(València, 1848 – Barcelona, 1899)
Pintor i aquarel·lista. Amplià els seus estudis artístics a Roma.
La seva obra més important és la col·lecció de costums populars i tipus de Catalunya i d’Aragó. El 1878 presentà amb gran èxit, a París, algunes obres, com Parc de Barcelona.
És representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.
(València, 1879 – Barcelona, 12 agost 1946)
Professor de música i compositor. Fou deixeble i després professor de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona i ensenyà durant gairebé quaranta anys a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, de la qual fou sots-director.
És autor d’una Teoría completa de la música (escrita conjuntament amb Lluís Millet), de Veinticinco lecciones de solfeo, rítmicas y de estilo i d’un Método graduado de solfeo, de cinc llibres (conjuntament amb Joan Baptista Lambert i Joaquim Zamacois).
Compongué també música escènica (La nina adormida al bosc), música per a orquestra, piano, arpa i música coral, com el poema A les estrelles, Flor Natural de la Festa de la Música Catalana del 1906.
(València, 1455 – Tarragona, 26 agost 1514)
Eclesiàstic. Fill d’Alfons VI de Ribagorça i nét del rei Joan II el Sense Fe.
Fou nomenat bisbe de Tortosa (1475-1513). President de la Generalitat (1500-03). Ocupà l’arquebisbat de Tarragona (1513-14).
Establí a Tortosa la festa de la Santa Cinta.
(València, 6 octubre 1902 – Barcelona, 11 setembre 1968)
(Carles Saldaña i Beüt) Artista. Quan només tenia un any la seva família es traslladà a Barcelona. Va començar a actuar en cafès-concert, i a partir del 1932 es dedicà plenament a la revista, on obtingué grans èxits i esdevingué l’artista més popular del gènere, gràcies al seu caràcter afable i a la seva espontaneïtat.
Va publicar el llibre de memòries Rialles, llàgrimes i “vedettes” (1962).
(València, 15 novembre 1901 – Barcelona, 13 abril 1998)
Numismàtic, historiador i bibliotecari. Doctor en història (1926), el 1930 ingressà al Cos d’Arxivers Bibliotecaris i Arqueòlegs i fou nomenat director del Museu Arqueològic i de la Biblioteca Provincial de Tarragona. Especialitzat en la història monetària, el 1931 passà com a conservador a la Secció de Numismàtica del Museo Arqueológico Nacional de Madrid, i del 1937 al 1939 fou director accidental de l’Arxiu del Regne de València.
Essent director de la Biblioteca de Catalunya (1940-72), llavors anomenada Central, i de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona (1943-72), fundà la revista “Biblioteconomía” (1944). Catedràtic de paleografia i diplomàtica a les universitats d’Oviedo (1943), València (1943-45) i Barcelona (1945-71).
És autor de diversos estudis històrics, entre els quals destaquen La Ceca de Valencia y las acuñaciones valencianas en los siglos XIII a XVIII (1929), La moneda española (1946), Glosario hispánico de Numismática (1946), Aportación a la historia monetaria del Reino de Valencia en el siglo XVIII (1955), Bibliografía de la Historia Monetaria de España (1958) i La moneda del reino de Valencia (1977).
(València, 9 febrer 1950 – )
(Francesc Xavier Errando i Mariscal) Dissenyador i artista plàstic. Traslladat a Barcelona, s’inicià com a il·lustrador de còmics. Amb el muntatge Gran hotel (1977) s’apropà a la creació artística.
A la darreria dels anys 1970 obtingué renom internacional amb el disseny d’estampats i mobles i ha participat en les activitats del grup italià Memphis.
El 1982 féu la primera exposició de pintures i el 1986 en féu una altra d’escultures. El 1987 participà en la Documenta de Kassel i fou convidat a l’exposició L’Objet de la Fin du Siècle.
El 1988 guanyà el concurs per a la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) amb el Cobi, inspirat en el gos d’atura; i la nina Petra para els Paralímpics. El 1999 estrenà l’obra de teatre Colors.
Polifacètic i dotat d’una gran facilitat per a la creació, fou un dels més genuïns representants de la tendència a l’artistització del disseny i a la superació del rigor funcionalista.
(València, 10 agost 1267 – Barcelona, 2 novembre 1327)
“el Just” Rei de la corona catalano-aragonesa (1291-1327) i de Sicília (1286-95). Era fill de Pere II el Gran i de Constança de Sicília.
Per tal de tenir les mans lliures per ocupar-se dels problemes mediterranis, signà la pau amb Sanç IV de Castella en el tractat de Monteagudo (1291), on fou estipulat el matrimoni, no realitzat, del sobirà amb Isabel, filla del rei de Castella, i fou confirmada la zona d’expansió d’ambdós estats a l’est de la Península.
En virtut de la pau d’Anagni (juny 1295) Jaume II renuncià tots els seus drets sobre Sicília i retornà Mallorca al seu nebot, Jaume II de Mallorca; va ésser pactat el seu matrimoni amb Blanca d’Anjou i el pontífex prometé investir el rei de la corona catalano-aragonesa de les illes de Còrsega i Sardenya, cosa que s’esdevingué l’any 1297.
Aquesta pau amb el papa i els Anjou significava el repudiament de la infanta Isabel de Castella, la qual cosa contribuí a perjudicar l’amistat de Catalunya-Aragó i Castella. Jaume II envaí el regne de Múrcia (1296) i conquerí Alacant, Elx, Oriola, Llorca i la mateixa capital. En la sentència arbitral de Torrelles, el rei de Portugal actuà de mitjancer (1304) i repartí el regne de Múrcia entre els dos regnes.
A Anagni, Jaume II s’havia obligat a lluitar contra el seu germà Frederic II si aquest no volia lliurar l’illa de Sicília. Aquesta situació provocà noves lluites a la Mediterrània entre els ja antics rivals: els Anjou i els reis de Sicília. La pau de Caltabellotta (1302) posà fi definitivament a aquesta situació. Frederic fou reconegut rei de Sicília, però amb el títol de rei de Trinàcria, amb la qual cosa s’afirmà l’existència d’una dinastia catalana a Sicília.
En col·laboració amb Castella, Jaume II intervingué en la conquesta de Tarifa (1292) i, uns quants anys després, a conseqüència de l’acord d’Alcalá de Henares, en les empreses de Ceuta, Gibraltar i Almeria (1309). La mort (1322) molt prematura de la seva segona muller Maria de Xipre, germana d’Enric II de Xipre, impedí la incorporació, d’altra banda ja problemàtica, d’aquest regne a la corona catalano-aragonesa.
L’any 1307 suprimí l’orde dels Templers i uns quants anys després creà la de Montesa (1317). La darrera empresa brillant del regnat fou la conquesta de Sardenya (1323-24), acomplerta per l’infant Alfons. El 1300 el rei fundà l’Estudi General de Lleida, primera universitat de Catalunya. En temps de Jaume II tingué lloc l’expedició dels almogàvers i de la Gran Companyia Catalana a Orient.
Aquest regnat pot ésser considerat la síntesi de tota la política de la corona catalano-aragonesa: d’una banda, projecció a la Mediterrània, i, de l’altra, presència dels estats de la corona a la Península, sobretot a l’est. En l’aspecte interior, cal remarcar que Jaume II decretà (1319) la indivisibilitat dels seus regnes, i que aquesta disposició va cloure els problemes ocasionats per les particions de Jaume I i Pere II el Gran.
(València, 24 juliol 1902 – Madrid, 12 maig 1985)
Escultor. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona. Obtingué diversos premis (1924), entre els quals viatges d’estudis per Espanya, Itàlia i Europa. El 1933 fou comisionat de Belles Arts, a la Conferència Econòmica Internacional de Londres.
Desenvolupà una extensa carrera docent; l’any 1940 fou nomenat ajudant meritori d’escultura de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts i obtingué el títol de professor de dibuix artístic. El 1951, fou nomenat professor de terme interí de dibuix artístic, de l’Escola de Llotja. Es casà amb la cantant lírica Filomena Castelló Lloret.
Entre 1940 i 1947 treballà al Cementiri de Les Corts de Barcelona, fent nombroses làpides de marbre i pedra i les escultures de marbre blanc a tamany natural com L’enterrador i La vida i la mort.
Entre d’altres, és autor d’un bust de Vicent Blasco Ibáñez (1928), del bust Cabeza de niña (1930), de l’estàtua La Pau (1931), del bust de bronze Trallero (1933), de l’estàtua Nueva Aurora (1934), de l’escultura Alegoria naval (1935), de l’escultura Neptuno niño (1944), adquirida per Carles de Godó i Valls, del nou original de terracota i guix de l’imatge sacre medieval de Nostra Senyora Maria de Valvanera de la Rioja (1953), de l’esbós original de les cinc imatges sacres del pas La Presa de Jesús, de la Confraria de Pescadors de Tarragona (1955-56) i de l’esbós original de les cinc imatges i un gall sacres del pas La negació de Pere, per a la Confraria de Sant Pere Apòstol de Reus (1957).
(València, 1 setembre 1852 – Barcelona, 23 abril 1928)
Metge i cirurgià. Es llicencià a Barcelona (1875) i es doctorà a Madrid (1877). Fou metge de la Casa de Caritat (1877), director de l’hospital del Sagrat Cor de Barcelona (1879-1928), fundador (1872) i, després, director (1893-95) de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, catedràtic honorari de la Facultat de Medicina de Barcelona i president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1901-10).
Creà la moderna escola de cirurgia catalana i aplicà, per primera vegada a la Península, el mètode antisèptic en el tractament de ferides.
Entre els nombrosos treballs mèdics que publicà es destaca el Manual práctico de cirugía antiséptica (1880), que tingué una gran difusió i que li valgué el títol de membre del Royal College of Surgeons of England.
Fou el pare del també metge Lleó Cardenal i Pujals.
(València, 4 novembre 1265 – Barcelona, 18 juny 1291)
“el Franc” o “el Liberal” Rei de Catalunya (1285-91). III d’Aragó i I de València. Fill primogènit de Pere II de Catalunya i Constança de Sicília. Governà com a regent mentre el seu pare anava cap a la conquesta de Sicília (1282-83).
El 1285, mentre moria Pere II, Alfons conqueria l’illa de Mallorca al seu oncle i feudatari Jaume II de Mallorca-Rosselló, que havia traït els d’Aragó en deixar passar els francesos pel Rosselló. Poc després Eivissa es lliurà al nou rei. El 1287 conquerí Menorca als sarraïns i la repoblà amb catalans.
Va haver d’afrontar-se a l’hostilitat conjunta dels Anjou, el Pontificat i Sanç IV de Castella perquè tenia com a penyores els infants de la Cerda (el 1288 proclamà rei de Castella, Alfons de la Cerdà, a canvi de la cessió secreta del regne de Múrcia).
Al mateix temps hagué d’afrontar la rebel·lió dels nobles de la Unió Aragonesa, per la qual cosa es veié obligat a signar el Privilegi de la Unió a Saragossa (1288), que li limitava considerablement l’autoritat.
La disputa amb França i el Pontificat per la possessió de Sicília se solucionà favorablement als interessos catalans amb el tractat de Tarascó (1291), que no es portà a terme perquè el mateix any morí, deixant els seus dominis al seu germà Jaume II de Catalunya, si bé aquest havia de cedir Sicília al tercer germà, Frederic II de Sicília.
Dades dels Països Catalans 