(Catalunya, novembre 1917)
Manifest artístic de Joaquim Torres i Garcia, publicat a “Un Enemic del Poble”, de Salvat-Papasseit, que propugnava, per obra de la concordança entre l’art i la vida, la diversitat de l’expressió plàstica segons el moment.
“És necessari que ignorem el que farem demà“. “Hom no ha de pertànyer a cap escola, anar contra totes” i “ser quelcom en el temps“.
La divisa del manifest és: “individualisme, presentisme i internacionalisme“.
(València, 3 desembre 1917 – Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 12 març 1997)
Ceramista. Filla del també ceramista Joan Baptista Alòs i Peris, als 11 anys la seva família es traslladà a Barcelona. Estudià i des del 1945 ha estat professora de l’Escola del Treball de Barcelona.
Ha exposat sovint al país i a l’estranger. Li han estat atorgades distincions d’importància. Té obres als museus de València, Ginebra i Faenza (Itàlia).
En les seves obres destaca la utilització de l’esmalt, que dóna a les superfícies una qualitat mineral.
(Malla, Osona, 1843 – Vic, Osona, 1917)
Autor dramàtic. Impulsor del teatre catòlic, combaté el liberalisme i les tendències que intentaven impulsar una evolució social.
Autor de Misèries humanes (1886), Víctima del maçonisme (1888), Lo sufragi universal (1891), Fruïts anàrquics (1892), L’oncle Geroni (1910), etc.
(Girona, 20 juliol 1894 – 21 febrer 1917)
Escultor de formació autodidacta, treballà a Barcelona i retornà aviat a Girona, obligat per la seva mala salut.
A partir del 1915 col·laborà amb l’arquitecte Rafael Masó en diversos projectes.
És autor d’estatuetes de fusta, pedra, guix i, sobretot, de terra cuita, a la qual donava una pàtina com de bronze oxidat.
(Castellterçol, Moianès, 29 novembre 1870 – 1 agost 1917)
Polític. Criat en un àmbit rural, els seus pares pertanyien al món de la pagesia benestant. Seguí la carrera de dret, es dedicà a la lectura dels clàssics catalans i s’afeccionà a la historiografia romàntica. El seu pensament polític conservador fou influït pel positivisme de Comte i Le Play, el tradicionalisme de Taine i l’escola històrica del dret, un dels caps de la qual era Savigny, antiliberal i defensor de la tradició i de les nacionalitats.
La seva actuació política no solament obtingué el suport de la burgesia catalana, sinó que en sintetitzà i potencià els elements doctrinals. El procés històric de la burgesia catalana i el veritable desenllaç de l’acció política de Prat es resumien en dues finalitats: la personalitat pròpia de Catalunya i la unitat ibèrica; no es tractava solament de reivindicar les llibertats per a Catalunya, sinó de lliurar-se a una tasca urgent per aconseguir institucions pròpies.
A divuit anys començà la carrera de dret i ingressà al Centre Escolar Catalanista, el president del qual era llavors Narcís Verdaguer i Callís (durant el curs 1890-91 Prat en fou nomenat president). En aquesta època escriví el treball La Nació com a subjecte del Dret natural, en què exposà els seus ideals catalanistes, i trameté una instància a la diputació provincial de Barcelona en la qual demanava que fos instaurada una càtedra lliure de Dret català a la universitat.
L’any següent fou designat secretari de la Unió Catalanista, i en l’exercici d’aquest càrrec intervingué en l’assemblea convocada per la Unió Catalanista a Manresa, on havien d’aprovar-se les Bases (1892). Prat fou el secretari de ponència i en el seu discurs incità a transformar el moviment català en un moviment polític autèntic i amb un sentit formal d’actuació.
Una vegada acabada la carrera, féu el doctorat a Madrid (1894) i redactà amb Pere Muntanyola el Compendi de la Doctrina Catalanista, premiat en un concurs del Centre Català de Sabadell.
“Vinc a parlar-vos de la pàtria catalana, que, petita o gran, és l’única pàtria nostra…” (Enric Prat de la Riba, 1890)
L’any 1895 començà a aparèixer la “Revista Jurídica de Catalunya”, i Prat s’encarregà de la secció de Misceláneas Jurídicas d’aquesta publicació. Fou secretari de l’Ateneu Barcelonès i inaugurà un cicle de conferències que s’hi organitzà sobre el tema de la nacionalitat catalana. Col·laborà a “La Renaixença” des del 1895 i a la “Revista de Catalunya” (1896), entre altres publicacions.
El 1898, després del desastre colonial, esdevingué més forta l’hostilitat del catalanisme envers l’estat i es manifestà més fort que mai el sentiment autonomista. Prat redactà dos manifestos: Als catalans i Al poble català; en el primer prediu la força econòmica i la incapacitat política de la burgesia catalana per arrabassar el poder a l’estat centralista i decadent. Escriví també el Compendi de la Història de Catalunya, guanyador del premi de l’Ateneu Barcelonès en els Jocs Florals del mateix any, i un llibre de qüestió social: La ley jurídica de la industria.
Dirigí des de la seva fundació el diari “La Veu de Catalunya”, i intervingué des de la plataforma periodística en les campanyes polítiques (1899), un cop allunyat de la Unió Catalanista i amb el seu propi partit, el Centre Nacional Català.
“La meva Pàtria és la meva llengua i la vull lliure” (Enric Prat de la Riba)
Després d’unes hàbils negociacions entre el doctor Fargas i Prat de la Riba, el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista s’uniren per formar el veritable partit de la burgesia catalana, la Lliga Regionalista (1901), que tingué com a president el doctor Robert.
L’objectiu perseguit era l’obtenció, per tots els mitjans legals, de l’autonomia del poble català dins l’estat espanyol; Prat fou un dels principals inspiradors d’aquest objectiu i un dels màxims dirigents del nou partit.
El 1902 fou reproduït a “La Veu de Catalunya” un article d’un diari de Perpinyà sobre l’agitació dels viticultors del Migdia de França a causa del qual fou empresonat. De resultes d’això, caigué malalt i passà un any descansant en un sanatori francès, a Durtol. Tornà l’any 1904 i es casà amb Josefa Dachs. L’any següent fou elegit diputat provincial pel districte primer de Barcelona.
La seva actuació política canvià radicalment: s’acabà l’etapa d’ideòleg i el reformista i començà la del polític de govern. Com a diputat, va intervenir a l’assemblea general de diputacions espanyoles, celebrada a Barcelona l’any 1906, a la qual va presentar el projecte d’una nova llei local inspirada en un sentit d’autonomia per als municipis i les regions. Aquest mateix any publicà la seva obra cabdal: La nacionalitat catalana, on mostrà els principals punts del seu pensament nacionalista i conservador.
“Una nació, per avançar, necessita un estat propi” (Enric Prat de la Riba)
El 14 d’abril de 1907 fou elegit president de la diputació provincial de Barcelona. Prat aprofità el lloc per dirigir una sèrie d’al·locucions per mitjà de la comissió d’acció política de la Lliga, i es dedicà a crear institucions polítiques per al país amb una finalitat: la unitat de Catalunya representada per una Diputació general. Fou reelegit president el 1911 enfront del radical Santiago Valentí i Camps.
La idea d’una possible unió entre les quatre diputacions catalanes fou aviat acceptada pels respectius presidents, i el 20 de juliol de 1911 Prat de la Riba presidí una reunió de les comissions de les diputacions per tractar sobre la creació i les bases de la Mancomunitat; aquestes bases foren presentades per ell, juntament amb els presidents de les altres diputacions, al president Canalejas el 8 de desembre de 1911.
Un cop autoritzades les mancomunitats i constituïda la Mancomunitat de Catalunya, Prat fou elegit president d’aquest organisme (1914). Durant els anys en què ell ocupà la presidència foren creades un gran nombre d’institucions: Institut d’Estudis Catalans, Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, Junta de Museus de Barcelona, Biblioteques populars, Beneficència, Sanitat, etc.
El 6 d’agost de 1914 Prat convocà la reunió de parlamentaris catalans i de presidents d’entitats industrials i comercials de la qual sorgí la Junta Econòmica.
Morí després d’una llarga malaltia.
Entre les seves obres cal remarcar, a més de les ja esmentades: Corts catalanes (1906), Les Mancomunitats (1912), Per Catalunya i l’Espanya gran (1916), Missatge en defensa dels drets de la llengua catalana (1916) i Història de la nació catalana (1917).
(Barcelona, 2 agost 1917 – 15 desembre 1990)
Periodista. Es va iniciar en el periodisme abans de la Guerra Civil espanyola. L’any 1952 ingressà a “El Correo Catalán”, del qual fou sots-director i el principal renovador ideològic i tècnic. A partir del desembre de 1968 va dirigir “Tele/eXprés”, on va formar una generació de periodistes, i el 1976 es va incorporar a l’equip de direcció de “La Vanguardia”, de la qual fou director adjunt fins al 1988. Entre altres càrrecs de responsabilitat, fou assessor dels presidents de la Generalitat Josep Tarradellas i Jordi Pujol.
Va publicar alguns reculls d’articles (La corda fluixa, 1971 i Les arrels i les fulles, 1985) i el volum de memòries La memòria és un gran cementiri (1990). Dirigí, entre d’altres, els programes de televisió Les nostres coses, Desperta ferro i La nostra gent per a RTVE a Catalunya. Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi (1983) i el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1986).
(Darnius, Alt Empordà, 31 desembre 1917 – Arenys de Mar, Maresme, 3 gener 2003)
Novel·lista i assagista en castellà. La seva novel·la Un hombre guanyà el premi Nadal de 1945. La marea (1949), Los cipreses creen en Dios (1953), Premi Nacional de Literatura, Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966) pretenen donar una visió objectiva de la història espanyola des de la República.
Autor també d’assaigs i de llibres de viatges, Los fantasmas de mi cerebro (1959), Mujer, levántate y anda (1962) En Asia se muere bajo las estrellas (1968), Cien españoles y Dios (1969), Condenados a vivir (1971, Premi Planeta), Carta a mi padre muerto (1978), La duda inquietante (1988), Jerusalén de los Evangelios (1989), Carta a mi madre muerta (1992), El corazón alberga muchas sombras (1995), etc.
(Tarragona, 7 octubre 1858 – Cabrera de Mar, Maresme, 5 setembre 1917)
Arquitecte. Deixeble de Josep Vilaseca i Casanovas, s’inspirà en l’estil renaixentista italianitzant, però impregnat de reminiscències medievals. President de l’Acadèmia de Ciències i Arts i catedràtic de geodèsia a la Universitat de Barcelona.
La seva arquitectura, híbrida, indica una llibertat d’execució molt propera al modernisme. Autor de nombroses obres, entre les quals cal esmentar, a Barcelona, el palau de Justícia (en col·laboració amb Enric Sagnier), la presó Model (1904, amb Salvador Vinyals), l’hospital Clínic (1904), l’Acadèmia de Ciències o l’Observatori Fabra. Començà (1910) el convent dels carmelitans, que acabà el seu fill Josep Domènech i Mansana.
En medis populars, es veié sovint menystingut davant el nom del seu contemporani Domènech i Montaner.
(Valls, Alt Camp, 9 juliol 1842 – el Ferrol, Galícia, 11 març 1917)
Enginyer naval titulat a Madrid (1866) i llicenciat en farmàcia (1873). Ingressà a l’armada, on, el 1900, assolí el grau de general del cos d’enginyers navals. Assistí al Congrés Internacional d’Electricitat de París (1881) com a delegat de Marina, i al de Munic (1882).
Fou cap de l’arsenal i director de les drassanes del Ferrol (1883-99), on construí el dic de la Campana (1873), al port del Ferrol, que li donà un prestigi internacional. Projectà un túnel submarí entre Gibraltar i l’Àfrica. Planejà la construcció dels millors creuers que posseí l’armada espanyola a la seva època. Al Ferrol fundà l’Orfeó Aires de Minha Terra i presidí l’ateneu. Seguí amb afecte el moviment catalanista i col·laborà a “La Renaixença”.
Publicà Curso práctico de construcción naval (1868), La exposición internacional de pesca de Londres en 1883 i Apuntes sobre la Exposición Internacional de Higiene y Educación celebrada en Londres en 1884.
(Barcelona, 10 juliol 1917 – 4 febrer 2000)
“Joan Capri” Actor. Germà de Ramon. Inicià la seva carrera (1955) amb Camarada Cupido, de Xavier Regàs, i s’especialitzà en papers còmics i monòlegs, en els quals tendeix a parodiar formes d’expressió populars, que ha treballat amb un humor molt personal i amb els quals va aconseguir una gran popularitat.
Ha estrenat adaptacions de Josep M. de Sagarra: El senyor Perramon (1960, de L’Avare, de Moliére) i El fiscal Requesens (1963, d’El Matrimoni, de Gógol), be que solia representar comèdies d’escassa identitat literària.
Ha actuat també en algunes pel·lícules, com En Baldiri de la costa (1968) i L’advocat, el batlle i el notari (1969) de Josep M. Font i Espina, i, ja retirat dels escenaris, en les sèries televisives Doctor Caparrós, medicina general (1979-80) i Doctor Caparrós, metge de poble (1981-82).
Dades dels Països Catalans 