(València, 1841 – Barcelona, 1924)
Escenògraf i dibuixant. L’any 1879 s’establí a Barcelona i fou ajudant de F. Soler i Rovirosa.
Fou catedràtic de perspectiva a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Publicà uns Apuntes sobre perspectiva para uso de los alumnos de Bellas Artes y Oficios (1912).
(València, 15 abril 1867 – Barcelona, 1945)
Pintor. Fill de Vicent Borràs i Mompó. S’establí de molt jove a Barcelona.
El seu estil té similituds amb el de Giovanni Boldini (Retrat de Pere Casas i Abarca, 1906, Museu d’Art Modern de Barcelona).
Fou catedràtic i acadèmic de l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Obtingué importants premis. Destacà com a retratista.
Fou germà seu, Gabriel Borràs i Abella (València, 1875 – Madrid, 1943) Escultor. És autor d’un notable grup en guix titulat La temptació de Sant Antoni.
(València, vers 1630 – Barcelona ?, segle XVII)
Noble i militar. Baró de San Petrillo. Fill de Roderic de Borja-Llançol de Romaní i Olivera.
Passà a Milà (1653) com a capità de cavallers cuirassers i participà (1655) en el setge de París. Fou governador de Menorca.
El 1666 fou nomenat, a Barcelona, majordom de Joan Josep d’Àustria. El 1677 lluità contra els francesos a Catalunya i fou ferit a Espolla. Fou governador interí de Lleida i governador militar de Barcelona.
(València, segle XIV – Barcelona, 15 juliol 1433)
Bisbe de Barcelona (1416-20 i 1431-33) i de Girona (1420-31). D’origen jueu, convertit al cristianisme per Vicent Ferrer, prengué part a la disputa de Tortosa del 1414.
Almoiner i penitencier de Benet XIII, aquest el féu canonge de València. L’acompanyà a Peníscola (1416) i dirigí al resistència al decret de sostracció d’obediència a Benet XIII, publicat el 1416 per Ferran I d’Antequera.
Després de l’elecció de Martí V (1417) aconsellà a Benet XIII la renúncia i rebé el legat del nou papa; aquest el nomenà bisbe de Girona.
El 1431 fou de nou bisbe de Barcelona a la mort del bisbe Francesc Climent. Hom el considera autor d’un ofici en vers sobre la pasió de Jesús.
(València, 29 desembre 1864 – Madrid, 14 febrer 1926)
Cardenal, administrador apostòlic de Solsona (1901-06), bisbe d’Urgell (1906-19) i arquebisbe de Burgos (1919-26). Nomenat cardenal el 1921.
Ordenat sacerdot el 1888, ocupà càrrecs pastorals a Almàssera (Horta) i a València, on ensenyà humanitats i metafísica. Fou nomenat vicari general de Segòvia (1900) i bisbe titular d’Hermàpolis (1901).
Durant el pontificat a Urgell, i com a copríncep d’Andorra, promogué les obres públiques (carretera fins a Andorra la Vella i canalització del Segre); també fundà l’Institut Obrer.
Traslladat a Burgos, recollí la idea del canonge Villota i convertí el Colegio Eclesiástico de Ultramar y de Propaganda, fundat per aquest (1899), en el Seminario de San Francisco Javier para Misiones Extranjeras (1920).
(València, 13 febrer 1845 – Barcelona, 14 octubre 1922)
Metge i polític. Fill de Marià Batlles i Torres-Amat. Fou catedràtic d’anatomia a les universitats de Granada (1878) i de Barcelona (1879).
De tendència conservadora, fou tinent d’alcalde de Barcelona (1890) i diputat provincial (1898), dues vegades governador civil interí i delegat d’instrucció pública a la mateixa ciutat.
És autor d’un Atlas completo de anatomía humana descriptiva (1897).
(València, 29 octubre 1908 – 4 abril 1979)
Compositor. Alumne de l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Deixeble d’Enric Morera (composició) i de Frank Marshall (piano).
Premiat el 1939 amb Sonata per a violí i piano i el 1940 amb l’obra simfònica Preludi a la Dama d’Elx, és autor dels ballets La casada infiel, Llanto de Manuel de Falla, Tríptico de Don Juan, La maja fingida, Alborada burlesca; de les obres simfòniques Danses valencianes, Suite, Pastoral, i de les cançons per a veu i orquestra Preàmbul i albada per a violoncel i piano, Suite d’homenatges per a guitarra.
(València, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Noble i militar. En 1699 era de guarnició a Barcelona, com a tinent d’infanteria. L’any següent ingressà a l’Acadèmia dels Desconfiats de la capital. Hi presentà diversos treballs de caràcter literari.
En pujar al tron Felip V de Borbó fou considerat austròfil. En 1705 entrà de tinent efectiu, amb el grau honorífic de tinent coronel, al famós regiment de Guàrdies Catalanes, que tant es distingí lluitant contra Felip V.
Atacada Barcelona per aquest rei en 1706, Armengol col·laborà activament a la defensa. Es destacà rebutjant amb la seva companyia una violenta escomesa enemiga contra la llengua de bou del sistema fortificat de Montjuïc.
L’arxiduc Carles d’Àustria el nomenà governador de Morella i de Callosa (1708), i tinent de Batlle General de València.
Caigut el País Valencià en poder dels borbònics, es retirà al Principat. Serví com a oficial al setge de Barcelona de 1713-14. A la terrible batalla final morí defensant la barricada alçada al Pla de Palau.
(València, 29 novembre 1887 – Barcelona, 28 gener 1970)
Primer catedràtic de numismàtica a la Universitat de Barcelona, a la qual s’incorporà el 1914.
Encarregat per la Junta de Museus de l’organització del Gabinet Numismàtic de Catalunya, des del 1932 treballà en el muntatge del Museu Numismàtic (considerat un dels millors d’Europa).
Com a investigador, cal remarcar l’estudi de les monedes de l’Empúries grega, publicat a les monografies: D’una troballa de monedes emporitanes i la possible cronologia de les mones d’Empúries (1933), Les dracmes empuritanes (1933), Les monedes empuritanes anteriors a les dracmes (1934).
(València, 3 desembre 1917 – Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 12 març 1997)
Ceramista. Filla del també ceramista Joan Baptista Alòs i Peris, als 11 anys la seva família es traslladà a Barcelona. Estudià i des del 1945 ha estat professora de l’Escola del Treball de Barcelona.
Ha exposat sovint al país i a l’estranger. Li han estat atorgades distincions d’importància. Té obres als museus de València, Ginebra i Faenza (Itàlia).
En les seves obres destaca la utilització de l’esmalt, que dóna a les superfícies una qualitat mineral.
Dades dels Països Catalans 