(Madrid, 7 abril 1629 – 17 setembre 1679)

Militar i polític. Fill natural de Felip IV i de l’actriu Maria Calderón, legitimat el 1642.

Durant la guerra dels Segadors acudí amb les galeres de Sicília a Barcelona i aconseguí la rendició de la ciutat (1652). El febrer de 1653 fou nomenat lloctinent i capità general del Principat.

El seu virregnat, caracteritzat per la política d’atracció dels catalans, sobretot de la burgesia litoral, durà fins al març 1656, data en que marxà a Flandes com a governador dels Països Baixos.

En temps de Carles II intentà apoderar-se del govern amb l’ajut de les forces polítiques de la corona catalano-aragonesa. El primer (1669), fracassà per la seva mateixa indecisió, si bé l’afavorí la impopularitat de la reina regent, Mariana d’Àustria i el pare Nithard.

Sense convicció per ocupar el poder, acceptà el lloc de vicari d’Aragó que li oferí la reina. Més tard, amb tropes addictes i l’ajut dels catalans, avançà sobre Madrid i aconseguí que Carles II destituís el privat Fernando de Valenzuela.

Aleshores presidí el govern (1677-79), però la seva actuació decebé tant en la política interior com en l’exterior.