(Catalunya, 1993)
Document del departament de Salut de la Generalitat de Catalunya que defineix les grans línies d’actuació en matèria sanitària i estableix en quins camps cal una actuació prioritària.
(Barcelona, 1836)
Proclama política apareguda durant els moviments insurreccionals, que provocà una violenta reacció entre la burgesia.
Incitava els obrers a proclamar la república i la independència de Catalunya i dur a terme la revolució exterminant els aristòcrates; la signaven els Germans de la Gran Unió.
(Barcelona, 1734)
Opuscle polític anti-borbònic. En el qual es reivindica la restitució de les constitucions catalanes abolides per Felip V.
L’autor -anònim- fingeix l’existència d’una carta de Mr. Broak, secretari del plenipotenciari anglès Mitford Crow (que havia signat el pacte de Gènova amb els representants catalans, el 1705), i la resposta d’un català cognominat Vallès.
És un al·legat a favor de les constitucions i de la utilitat comuna que representaria llur restabliment, a més d’una denúncia de l’incompliment del pacte per part dels anglesos, que s’havien compromès a fer respectar aquestes constitucions.
La publicació d’aquest opuscle, vint anys després de la derrota, prova la persistència de la consciència nacional catalana, confirmada per l’aparició, el 1736, del Record de l’aliança fet al sereníssim Jordi August, rei de la Gran Bretanya.
L’opuscle Via fora als adormits aparegué també en una traducció francesa contemporània, i fou reeditat en català per “La Veu de Catalunya” (1898).
(Barcelona, 1056 – 1068)
Compilació de pràctiques judicials, constitucions, preceptes, textos provinents de diverses obres i altres elements jurídics, que constituí durant l’edat mitjana el codi vigent als territoris del comte de Barcelona, i, més tard, al Principat de Catalunya. Els seus preceptes foren durant segles la base del dret públic i privat de Catalunya, i constitueixen la font principal del dret català.
La seva paternitat és encara incerta, malgrat les atribucions expresses de molts articles al comte Ramon Berenguer I, recollides i admeses per molts historiadors catalans. Tal com han pervingut, són una compilació dreçada per un jurisconsult de la cúria comtal barcelonina en època més tardana (segle XII), que incorporà a un nucli primitiu, promulgat durant el regnat de Ramon Berenguer I (1035-76), agregacions de diversos elements provinents dels arxius de la cúria.
El nucli legal primitiu fou promulgat per Ramon Berenguer I en assemblea amb els magnats consignats en l’Usatge 4 (entre els quals hi havia els jutges Guillem March, Ponç Bonfill March i Guillem Borrell), en data insegura (vers 1064 o 1068), durant l’època del seu matrimoni amb Almodis (1055 a 1070).
Consta d’unes seixanta disposicions: preceptes promulgats per Ramon Berenguer I i usualia de la cúria o tribunal del comte de Barcelona. El mot llatí usualia (en català, usatges) significa, en sentit estricte, usos o principis judicials, però en sentit més ampli equival a costum.
Probablement alguns magnats (sapientes) que participaren en l’assemblea on foren promulgats van intervenir en l’elaboració dels usualia, especialment Ponç Bonfill March, conseller de Ramon Berenguer I i màxima figura de l’escola de juristes i gramàtics de Barcelona.
Aquest nucli primitiu té dues seccions: a) una de concreció escrita del nou dret consuetudinari feudal, ignorat absolutament pel Liber Iudiciorum visigòtic, aleshores vigent; té la finalitat de suplir les deficiències de la llei goda en ordre a les noves circumstàncies socials, d’adaptar l’organització del comte de Barcelona al sistema feudal, d’establir amb caràcter jurídic les diverses categories personals, de fixar els drets dels senyors i d’assentar les obligacions i els tràmits derivats de les relacions feudals entre senyors i vassalls; b) una altra secció d’adaptació de la llei als nous temps, de caràcter penal, en la qual s’adapten els pagaments de les esmenes al règim dinerari en plata, per posar-lo a l’abast dels humils.
Un segon nucli legal fou la constitució de Pau i Treva, promulgada per Ramon Berenguer I i les jerarquies eclesiàstiques a la catedral de Barcelona, amb motiu de la croada contra Barbastre (1064).
El tercer cos legislatiu, potser del temps de Ramon Berenguer III (1086-1131), regulava la pau territorial, civil i comtal, fins aleshores en mans eclesiàstiques, sota la responsabilitat del comte de Barcelona. La reglamentació de la pau pel poder públic fou una arma poderosa, emprada pels comtes al servei de la seva política.
El quart nucli, en bona part doctrinal, proclamava els drets, els deures i les atribucions del Príncep, establerta la potestat executiva, legislativa i judicial, fixava els deures de protecció i fidelitat envers els qui estaven sota l’autoritat comtal i consignava el poder militar i el domini eminent sobre els castells, els camins i els béns d’aprofitament comunal.
(Catalunya, agost 1931)
Escrit anarco-sindicalista, presentat en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball.
Van redactar-lo un grup de confederats moderats, els anomenats trentistes, els quals, tot i ésser en línies generals adeptes de la política dels deixebles de Bakunin, no estaven ben bé d’acord amb la política dels membres activistes de la FAI. Gradualment van ésser expulsats de la CNT.
Aquesta controvèrsia va durar fins que, l’any 1936, els trentistes es van reintegrar a la CNT.
(Catalunya, 1987 – )
(SDHLC) Servei de documentació d’història local contemporània. Fundat al departament d’història moderna i contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu nom actual es formalitzà el 1995 quan esdevingué un servei oficial de la UAB.
La seva tasca fonamental ha estat la de generar i actualitzar una base de dades informatitzada d’història local de Catalunya.
Des del 1994 té subscrit un conveni amb la diputació de Barcelona i amb la Coordinadora de Centres d’Estudi de Parla Catalana per a completar la base de dades amb buidatges sistemàtics de bibliografia per comarques; els del Vallès Occidental i el Baix Llobregat ja s’han completat i estan en curs els de l’Alt Penedès, el Bages, el Garraf i Osona.
Recentment ha publicat la Bibliografia sobre el Vallès Occidental (1700-1993) (1994) i el Tesaurus d’història contemporània de Catalunya (1996).
(Catalunya, segle XVIII)
Obra de Jaume Pasqual i Coromines, de Bellpuig de les Avellanes, en onze volums.
Conté una col·lecció important de còpies de documents històrics (molts d’ells inèdits), de texts i de còdexs referents a tot el Principat de Catalunya, comtats limítrofs i Andorra, en especial a catedrals, monestirs i col·legiates.
Conté també tractats d’investigació històrica i correspondència de Pasqual amb altres erudits del seu temps.
El material fou recollit a la fi del segle XVIII.
(Barcelona, 1640)
Obra publicada pels consellers barcelonins. Adreçada a Felip IV i a l’opinió pública, després dels fets del Corpus de Sang. El títol complet era Proclamación Católica a la Magestad Piadosa de Felipe el Grande. Probablement fou redactada per Gaspar de Sala i Berart.
L’obra és atapeïda de citacions erudites, especialment a la primera part; conté un elogi de la llengua i de la cultura catalanes, i acusa els reis castellans d’haver conculcat o ignorat sovint les constitucions catalanes, especialment a través de llurs privats; detalla els abusos i sacrilegis comesos per les tropes castellanes a Catalunya entre el 1626 i el 1640 i aconsella a Felip IV que prescindeixi del comte duc d’Olivares i que governi personalment.
Aquest imprès, de 145 folis, suscità una viva indignació a la cort madrilenya i fou objecte de diverses respostes anònimes, com l’Aristarco o censura de la “Proclamación Católica”, obra de Francisco de Rioja; No por el fuero, sino por el huevo, de Francisco de Quevedo, i altres.
(Catalunya, 1495 – 1496)
Debat literari entre Bernat Fenollar i Joan Moreno, sobre el tema de les aptituds sexuals dels homes vells.
D’un valor literari més aviat escàs, tingué, això no obstant, unes llargues seqüeles: hi prengueren part, defensant una tesi o una altra, Jaume Gassull, replicat per lo síndic del comú dels peixcadors, Narcís Vinyoles i Baltasar Portell, i l’extensió augmentà considerablement (més de 1.000 versos).
En conjunt, és una mostra de tipus de literatura molt de l’època, que vol ésser un joc d’enginy però que no passa d’una discussió intranscendent.
(Catalunya-Aragó, 1481-1716)
Usatge que estableix, en cas d’amenaça d’invasió, la potestat del príncep o rei a cridar a les armes tots els homes útils per a la defensa del país; aquests no podien, però, ésser forçats a sortir fora del territori nacional. L’usatge obligava també els nobles feudataris.
El costum implicava que no podia ésser promulgat sinó en el cas que el príncep hi fos present. La forma de convocatòria fou reglamentada per la constitució de Ferran II “Statuïm e ordenam” de la cort de 1481.
A partir del segle XVI fou convocat, sovint, tanmateix, pel lloctinent general. Perdurà fins a la Nova Planta.
Dades dels Països Catalans 