Arxiu d'etiquetes: professors/es

Cardús i Ros, Salvador

1 Resposta

(Terrassa, Vallès Occidental, 12 juny 1954 – )

Sociòleg i periodista. Llicenciat i doctorat en ciències econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (1976 i 1981, respectivament), fou professor de sociologia a la UAB. Com a investigador ha treballat en temes de religió, cultura, mitjans de comunicació i fenòmens nacionals, especialment el catalanisme polític.

Entre les seves publicacions cal esmentar Plegar de viure (1981), Les enquestes a la joventut de Catalunya (1984), Saber el temps. El calendari i la seva significació a la societat moderna (1985), Política de paper. Premsa i poder a Catalunya 1981-1992 (1995), Interdependència territorial i vertebració política. La premsa diària a les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya 1976-1996 (1998) i El desconcert de l’educació (2000). A més, ha col·laborat en diverses obres col·lectives: La mirada del sociòleg (1999), Nacionalisme. Debats i dilemes per a un nou mil·leni (2000), etc.

Com a periodista, fou fundador i director de la revista “Crònica d’Ensenyament” (1987-88), sotsdirector del diari “Avui” (1989-91), i col·laborà regularment en la premsa (part dels seus articles han estat publicats en llibres, com Algú sap cap a on anem? i Concili amb folre i manilles. L’Església catalana ha través del seu concili. Ha estat guardonat amb diversos premis.

Cardona i Florit, Maria Àngels

Deixa un comentari

(Ferreries, Menorca, 8 octubre 1940 – Barcelona, 24 desembre 1991)

Botànica. Es llicencià en ciències biològiques per la Universitat de Barcelona el 1963, i obtingué el grau de doctora per la mateixa universitat el 1972 amb la tesi Funcionalisme i ecologia d’algunes comunitats vegetals barcelonines, amb la qual guanyà el premi Pius Font i Quer de l’IEC (1972). Fou professora de botànica a la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona (1963-85), després passà a treballar a la facultat de ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 1986 guanyà per concurs oposició la càtedra de biologia vegetal, que ocupà fins a la seva mort.

El 1972, amb el Laboratori de Citogenètica de la universitat de Marsella, començà a dedicar-se a la cariosistemàtica vegetal, disciplina de la qual fou pionera a la península Ibèrica. Autoritat eminent en citobiogeografia, dedicà molts esforços a l’estudi dels endemismes insulars, especialment de les Illes Balears. Treballà sobre diversos gèneres de cariofil·làcies, rubiàcies, poàcies i fabàcies.

És autora de més d’una cinquantena de publicacions de diverses revistes i també col·laborà en la redacció de l’Enciclopèdia de Menorca (1988). Fou membre de diverses societats i comissions nacionals i internacionals.

Caralt i Sala, Josep de

1 Resposta

(Barcelona, 19 agost 1862 – Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 12 setembre 1944)

Polític i industrial. Procedia d’una família comerciant, originària de Mataró, més tard monopolitzadora del cànem a la plana baixa del Segura, on creà la primera fàbrica moderna d’aquest producte. Fou professor a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Signà el manifest sobre les zones franques (1915), patrocinat per la Lliga Regionalista, però aviat es distancià del catalanisme, i milià en el partit liberal i anticatalanista.

El 1916 fou creat comte de Queralt. Nomenat president del Foment del Treball Nacional el 1917, l’any següent García Prieto l’incorporà al seu ministeri de finances perquè substituís Joan Ventosa i Calvell, titllat de nacionalista extremista. Es mostrà contrari al projecte d’autonomia de Catalunya.

El 1918, influí prop de Romanones, aleshores president del govern, per aconseguir la suspensió de garanties, mesura que fou decretada el 1919. Aquell mateix any, secundant Albert Sala, signà el manifest d’Unió Monàrquica Catalana, que era de tendència antinacionalista. Fou nomenat senador vitalici. Amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera es retirà de la política. Nét seu fou l’editor Lluís de Caralt i Borrell.

Capdevila i Vilallonga, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 18 agost 1895 – Andorra la Vella, 17 març 1980)

Escriptor, dramaturg i periodista. De jove residí a París. De retorn a Barcelona fundà la revista “Los Miserables” i fou empresonat. Dirigí posteriorment “L’Esquella de la Torratxa”, “La Campana de Gràcia” i “La Humanitat”.

Fou una figura de la vida bohèmia i popular barcelonina. Milità a l’Esquerra Republicana, i el 1939 s’exilià a França, on fou professor a la facultat de lletres de la universitat de Poitiers i el 1968 inicià la publicació d’Història de la meva vida i els meus fantasmes.

Retornat de l’exili, residí a Andorra des del 1973 on publicà un volum de memòries: De la Rambla a la presó (1975). És autor de novel·les: El pas de l’amor (1924), Al cor de la muntanya (1924), Venus i els bàrbars (1927), La bella i el monstre (1932) i Home d’amor i d’aventura (1935); de biografia: Beethoven en edicions francesa, alemanya i italiana; i de teatre El seu millor amor (1918), El rei per força (1928), La falç (1931), Adrianna i l’amor (1935), Crim de mitjanit (1937), Tres estampes de Nadal (1939).

Capdevila i Massana, Manuel

3 Respostes

(Barcelona, 28 desembre 1910 – 18 abril 2006)

Pintor i orfebre. Inicià els estudis (1924) amb Francesc d’Assís Galí i entrà (1925) al taller patern de la joieria. Féu estades de formació a París (1926 i 1934) fins al 1943, en que s’instal·là a Barcelona.

El 1950 fou seleccionat per a l’Exposició Internacional Carnegie de Pittsburgh, el 1966 rebé la medalla d’or de l’estat de Baviera i el 1967 li fou concedit el primer premi a l’Exposició Internacional d’Art en l’Esport. Hi ha obres seves al Schmuckmuseum de Pforzheim.

Si amb la pintura donà vida a un lirisme personalíssim, l’orfebreria i la joieria són el vessant un condueix la seva creativitat abstracta, amb una reconeguda categoria internacional. És autor dels paraments d’orfebreria del monestir de Montserrat. Ha estat professor de l’especialitat a l’Escola Massana.

Fou el pare de Joaquim Maria Capdevila i Gaya.

Capdevila i Balanzó, Josep Maria

1 Resposta

(Olot, Garrotxa, 14 juny 1892 – Banyoles, Pla de l’Estany, 3 gener 1972)

Crític i assagista. Llicenciat en dret, passà pels Estudis Universitaris Catalans. Deixeble d’Eugeni d’Ors, fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia, dirigí (1925) “La Paraula Cristiana” i fou fundador (1929) i director del diari catòlic “El Matí” i cofundador del Taller-Escola d’Art de Tarragona. Exiliat el 1939, fou professor de literatura i filosofia a la universitat de Popayán (Colòmbia) i després al Liceo Benalcázar de Calí. Retornà a Catalunya el 1965 i s’instal·là a Banyoles.

Influït per Ramon Llull i els escolàstics, fou un crític en la línia de De Sanctis. Publicà Poetes i crítics (1925), Les cent millors poesies de la llengua catalana (1925), Amics i terra amiga (1932), En el llindar de la filosofia (1960), Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1965), Estudis i lectures (1965) i Del retorn a casa (1971), i d’altres obres, assaigs i articles sobre filosofia, sociologia i literatura. D’un estil elegant i diàfan, influí molt en el moviment de renovació cristiana.

Fou el pare de Francesc Capdevila i Muntaner  (Catalunya, 1922 – Barcelona, 1944)  Escriptor. Publicà la novel·la Alló que la història d’Abbot Farm no explica (1951), d’estil directe i irònic.

Camps i Rabadà, Jaume

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 11 març 1930 – )

Veterinari. S’inicià professionalment en patologia clínica i en l’estudi de la nutrició i la producció animal. A partir del 1970 s’especialitzà en cuniculicultura, branca en què ha destacat notòriament; ha estat professor d’aquesta matèria a l’escola d’Arenys de Mar i a la de la Diputació de Girona; a més, ha dirigit nombrosos cursets i ha aportat destacades ponències en simposis de temàtica cunícula.

Ha estat elegit president de l’Associació Espanyola de Cuniculicultura (ASESCU, 1976), de l’associació científica mundial de Cuniculicultura (WRSA, 1980), i ha estat nomenat soci d’honor de la Società Italianà per il Progresso della Zootecnia (1981).

Campeny i Estrany, Damià

11 Respostes

(Mataró, Maresme, 18 abril 1771 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 7 juliol 1855)

Escultor. Treballà dins la concepció neoclàssica desenvolupada per Canova, de qui fou amic, a Itàlia. Residí a Roma del 1797 al 1815 pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona.

lucrecia
Lucrècia moribunda

Tornat a Barcelona, fou nomenat professor d’escultura i director de la secció d’escultura (1819) de l’Escola de Llotja, on el 1840 li fou oferta la direcció que no acceptà. Després d’una breu estada a Madrid, s’establí definitivament a Barcelona i inicià un període de gran producció.

Bon tallista, sobretot de marbre, féu conèixer als seus deixebles barcelonins el cànon de Policret. Féu també talles d’imatgeria per a algunes esglésies.

Qualificat com un dels grans escultors neoclàssics d’Europa, d’entre la seva obra destacà sobretot una Lucrècia moribunda, i també Diana, Cleopatra, Marc Antoni i Cleopatra, Fe conjugal, La primavera, etc.

Cabré i Pla, Anna

Deixa un comentari

(Barcelona, 1943 – )

Geògrafa. Cursà estudis de ciències polítiques i demografia a la universitat de París el 1968. Fou professora d’anàlisi demogràfica a les universitats de Mont-real (1969), Chicago (1969), Sorbona (1970), Nanterre (1970-78) i al Col·legi de Mèxic (1973 i 1981). Des del 1978 fou professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i, des del 1984, directora del Centre d’Estudis Demogràfics.

Doctorada l’any 1989, és autora de nombrosos articles sobre demografia. La seva carrera professional ha estat molt lligada a Jordi Nadal i Oller, i ha col·laborat en diverses ocasions amb Isabel Pujadas i Rúbies. També s’interessà pels temes de prospectiva demogràfica i geografia històrica de la població de Catalunya.

Bruguera i Talleda, Jordi

1 Resposta

(Barcelona, 18 setembre 1926 – 21 juny 2010)

Lingüista. Monjo de Montserrat (1944) i prevere (1952), estudià filologia romànica a la universitat de Munic i es llicencià en filologia catalana a la Universitat de Barcelona (1973).

Fou professor de català al monestir de Montserrat, director de les Publicacions de l’Abadia (1954-61) i director literari de l’edició de La Bíblia de Montserrat (1957-70), dins la qual traduí diversos llibres bíblics. Professor de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials des del 1976, ho fou també de la Universitat Autònoma de Barcelona (1984-85).

Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) i de la Société de Linguistique Romane, ha publicat diversos treballs sobre història de la llengua i lexicologia, entre els quals: Història del lèxic català (1985). Periodista, ha publicat: “Qüestions de vida cristiana”. Setze anys d’una reflexió cristiana a Catalunya (1974).