i Oleseta, a la marca del Penedès.
Té l’origen en el castell termenal de Cervelló, que fou venut el 992 per Ramon Borrell i Ermengol, fills del comte Borrell II de Barcelona, a Bonfill, senyor del castell de Masquefa; els seus descendents adoptaren el nom de Cervelló i posseïren la baronia fins el 1297, que Guerau (VII) de Cervelló la vengué al rei Jaume II el Just per 130.000 sous barcelonesos. Passà a la casa comtal de Pallars.
El 1374 Roger de Comenge, vescomte de Bruniquel, fill i hereu d’Elionor de Pallars, la vengué a la reina Elionor de Sicília. Restà en poder de la corona fins que fou adquirida per la ciutat de Barcelona el 1390.
El 1411, però, la baronia fou adquirida pels Ballester, cognomenats Bellera per matrimoni, i passà a llurs successors, els Luna (1520), als Ansa (vers 1588), als Ivorra (vers 1596), als Copons (començament del segle XVIII), als Pinós (vers 1793) i als Sarriera (1857).
(Catalunya, 785 – 1659)
Territori pirinenc, a l’alta vall del Segre. Sorgit del pagus visigot en el territori dels ceretans i centrat al voltant de la ciutat romana de Llívia.
Des de vers 717 fins a vers 785 fou dominat pels musulmans. Pels volts d’aquella darrera data els seus habitants es posaren sota l’autoritat de Carlemany, el qual confià el govern al comte Borrell, un magnat local.
Cap al 821 el comtat era regit pel comte aragonès Asnar Galí i més tard pel seu fill Galí Asnar, però vers el 835 el govern passà a Sunifred I, fill de Bel·ló, comte de Carcassona,
Del 848 al 870, el comte de Cerdanya fou Salomó, probablement pertanyent a la mateixa família, a qui succeí Guifré I el Pilós, més tard (878) comte també de Barcelona, Girona i Osona. Durant aquests anys els comtes de Cerdanya també foren comtes del veí comtat d’Urgell.
El testament de Guifre el Pilós (897) separava Cerdanya per al seu segon fill Miró II el Jove, el qual vers 913 la unia al de Besalú. Mort Miró II (927), el comtat passà al seu fill gran Sunifred II, i a la mort d’aquest, al seu germà Oliba Cabreta, en morir aquest darrer (990), Cerdanya, amb els apèndixs del Conflent i del Berguedà, se separava definitivament de Besalú en la persona de Guifré, primogènit d’Oliba Cabreta i germà del cèlebre Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, i de Bernat Tallaferro, comte de Besalú. Guifre fundà el monestir de Sant Martí del Canigó, on es retirà l’any 1035.
El seu fill i successor Ramon I (1035-68) fou un comte ambiciós i violent, que espolià el monestir de Cuixà, mantingué pugnes amb els seus veïns, els bisbes d’Urgell i els comtes de Besalú, i combaté contra l’Islam: va estendre la reconquesta fins a l’alta Segarra i percebé paries del rei de Lleida.
El seu fill i successor Guillem I (1068-95), casat amb Sança, filla de Ramon Berenguer I de Barcelona, obtingué la tutoria del seu jove nebot Ramon Berenguer, fill de l’assassinat Ramon Berenguer II Cap d’Estopes (1082), i capitanejà l’oposició contra Berenguer Ramon II el Fratricida. De moment va semblar que el comte de Cerdanya succeiria al de Barcelona en l’hegemonia damunt els altres comtes catalans, alguns dels quals es declararen vassalls de Guillem I. Actiu repoblador, aquest comte fundà Vilafranca de Conflent i mantingué violentes pugnes amb el seu veí del Rosselló per la possessió del monestir de Cuixà, situat als seus dominis, però pertanyent des del punt de vista eclesiàstic al bisbat d’Elna.
El seu fill i successor, Guillem II (1095-1109), lluità a Terra Santa, on aconseguí de fer-se amb un principat (Gibel·let, Tortosa de Síria, Arga) a més del condomini de Trípoli amb Bertran de Tolosa, amb qui mantingué, per aquest motiu, aspres disputes, en una de les quals Guillem II morí d’accident, possiblement provocat pel seu rival.
El succeí el seu germà Bernat I (1109-17) que ja regia el comtat durant la seva absència. Aquest comte fou molt addicte al seu cosí i senyor Ramon Berenguer III de Barcelona, a qui acompanyà en l’expedició a Mallorca del 1114 i a favor del qual féu testament en morir (1117) sense successió.
Però fins al 1134 no aconseguiren els comtes de Barcelona fer efectiu el seu domini damunt els comtats de Cerdanya-Conflent-Berguedà, on un parent dels comtes cerdans, Guillem de Salsa, es mantingué fins aquella data, i així i tot la part occidental del comtat, que constituïa el patrimoni dels vescomtes de Cerdanya, passava als veïns vescomtes de Castellbó. Durant tota aquesta època d’independència cerdana la capital del comtat era Ix.
Cerdanya i Conflent estigueren incorporats a la casa de Barcelona fins al testament de Ramon Berenguer IV (1162), el qual, juntament amb el Rosselló, els llegà al seu segon fill Sanç I, si bé en qualitat de feus de la corona. Sanç, gran personatge dels regnats del seu germa Alfons I el Cast i del seu nebot Pere I el Catòlic, fundà la vila de Puigcerdà, d’aleshores ençà capital de la Cerdanya; deixà el govern dels comtats quan l’any 1181 fou designat comte de Provença.
Però el 1212 el seu fill Nunyo Sanç I obtenia la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, del seu cosí, el rei Pere el Catòlic, i els regí fins que va morir (1242), data en la qual, en no tenir successors, revertiren a la corona.
En virtut del testament de Jaume I de Catalunya, des del 1272 fins al 1344 la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, formà part del regne de Mallorca-Rosselló; durant la gran guerra contra França i els Anjou, de la darreria del segle XIII, fou sovint base d’operacions contra Catalunya, perquè els reis de Mallorca eren aliats dels enemics dels reis catalans, però també va sofrir diverses invasions per part d’aquests darrers.
Reincorporada definitivament a la corona catalano-aragonesa per Pere III el Cerimoniós (1344), constituí una vegueria amb capital a Puigcerdà.
Però l’any 1659 la pau dels Pirineus entre Felip IV i Lluís XIV de França adjudicava la porció oriental de Cerdanya, juntament amb els seus apèndixs del Conflent, el Capcir i la vall de Querol, a la monarquia francesa, excepció feta de la vila de Llívia, que quedà com a enclavament espanyol dins França.
Abadia benedictina (Sant Pere de Camprodon). Fundada el 950 pel comte Guifré de Besalú, en obtenir del bisbe de Girona el domini de l’església, ja existent al principi del segle X. Gràcies a les nombroses donacions dels germans de Guifré, el patrimoni superà àmpliament la vall de Camprodon.
El 1078 el monestir fou unit al de Moissac, amb la qual cosa passà a dependre de Cluny (fins al 1461). Sotmès a diversos saqueigs per part dels francesos durant el segle XVII, fou destruït durant la guerra Gran (1793), encara que després subsistí fins a l’exclaustració del 1835.
De l’edifici monàstic, només en resta l’església romànica de planta de creu llatina (segle XII); la resta de dependències foren demolides el 1936.
(Catalunya, 927 – Castellciutat, Alt Urgell, 992)
Comte de Barcelona, Girona i Osona (947-992) i d’Urgell (948-992). Fill de Sunyer I de Barcelona, corregnà amb el seu germà Miró I, fins que aquest morí (966).
Intentà, amb el bisbe Ató de Vic, la restauració de l’arquebisbat de Tarragona, i estengué la repoblació fins a la vall del Gaià i la Conca de Barberà, al mateix temps que prosperava la cultura per tot el territori.
Davant la manca d’auxili dels francs quan Almansor saquejà Barcelona, decidí de trencar el lligam de vassallatge que mantenia amb el rei franc Hug Capet i proclamà la independència del comtat (985).
A partir de 988 associà en el govern els seus fills Ramon Borrell I (Barcelona) i Ermengol I (Urgell).
Dades dels Països Catalans 