(Catalunya, 1189 – Catània, Itàlia, 23 juny 1222)
Reina d’Hongria i emperadriu del Sacre Imperi. Filla d’Alfons I de Catalunya i de Sança de Castella.
Es casà amb Eimeric I d’Hongria, de qui restà vídua el 1204, i el 1208 amb el rei de Sicília i després (1220) emperador del Sacre Imperi, Frederic II, del qual tingué un fill, Enric.
Des del 1209 residí a Sicília.
(Catalunya, 1284 – 1 octubre 1285)
Guerra iniciada per Felip III de França. Fou un intent fracassat d’invasió militar de Catalunya tirat endavant per un exèrcit croat francès. L’objectiu era l’entronització a la corona catalano-aragonesa de Carles de Valois, fill del rei francès.
Aquesta croada era motivada per la incorporació de Sicília, el 1282, als territoris de Pere II el Gran, incorporació que no va acceptar ni França ni el papat. El papa Martí IV va fer donació a Carles dels reialmes de Pere II i el coronà a Roma (1284).
L’exèrcit croat, que era molt nombrós, va iniciar la seva marxa des de Tolosa. Jaume II de Mallorca es va posar al costat de la coalició capeto-angevina. Tot i així, algunes places del Rosselló van haver de ser reduïdes per la força, com fou el cas d’Elna.
Pere II va acudir al coll de Panissars amb la intenció d’aturar l’invasor, però, conscient que no s’hi podia enfrontar, va retirar-se. Girona va suportar un llarg setge, del 27 de juny fins al 10 de setembre. Quan capitulà, era evident que l’exèrcit croat havia perdut tota la capacitat ofensiva i estava, a més a més, delmat per la lluita i per les malalties.
D’altra banda, l’almirall Roger de Lloria esclafà l’armada francesa al golf de Roses, el 3 i 4 de setembre, de manera que el proveïment per mar de l’exèrcit invasor restava del tot anul·lat. El 13 de setembre els francesos iniciaren una penosa retirada.
El mateix Felip III se’n tornava malalt a causa d’una epidèmia que s’havia propagat durant el setge. Les forces de Pere II no van estar pas d’empaitar-los. L’1 d’octubre va caure damunt la reraguarda francesa al coll de Panissars i hi feren una gran mortaldat.
Felip III va morir a Perpinyà, víctima de la malaltia, i les pretensions de Carles de Valois sobre Catalunya-Aragó van ser desestimades pel tractat d’Anagni, el 1295.
(Sicília, Itàlia, 1248 – Casanova, Nàpols, Itàlia, 5 maig 1309)
“el Coix” (o Carles de Salern) Rei de Nàpols (1285-1309). Fill de Carles I de Nàpols.
Lluità contra les forces de Pere II de Catalunya, que el derrotaren diverses vegades i el feren presoner el 1284. Encarcerat a Messina, quan succeí el seu pare (1285) fou traslladat a Catalunya; recobrà la llibertat mitjançant el pacte de Canfranc (1288), pel qual renuncià a Sicília.
Però en fou coronat rei (1289) i la lluita fou represa fins a la treva de Gaeta (1289) i acabà amb el tractat d’Anagni (1295); Jaume II de Catalunya renunciava a Sicília i contrauria matrimoni amb Blanca de Nàpols, filla de Carles II, que l’acompanyà a Catalunya.
Sicília, però, elegí rei Frederic II (1296), contra el qual lluitaren units Carles II i Jaume II, que, després de la victòria de cap Orlando (1299), es retirà de la guerra, a la qual posà fi la pau de Caltabellotta (1302); Frederic II era reconegut rei vitalici de Sicília i es casaria amb Elionor, filla de Carles II.
Casat amb Maria, germana de Ladislau IV d’Hongria, aconseguí l’acceptació com a rei del seu nét, Carles Robert.
(París, França, 21 març 1226 – Foggia, Itàlia, 7 gener 1285)
(o Carles d’Anjou) Rei de Sicília (1266-82) i de Nàpols (1266-85). Fill de Lluís VIII de França.
Proposat pels papes a fi d’oposar-lo als descendents de Frederic II de Sicília, rebé a Roma (1265) la investidura del regne. Inicià la campanya militar de conquesta ajudat per les finances papals i pels güelfs; fou decisiva la batalla de Benevent (1266), en que morí el rei Manfred de Sicília. Anihilà la reacció a favor del nét de Frederic II, Conradí, el qual ell executà després de derrotar-lo a Tagliacozzo (1268).
La insurrecció de Sicília fou motivada per les seves exaccions, la intromissió abusiva de francesos en el govern i l’administració i el trasllat de la cort de Palerm a Nàpols. El 30 març 1282 s’inicià a Palerm les Vespres Sicilianes, la revolta que donà la corona de Sicília a Pere II de Catalunya, a l’arribada del qual Carles abandonà el setge de Messina.
Després del fracassat desafiament de Bordeus, deixà Sicília confiada al seu primogènit, Carles de Salern, el qual sofrí una sèrie de derrotes navals.
Aconseguí d’oposar Carles I de Valois a Pere II, però morí abans de començar la Croada contra Catalunya.
(Portici, Nàpols, Itàlia, 11 novembre 1748 – Roma, Itàlia, 19 gener 1819)
“el Caçador” Rei d’Espanya (1788-1808). Fill de Carles III i de Maria Amàlia de Saxònia.
El seu regnat coincidí amb l’esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d’evitar la introducció d’idees revolucionàries a la península Ibèrica i establí un cordó policíac a la frontera dels Pirineus.
En ésser executat Lluís XVI de França (gener 1793), Carles IV declarà la guerra a la República Francesa, que acabà amb una invasió francesa de l’Empordà (Guerra Gran). Les guerres continuades contra Anglaterra arruïnaren el comerç i malmeteren greument el crèdit de la monarquia.
Catalunya en resultà especialment perjudicada: l’estament mercantil barceloní intentà, en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d’apartar Carles de la política francòfila de Godoy.
(Madrid, 20 gener 1716 – 14 desembre 1788)
“el Polític” Rei d’Espanya (1759-88). Fill de Felip V de Borbó i d’Isabel de Parma.
Al morir el seu germanastre Ferran VI sense fills heretà el tron d’Espanya. Féu costat a França contra Anglaterra en la guerra de la independència nord-americana, per tal de guanyar Gibraltar (sense èxit) i Menorca, que fou conquerida pel francès Crillon i passà a mans de Carles III pel tractat de Versalles (1783).
Durant el seu regnat és crearen les Societats d’Amics del País i les Juntes de Comerç i es liberalitzà definitivament el comerç amb Amèrica (1778), permetent la relació directa de diversos ports catalans amb les colònies.
Els Països Catalans, bé que no recuperaren llurs institucions tradicionals com havien sol·licitat en iniciar-se el regnat, pogueren participar, especialment al Principat, de la prosperitat relativament important que produïren les mesures de govern, prosperitat que malmeteren les guerres dels darrers anys.
(Viena, Àustria, 1 octubre 1685 – 20 octubre 1740)
“Carles d’Àustria” Rei de Catalunya-Aragó (1705-17 i 1725) i emperador germànic (Carles VI) (1711-40). Fill segon de Leopold I.
A la mort de Carles II, va ésser reconegut rei d’Espanya pels aliats, segons s’havia convingut en el tractat de partició del 1699, enfrontant-se a la candidatura de Felip V de Borbó, sostinguda per França (guerra de Successió).
El 1705 va participar amb l’esquadra anglesa en el setge de Barcelona. La ciutat, favorable a la seva causa, li obrí les portes al cap d’un mes de setge i resistí aleshores l’assalt
Després de celebrar-hi Corts (desembre 1705-març 1706), en les quals garantí els privilegis catalans, Carles marxà a Madrid, on es féu proclamar rei d’Espanya, però el decidit ajut castellà a la causa de Felip V el va obligar a abandonar la capital.
En endavant residí a Barcelona en companyia de la seva esposa Cristina de Brunsvic, sense aconseguir, malgrat el suport català i una esporàdica entrada a Madrid (1710), inclinar la guerra al seu favor.
En morir el seu germà, l’emperador Josep I (1711), heretà la corona imperial, cosa que li rebaixà l’ajut dels aliats, poc interessats en la reconstrucció de l’imperi dels Àustries.
El 1714 hagué de reconèixer (pau de Rastadt) els tractats d’Utrecht, que estipulaven la seva renúncia a la corona d’Espanya a canvi del Milanesat, Nàpols, Toscana, Sardenya (canviada el 1718 per Sicília) i els Països Baixos. Incorporà també a l’Imperi gran part de Valàquia i Sèrbia, conquerides (1718) als turcs.
Per tal de garantir la successió a la seva filla Maria Teresa, el 1713 promulgà de Pragmàtica Sanció.
(Madrid, 6 novembre 1661 – 1 novembre 1700)
Rei de Catalunya-Aragó i de Castella (1665-1700). Fill de Felip IV i de Marianna d’Àustria. Era de constitució feble i malaltissa i de poca capacitat mental.
El seu regnat presidí la fase més aguda de la decadència castellana, encara que la corona catalano-aragonesa es trobava, però, en un procés de recuperació palesat en una política que aspirava a actualitzar l’ordre constitucional de la monarquia; les classes dirigents catalanes sostingueren a fons l’aixecament de Joan Josep d’Àustria, fill natural de Felip IV, el qual no sabé, però, treure partit de les circumstàncies (fou nomenat vicari general de la corona catalano-aragonesa).
Mentre que per a la historiografia castellana és el símbol de l’ocàs, segons alguns cronistes catalans, com Narcís Feliu de la Penya, fou el millor rei que ha tingut Espanya.
Al País Valencià, on la Segona Germania (1693) revelà el desvetllament del camp i reivindicà els Furs de València de Jaume I, tingué lloc el 1670 la creació del port franc de València.
A les Illes Balears, per contrast, semblen restar al marge d’aquest corrent: fou l’època de les lluites entre canamunts i canavalls i del paroxisme inquisitorial (crema de xuetes del bosc de Bellver, el 1691).
Desaparegué el càrrec de vice-canceller de Catalunya-Aragó el 1692, i fou demanada la seva restitució a Carles II per una representació dels regnes catalano-aragonesos.
La persistència d’un ideal imperialista insostenible portà el govern de Madrid a rebutjar l’oferiment de Lluís XIV de França de retrocessió del Rosselló, del Conflent i de la Cerdanya ocupada a canvi d’altres territoris del centre d’Europa, complicada en guerres continuades que produïren invasions freqüents a Catalunya.
En un testament (3 octubre 1700) el rei es decantà per la seva successió pel nét de Lluís XIV de França, Felip d’Anjou, deixà, així, el camí obert a la guerra de Successió, que s’iniciaria al cap de pocs mesos.
(Castella, 1385 – Santa Maria de Nieva, Castella, maig 1441)
Reina consort de Sicília i després reina propietària de Navarra i comtessa de Nemours. Filla de Carles III de Navarra i d’Elionor de Castella.
Muller de Martí I el Jove (1402), hereu de Martí I l’Humà i rei de Sicília, del qual tingué un fill (1406), Martí, que morí infant.
Governà durant les expedicions del seu marit, en una de les quals aquest morí (Sardenya, 1409). Blanca romangué a Sicília com a vicària i lloctinent reial (1409-15). No aconseguí de dominar els barons de l’illa, que es dividiren en dues faccions rivals.
La situació es complicà en morir el rei Martí l’Humà; aleshores Blanca fou cobejada pels que pretenien deslliurar Sicília de la corona catalano-aragonesa, mentre que els palermitans pretenien de casar-la amb el baró de Chiusa, per tal d’iniciar una dinastia sicíliana. Bernat IV de Cabrera intentà així mateix d’apoderar-se d’ella.
El 1419 fou concertat el seu matrimoni amb l’infant Joan (futur Joan II de Catalunya), fill de Ferran I d’Antequera. Les bodes se celebraren a Pamplona el 1420 i s’anaren a viure a Castella. Tingueren quatre fills: Carles, príncep de Viana (1421), Joan (1422-24), Blanca d’Aragó (1424) i Elionor d’Aragó (1426).
L’any 1425, a la mort del seu pare, heretà Navarra i el 1441 morí deixant el país dividit entre els partidaris del seu marit Joan II i els del seu fill Carles de Viana, que acabà amb l’esclat de la guerra civil que assolà Navarra i que s’enllaçà amb la revolució catalana i la guerra contra Joan II.
(Barcelona, 1108 – Palència, Castella, 15 gener 1149)
Reina de Castella i de Lleó (1128-49). Filla de Ramon Berenguer III de Barcelona i Dolça de Provença, germana de Ramon Berenguer IV.
Es va casar amb Alfons VII de Castella l’any 1128. El seu origen va permetre a Castella d’augmentar la seva influència al sud de França.
Dades dels Països Catalans 