Arxiu d'etiquetes: comtat Girona

Ermessenda

(Catalunya, segle IX – 885/88)

Muller del comte Sunifred I d’Urgell-Cerdanya i després de Barcelona-Girona i de Narbona.

Vídua vers el 848, actuà al costat dels seus fills Guifré el Pelós i Miró I de Conflent i de Rosselló amb el títol de comtessa.

Sunyer I de Barcelona

(Catalunya, 890 – monestir de la Grassa, França, 15 octubre 954)

Comte de Barcelona, Girona i Osona (911-947). Fill de Guifre el Pilós i de Guinedilda.

Associat al govern dels comtats pel seu germà gran Guifre II, a la mort d’aquest va governar els tres comtats. A l’interior, per la banda de Lleida, lluità repetidament contra els musulmans i, litoral avall, dirigí també diverses expedicions en direcció a Tortosa.

Aquestes expedicions contra territoris musulmans provocaren l’engrandiment del comtat cap a la part del Penedès, continuant la Strata Francisca fins a Olèrdola (929), l’abandonament momentani de Tarragona per part dels musulmans, i la subjecció de Tortosa a un tribut.

En les lluites entre carolingis i robertians, va defensar Carles el Simple. Li guardà fidelitat sense, però, mai retre-li homenatge personal, i en la pràctica vivia al marge de l’autoritat del monarca franc.

Durant el seu govern féu erigir el monestir de Santa Cecília de Montserrat en un predi que lliurà al monjo Cesari, a instigació de la comtessa Riquilda, gran propulsora i benefactora de la casa.

L’any 947, després d’abdicar el govern als seus fills Miró i Borrell alhora, va retirar-se i es féu monjo al convent de la Grassa, on morí.

Sunifred I d’Urgell-Cerdanya

(França, segle IX – Catalunya, 848)

Comte d’Urgell i Cerdanya (834-848), de Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats septimans (844-848). Pare de Guifre el Pilós i fundador, per tant, de la casa comtal catalana.

Segons Ramon d’Abadal, sembla que era fill del comte Bel·ló de Carcassona i germà del seu successor Oliba I, la qual cosa explicaria les tradicionals relacions entre ambdues cases. El 842 va sorprendre als confins de la Cerdanya la gran expedició enviada per Abd al-Rahman II contra Narbona. Com altres membres de la mateixa família, es distingí pel legitimisme i per la fidelitat a la casa carolíngia.

Havia rebut de Lluís el Piadós el comtat d’Urgell com a premi a la fidelitat del seu germà Oliba I, i, el 844, Carles el Calb, després de capturar i ajusticiar el traidor Bernat de Septimània, atorgà a Sunifred els comtats de què gaudia aquell.

Així fou com, gràcies al seu joc polític i en unió amb el seu germà Sunyer, aconseguí d’annexar als propis territoris (Barcelona, Girona, Besalú i els seus comtats d’Urgell-Cerdanya, a més dels del seu germà, Empúries i Rosselló) tot aquell conglomerat que Bernat de Septimània havia format a banda i banda dels Pirineus (Narbona i comtats satèl·lits). Carles el Calb li concedí el títol de marquès, segons un document oficial del mateix any 844.

Tot indueix a creure que Sunifred va morir de mort violenta durant la temptativa de Guillem, fill de l’ajusticiat Bernat, d’apoderar-se de Barcelona (848). A la seva mort, els comtats de Barcelona, Rosselló-Empúries i Narbona tornaren a poder dels francs.

Rampó

(Catalunya, segle VIII – segle IX)

Comte de Barcelona i Girona (820-825).

Noble franc, nomenat com a substitut de Bera.

El 825 fou substituït, al seu torn, per Bernat de Septimània.

Ramon Borrell I de Barcelona

(Girona, 26 maig 972 – Barcelona, 8 setembre 1017)

Comte de Barcelona, Girona i Osona (992-1017). Fill i successor de Borrell II.

Començà a governar poc després de les devastadores incursions d’al-Mansur i en plena recuperació de Barcelona. El 1002 féu un viatge a Roma per tal de sol·licitar l’ajuda de Gregori V davant les repetides incursions sarraïnes. Un any després féu cara a una invasió del fill d’al-Mansur, Abd al-Malik al-Muzaffar, que assotà el Penedès i destruí Manresa.

El 1010 organitzà una expedició catalana a Còrdova a fi de defensar els drets del califa Muhammad II al-Mahdí, enfront dels del pretendent dels berbers Sulayman al-Mustain. En l’expedició varen participar els bisbes de Barcelona, Girona i Vic, i el comte Ermengol I d’Urgell.

El 1015 dugué a terme una incursió cap a l’Ebre i el Segre i, segons sembla, reconquerí el territori comprès entre Olèrdola i la línia Ebre-Segre.

Otger

(Catalunya, segle IX – vers 870)

Comte de Girona amb el pagus de Besalú (vers 862-vers 870). Fou contemporani del poderós Bernat de Gòtia.

És probable que fos indígena i que es pugui identificar amb un Otger, fidel del comte Guifré I de Girona, que surt documentat en l’acta d’un judici del 850.

Segurament aconseguí l’honor gironí vers el 862, en els primers moments de la revolta del marquès Unifred, quan Carles el Calb es proposà de deposar el rebel i de guanyar aliats en una zona secessionista.

Del comte Otger hom sap del cert únicament que el 866 era a Quierzy, on sol·licità i aconseguí del sobirà un precepte per al monestir de Sant Julià del Mont, del pagus de Besalú.

El 869 Carles el Calb atorgà un nou precepte per a Catalunya, favorable aquesta vegada a un tal Dodó, “vassall del fidel Otger”, que hom dubta d’identificar amb el comte homònim.

Abadal pensa que el govern d’Otger degué acabar amb la mort d’aquest comte, vers el 870.

Odiló I

(Catalunya, segle VIII – abans 820)

Comte de Girona (vers 812-abans 820). Probable successor de Rostany.

Personatge d’origen desconegut, és documentat en un precepte del 812, juntament amb d’altres comtes, als quals Carlemany manà de restituir a uns hispani les aprisions que els havien pres.

Probablement aquesta mateixa època presidí un tribunal davant el qual el comte Ademar de Narbona demandà a l’hispà Joan per la possessió de l’aprissió de Fontjoncosa.

En un precepte, atorgat el 822 per l’emperador Lluís el Pietós a l’abat Mercoral de Sant Esteve de Banyoles, consta que Odiló havia autoritzat l’abat Benitua a aprisionar l’erm de Banyoles i a edificar el monestir homònim.

És probable que, abans del 820, Odiló succeís el comte Berà de Barcelona.

Guinedilda

(Catalunya, segle IX – 899 ?)

(o Guinedell)  Comtessa de Cerdanya, Urgell, Barcelona, Girona i Osona. Muller del comte Guifré I de Barcelona (el Pelós). Almenys a partir de l’any 885 usà el títol de comtessa.

Tingué una participació notable en les fundacions eclesiàstiques empreses al seu temps per tal d’accelerar la repoblació d’Osona, Bages, el Berguedà i el Ripollès.

Fills seus foren: Guifre II Borrell i Sunyer, comtes de Barcelona, Sunifred II, comte d’Urgell, Miró II, comte de Cerdanya, Radulf, bisbe d’Elna, Emma, abadessa de Sant Joan, i segurament també Xixilona, monja.

Guifré I de Girona

(Catalunya, segle IX)

Vescomte i comte de Girona (o Guifre). Consta com a vescomte en un judici sobre Terradelles, a Bàscara, el 841, i com a comte en un altre judici, a Fonteta, del 850.

Sembla que fou designat comte després de la temptativa, fracassada, d’ocupació de Guillem II de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, del 848.

El seu govern no anà més enllà del 853.

Guifré II Borrell de Barcelona

(Barcelona, vers 874 – 26 abril 911)

Comte de Barcelona, Girona (Guifré III) i Osona (897-911). Fill primogènit i successor de Guifré I el Pilós i Guinedilda.

És gairebé segur que el 899 es presentà al rei franc Carles el Ximple, a Tours-sur-Marne, i, després de jurar-li fidelitat i vassallatge, rebé un precepte que li adjudicava totes les terres que el seu pare havia ocupat en les comarques ermes d’Osona i Bages.

Aquesta fou la darrera vegada que un comte català prestà homenatge al monarca franc.

Continuà l’obra repobladora del seu pare a les comarques centrals i estengué els seus dominis a la dreta del Llobregat.