(Valls, Alt Camp, 1 octubre 1908 – Tiana, Maresme, 25 juliol 1936)
Religiós carmelità descalç. Es dedicà a l’ensenyament al col·legi internacional de Roma.
De vacances a Catalunya, coincidí amb l’esclat de la guerra civil, que li costà la vida.
Publicà algunes obres llatines i unes Biografies carmelitanes que, traduïdes del català al llatí, foren publicades a Roma el 1939.
(Valls, Alt Camp, 22 juliol 1889 – Barcelona, 26 abril 1967)
Pintor i orfebre. Aprengué l’ofici de joier a Barcelona, i assistí a les classes de l’Acadèmia Galí. Féu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes (1916) i el 1919 fou nomenat professor de joieria i orfebreria a l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat.
La seva obra d’orfebre, decisiva per a la renovació d’aquest art, li valgué diploma d’honor i medalla d’argent a l’Exposition des Arts Décoratifs de París (1924), gran premi i medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), medalla d’or a les VI i IX Triennali de Milà i gran premi a la III Bienal Hispanoamericana.
La seva pintura el situa, en grau encara major, entre els millors artistes del seu país. Un dels seus quadres més famosos, El Zeppelin, obtingué un important premi al concurs “Barcelona Vista pels seus Artistes”. Entre altres distincions obtingué el Gran Premi Juan Gris (1957), medalla de bronze de pintura a la biennal d’Alexandria (1959) i segona medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1960).
Format en un inicial fauvisme, rebé després influència noucentista que temperà la sensualitat de la seva paleta. Sabé anar evolucionant fins als seus darrers anys, centrant la seva pintura en el que es pot dir una mesurada modernitat. El seu món propi és el de les aspres terres del Camp de Tarragona, que estructura als seus quadres amb serenitat i equilibri.
En 1963 i 1966 féu, respectivament, dues grans exposicions antològiques a Madrid i a l’Hospitalet de Llobregat. Els dos municipis li concediren una medalla pels seus alts mèrits. Un mes abans de la seva mort era homenatjat pel Cercle Artístic de Barcelona.
Obres seves figuren al Museu d’Art Modern de Barcelona i al Museu de Valls.
(Valls, Alt Camp, 24 desembre 1888 – Barcelona, 19 novembre 1973)
Arquitecte i historiador de l’art català. Com a arquitecte portà a terme nombroses construccions de cooperatives (anomenades “les catedrals del vi”), algunes d’elles declarades (2002) béns culturals d’interès nacional: Cornudella de Montsant i Falset (Priorat), Nulles (Alt Camp), Barberà de la Conca i Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), Gandesa i Pinell de Brai (Terra Alta), i pel seu interès i coneixement de la història de l’art dirigí importants restauracions d’edificis històrics (la seu vella de Lleida, la seu d’Urgell i el monestir de Poblet).
Publicà L’art a la Seu Nova de Lleida (1923), El monestir de Poblet (1927), El monestir de Santes Creus (1929), Biografia crítica de l’escultor Lluís Bonifàs i Massó (1936), Arquitectura y escultura barrocas en Cataluña (1950), actualitzat entre el 1959 i el 1964, i publicat en català a “Monumenta Cataloniae”. Més tard s’especialitzà en la personalitat i l’obra de Gaudí, del qual publicà alguns dels estudis més importants: Gaudí i la Sagrada Família i Gaudí.
Entre els càrrecs que ocupà, cal esmentar el de secretari general dels Amics de l’Art Vell (1929-35) i el de president del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears (1932-33). Així mateix, fundà i dirigí el Centre d’Estudis Gaudinistes.
Enllaç web: Viquipèdia
(Valls, Alt Camp, 27 agost 1894 – Barcelona, 7 octubre 1934)
Polític. Estudià a Marsella, però en esclatar la Primera Guerra Mundial es veié obligat a tornar a Barcelona. Fou acusat de col·laboració en el cop de mà de Prats de Molló i fou empresonat.
Ingressà al Bloc Obrer i Camperol i fundà l’editorial Arc de Berà, que publicà obres de caràcter socialista. Treballà en qüestions filològiques com a deixeble de Pompeu Fabra.
Ingressà al Partit Català Proletari i durant els Fets del 6 d’octubre de 1934 fou ferit al local del CADCI i morí poc després.
(Valls, Alt Camp, 25 setembre 1896 – Cambridge, Anglaterra, 5 gener 1970)
Músic i compositor. Germà de Carles. Deixeble de Felip Pedrell i de Enric Granados (a Barcelona) i de Schönberg (a Viena i a Berlín), d’aquest aprengué la tècnica atonal dodecafònica, de la qual fou l’introductor i principal representant a Espanya.
Interessat en la música hispànica antiga, bé que allunyat del nacionalisme musical, a partir del 1931 fou nomenat professor de música de l’escola normal de la Generalitat catalana. El 1939 s’exilià a Gran Bretanya, on col·laborà en la secció de música del King’s College.
De la seva producció inicial destaca L’infantament meravellós de Scheherezade (1918), per a veu i piano, i el ballet Ariel (1936), que comptà amb la col·laboració de J.V. Foix i Joan Miró. A la postguerra passà per una etapa d’orientació hispànica, sense renunciar a les novetats tècniques (Don Quijote, 1940; Sinfonía homenaje a Pedrell, 1941; Alegrías, 1942; Seis tonadillas, 1943) i, més tard, es dedicà plenament a la tècnica serial: Concert per a violí i orquestra (1950), Simfonia (1953), Nonet (1957), Hymnody (1963), Gemini (1966), Libra (1968) i Leo (1970).
Composà també l’òpera The Duenna (1949) sobre la comèdia de Sheridan i, en el camp experimental, Collage (1961), obra per a orquestra i cinta magnetofònica, així com també una cantata, La peste (1964), sobre la novel·la d’A. Camus, i música per a adaptacions radiofòniques de peces teatrals.
Fou també important la seva activitat com a musicòleg (transcriptor i editor).
(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1907 – Barcelona, 29 juny 1999)
Entomòleg. Es llicencià en farmàcia (1935) a la Universitat de Barcelona. Fou un dels primers especialistes mundials en algunes famílies de coleòpters (Tenebrionidae i Anoblidae) i de la fauna cavernícola i n’ha descrit més de 350 novetats.
Des del 1966 dirigí el Museu de Zoologia de Barcelona. Ha estat numerari de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, ex-president de la Institució Catalana d’Història Natural, professor de la facultat de ciències de la Universitat de Barcelona i membre de nombroses societats científiques internacionals.
La seva producció científica comprén més de 350 treballs d’investigació. Fou homenatjat (1981) per la diputació provincial de Barcelona i amb aquest motiu hom publicà, aplegats, els seus treballs biospeològics: Francesc Español: 50 anys d’obra bioespeleològica.
El 1982 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.
(Valls, Alt Camp, 9 juliol 1842 – el Ferrol, Galícia, 11 març 1917)
Enginyer naval titulat a Madrid (1866) i llicenciat en farmàcia (1873). Ingressà a l’armada, on, el 1900, assolí el grau de general del cos d’enginyers navals. Assistí al Congrés Internacional d’Electricitat de París (1881) com a delegat de Marina, i al de Munic (1882).
Fou cap de l’arsenal i director de les drassanes del Ferrol (1883-99), on construí el dic de la Campana (1873), al port del Ferrol, que li donà un prestigi internacional. Projectà un túnel submarí entre Gibraltar i l’Àfrica. Planejà la construcció dels millors creuers que posseí l’armada espanyola a la seva època. Al Ferrol fundà l’Orfeó Aires de Minha Terra i presidí l’ateneu. Seguí amb afecte el moviment catalanista i col·laborà a “La Renaixença”.
Publicà Curso práctico de construcción naval (1868), La exposición internacional de pesca de Londres en 1883 i Apuntes sobre la Exposición Internacional de Higiene y Educación celebrada en Londres en 1884.
(Valls, Alt Camp, 19 març 1922 – Barcelona, 5 març 1998)
Fotògraf. Fill de Pere Català i Pic, i germà de Pere.
Obtingué els premis Ciutat de Barcelona de fotografia (1951 i 1952) i de cinema pel seu documental sobre el temple de la Sagrada Família (1953).
Ha il·lustrat un gran nombre de llibres: Barcelona (1954), Les cases pairals catalanes (1966), Els monestirs catalans (1968), El Pirineu (1970), Cerámica popular española (1973), Los espacios de Chillida (1974), Arquitectura de Sert (1977), El que hem menjat (1981), Veure Barcelona (1984) i els diversos volums d’una Història de l’Art Català (des del 1983), entre molts d’altres.
La fotografia de Català Roca parteix del concepte neorealista de la imatge, cercant sempre el punt de vista insòlit i, sobretot, l’ambientació humana del tema.
L’any 1983 rebé el Premio Nacional de Artes Plásticas.
(Valls, Alt Camp, 5 maig 1884 – Barcelona, 24 març 1958)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de Tarragona i fou ordenat el 1908. Es doctorà en teologia i en dret canònic a la Universitat Gregoriana de Roma i en filosofia a l’Acadèmia de Sant Tomàs. Fou canonge de la seu barcelonina el 1918.
Representant remarcable del periodisme catòlic català, fundà la revista “La Paraula Cristiana” (1925), plataforma de la intel·lectualitat catalana, i “El Bon Pastor” (1925), i col·laborà al diari “El Matí” (1929) i a “La Veu de Catalunya” (1932-36). Formà part de la Fundació Bíblica Catalana i fou traductor de la Fundació Bernat Metge (tota l’obra de Sèneca).
L’any 1936 fou salvat per la Generalitat i, fidel a l’actitud no bel·ligerant del cardenal Vidal i Barraquer, passà a Itàlia i després a Suïssa, on va romandre fins que el 1954 va tornar a Barcelona.
Obres seves són: Doctrina estètica del Dr. Torras i Bages (1919), Perennitat i actualitat del problema social (1921), El diàleg interior (1934) i La nit transparent (1935), o el llibre polèmic i crític Histoire spirituelle des Espagnes (1946). Cal esmentar els reculls de poemes El càntic nou (1951), Meditació catalana (1953), L’Evangeli d’avui (1954) i Emmanuel (1955). L’any 1959 aparegué pòstum el seu llibre La moral de la derrota i altres assaigs. Usà els pseudònims Levissimus, R. Vespella i J. Torelló.
(Fontscaldes, Valls, Alt Camp, 14 juny 1914 – Barcelona, 11 gener 1998)
Escultor. Estudià a l’escola de pintura i escultura de Tarragona sota la direcció de Joan Rebull i exposà per primera vegada l’any 1943. No obstant això, la major part de la seva obra la realitzà per encàrrec.
D’entre la producció religiosa sobresurt la imatgeria per a diverses esglésies vallenques. És igualment l’autor de monuments, com ara el dedicat als Xiquets de Valls (1969).
El seu estil personal, influït per l’obra de Manolo Hugué, arrenca del noucentisme tardà bé que ha tendit vers una suau estilització.
Ha estat un dels principals impulsors del Museu de la Ciutat de Valls i conreà la temàtica femenina en escultures de petit format.
Dades dels Països Catalans 