(Benigànim, Vall d’Albaida, 1682 – València, 22 febrer 1703)
Pintor i sacerdot. Decorà l’església dels Sants Joans.
Bru, Vicent
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1682
Ferrer -varis/es bio-
Andreu Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801) Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.
Antic Ferrer (Catalunya, segle XV) Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.
Bonifaci Ferrer (Catalunya ?, segle XIV) Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.
Esteve Ferrer (Catalunya, segle XVI) Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).
Esteve Ferrer (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744) Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.
Francesc de la Concepció Ferrer (Barcelona, 1773 – 1821) Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.
Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604) Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).
Guerau Ferrer (Catalunya, segle XVI) Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII) Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, 1759 – 1833) Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.
Joan Bartomeu Ferrer (Catalunya, segle XIV – segle XV) Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.
Joan Francesc Ferrer (Barcelona, segle XVII) Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.
Josep Ferrer (València, segle XVII – 1682) Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.
Josep Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII) Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.
Lleonard Ferrer (València, vers 1623 – 1695) Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.
Lluís Ferrer (Catalunya, segle XIX) Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.
Miquela Ferrer (País Valencià, segle XVIII – 1804) Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).
Pere Ferrer (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII) Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.
Pere Joan Ferrer (Illes Balears, segle XVIII – 1747) Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.
Plàcid Ferrer (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645) Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.
Simó Ferrer (Barcelona, 1751 – segle XVIII) Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.
Vicenç Ferrer (Barcelona, segle XVI – 1632) Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.
Esteve -varis bio-
Francesc Esteve (València, 1682 – 1766) Escultor. Nombroses obres seves poden ser contemplades a les esglésies de la seva ciutat natal. Fill seu era Josep Esteve i Bonet, el qual continuà la tradició familiar.
Gaspar Esteve (Barcelona ?, segle XV – segle XVI) Escriptor dominicà. Excel·lí com a predicador. Assolí gran fama. Fou prior del convent de Barcelona i posteriorment provincial. Escriví Tractatus in defensionen ecclesiasticae immunitatis et libertatis, impresa a Roma el 1520, en que defensà diversos aspectes del fur eclesiàstic.
Jacint Esteve (Llíria, Camp de Túria, 1776 – País Valencià, segle XIX) Pintor. El seu quadre representant Alfons IV el Magnànim en rebre el cardenal de Foix es troba al Museu de València.
Joan Esteve (València, segle XV) Escriptor. Escriví, cap al 1473, un recull de frases llatines amb l’equivalent en català, de gran valor lingüístic i dialectològic: Liber elegantiorum latina et valentiana lingua (Venècia. 1489).
Josep Esteve (País Valencià, segle XVI) Escultor. És autor del retaule de l’església de Bocairent, amb pintures de Joan de Joanes, i del retaule de la Concepció al monestir de Sant Miquel dels Reis de València.
Llucià Esteve (País Valencià, segle XVIII) Escultor. Treballà amb Ignasi Vergara a la seu de València. No és parent de Josep Esteve i Bonet i la seva família d’escultors.
Rafael Esteve (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Metge. Pertanyia al Consell de Cent. En 1712-13 fou conseller tercer. Coincidí amb la decisió de prosseguir la guerra contra Felip V de Borbó, malgrat l’evacuació de les tropes imperials, actitud que el Consell afavorí. Després de la capitulació de la ciutat, els borbònics li confiscaren els béns.
Tomàs Lleonard Esteve (València, segle XVII) Arquitecte i escultor. Autor de la portalada de l’església parroquial de Llíria (1627-72) i del frontal de l’altar major de la seu de València (1684). Amb Vicent Abril acabà l’església principal de Benigànim (vers 1637).
Vicenç Esteve (Barcelona, segle XVIII – 1788) Religiós mercenari. El 1771 fou provincial de l’orde. Tingué fama de bon predicador. Deixà escrita una col·lecció extensa de sermons i panegírics.
Carreres, Josep
(Barcelona, segle XVII – 1682)
Religiós agustí. Prior dels convents de Perpinyà i de Barcelona i provincial de l’orde a la corona catalano-aragonesa.
Fou catedràtic i rector (1644) de la universitat de Perpinyà.
Autor d’Indulgencias de la correa (1677) i d’una relació titulada De los varones il·lustres del Principado de Cataluña, que restà inèdita.
Dalmau i Oller, Sebastià
(Teià, Maresme, 29 novembre 1682 – Viena, Àustria, 2 agost 1762)
Militar austriacista i financer. Fill d’Amador Dalmau i Colom. Després d’un breu empresonament (1704), fou nomenat cavaller.
Durant la guerra de Successió, en el setge de Barcelona del 1706 contribuí a la defensa de la ciutat comandant un esquadró de cavalleria de 40 homes costejat per ell. Posteriorment (1710) combaté per Aragó i Catalunya, i fou ascendit a sergent major.
Esgotada la tresoreria dels aliats, féu un prèstec que permeté la contraofensiva sobre Balaguer i Girona.
El 1713 fou ascendit a coronel i nomenat membre de les Juntes de Defensa del nou govern provisional. Defensà Barcelona del setge del duc de Pòpuli i s’apoderà de Montjuïc.
Participà el mateix any en l’expedició del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer fora de la ciutat. Durant els darrers mesos del setge, prengué part molt activa en la direcció de la defensa.
Uns quants dies després de la caiguda de Barcelona (11 setembre) fou detingut amb uns altres caps de la defensa, i estigué empresonat a Alacant, Pamplona i Segòvia, mentre li eren confiscats els béns.
Alliberat després del tractat de pau signat entre Espanya i l’Imperi a Viena, es posà al servei de l’arxiduc, ja emperador amb el nom de Carles VI, que el nomenà general en cap de cavalleria (1727).
El 1753, durant el regnat de Francesc I, ascendí a tinent general de l’Imperi.
Castellví i Obando, Francesc de
(Montblanc, Conca de Barberà, 16 febrer 1682 – Viena, Àustria, 15 setembre 1757)
Militar i historiador. Fill d’Ignasi de Castellví i de Ponç. Amb possessions a Rocafort de Queralt. Estudià al Col·legi de Cavallers de Lleida, institució dependent de l’Estudi General.
Partidari de la causa austriacista. Intervingué (30 juny 1713), com a membre del braç militar, en la Junta de Barcelona que optà per oferir resistència a les forces borbòniques. Durant el setge s’incorporà, amb el grau de capità, a la Coronela, i fou ferit el 12 agost 1714 al baluard de Sant Pere.
L’11 setembre es trobava contraatacant a primera línia quan hom decidí de capitular.
Un cop ocupada Barcelona, visqué sota règim de llibertat vigilada, i li foren segrestats els béns, fins que el 1726 marxà a Viena, on inicià la seva obra Narraciones históricas de España desde el año 1700 hasta el año 1725…, en 6 volums, una de les fonts més importants per al coneixement d’aquells anys des d’una perspectiva catalana i austriacista.
Del manuscrit, custodiat als Staats-archiven, de Viena, Salvador Sanpere i Miquel en tragué una còpia, conservada a la Biblioteca de Catalunya.
Barceló i Anguera, Pere Joan
(Capçanes, Priorat, 1682 – Breisach el Vell, Hongria, 4 setembre 1741)
“el Carrasclet” Guerriller. De jove fou carboner i llenyataire. L’any 1705 s’incorporà, amb el seu germà Josep, als cossos de voluntaris reclutats per defensar la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Lluita durant tota la guerra de Successió contra els borbònics i, un cop retirats els aliats, continuà la lluita. Després de la capitulació de Barcelona (1714) s’acollí a l’indult però a causa d’un petit incident amb un oficial borbònic fou empresonat. Aconseguí de fugir i aixecà una partida amb la qual lluità pel restabliment de les institucions tradicionals de Catalunya, suprimides pel decret de Nova Planta.
El 1718 França tractà d’oposar-se a la política expansionista d’Alberoni i es valgué de Carrasclet, el qual s’entrevistà amb el duc de Berwick a Perpinyà. Ajudat amb equip i diners, arribà a enquadrar uns 8.000 homes i actuà amb força èxit, sobretot al Priorat i al Camp de Tarragona, i també al Pallars, la Cerdanya i el Rosselló. El 1720 s’acabaren les hostilitats entre França i Espanya, i Carrasclet no pogué fer altra cosa que retirar-se a Àustria, on fou protegit per l’emperador Carles III, l’antic arxiduc, que el nomenà coronel de l’exèrcit imperial.
L’any 1734, quan Felip V de Borbó va atacar Nàpols, es formà, a Àustria, una companyia de catalans sota el comandament de Carrasclet, però el vaixell que el conduïa fou capturat. Fet presoner i dut a Cadis, no fou reconegut, per la qual cosa en ésser alliberat, el 1738, pogué tornar a Àustria. Posteriorment s’establí a Hongria.
Dades dels Països Catalans 