Arxiu d'etiquetes: 1709

Vittoria i Gastaldo, Vicent

Deixa un comentari

(Dénia, Marina Alta, 13 agost 1650 – Roma, Itàlia, 22 maig 1709)

Pintor, gravador i escriptor en italià. Fill d’un comerciant italià. Es formà a Roma amb Carlo Maratta i fou pintor de Cosme III de Toscana. A Roma assolí la canongia de la col·legiata de Xàtiva i retornà a València.

Pintà a la capella del sagrari i a la de Sant Pere de la seu de València, i a la capella dels Jesuïtes, també a València. És autor dels catorze quadres de l’orde franciscà al convent de Sant Francesc de València, de la Confessió de sant Pere i el Naixement de sant Ambròs (augustiniants de Morella).

Tornà a Roma el 1700 i hi publicà Osservazioni sopra il libro de la Felsina Pitrice (1703), impugnant l’obra de Carlo Cesare Malvasia, i Vita e miracoli dell’apostolo valenziano San Vincenzo Ferreri (1705).

Terrassa i Ponç, Guillem

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1709 – 1778)

Erudit. Doctor en teologia, obtingué un benefici a la catedral de Palma i un altre a Llucmajor; l’any 1732 succeí en el càrrec de paborde el seu oncle Guillem Terrassa.

Dedicà tota la vida a recollir dades històriques sobre Mallorca en els arxius de l’illa, sense gaire esperit crític, i en deixà escrits molts volums: sobre capbrevació, els delmes, repartiment de les aigües, història religiosa, biografies de fills il·lustres, una Historia o crónica relación de… Lluchmajor (publicada en fascicles del 1932 al 1934).

Copià i anotà la Historia del reino de Mallorca en la seva versió castellana de Joan Binimelis i traduí al castellà la part de la Crònica de Pere Marsili referent a la conquesta de Mallorca. Ell mateix confeccionà en vuit volums uns Anales de las islas y reino de Mallorca, conservats molts d’ells gràcies a còpies posteriors.

Gràcies a la quantitat i a la diversitat de notícies recollides, aquests volums constitueixen encara una font documental útil i sovint imprescindible.

Reynés, Llorenç

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1709 – 1786)

Frare trinitari. Exercí diversos càrrecs religiosos, entre ells el de cronista provincial de l’orde. Fou catedràtic.

És autor de diverses obres, entre les quals destaquen sengles biografies dels beats Miquel dels Sants i Simó de Rojas, i una Crónica de los conventos de padres trinitarios de la provincia de Aragón.

Rebullida, Pau de

Deixa un comentari

(Fraga, Baix Cinca, 1664 – Minama, Costa Rica, 28 setembre 1709)

Missioner caputxí. El 1692 passà al col·legi de Querétaro (Mèxic), des d’on emprengué diverses expedicions missioneres fins a Verapaz (Guatemala); a partir del 1695 s’establí a Talamanca, centre de la seva evangelització de Costa Rica.

Morí en una revolta tribal que intentà apaivagar. Les seves vida i mort li donaren fama de santedat.

Llobera, Bartomeu

Deixa un comentari

(Inca, Mallorca, 1709 – Palma de Mallorca, 1772)

Religiós observant. Fou catedràtic de prima a la Universitat de Cervera i de teologia moral a la de Palma.

És autor de l’obra Opúsculos morales y materias predicables, en sis volums.

Gelabert, Melcior

1 Resposta

(Ribesaltes, Rosselló, 1709 – 1757)

Escriptor. Eclesiàstic, estudià filosofia i teologia a Perpinyà.

A Illa conegué Simó Salamó, amb qui escriví diverses obres en llatí, com Compendiosa regula cleri (1753), Praeparatio proxima ad mortem (1756) i Regula cleri ex sacris litteris (1757), en català publicaren una interessant Regla de vida… (1755), d’estil i de llenguatge molt acurats, que fou complementada amb un Manual de càntics que es canten en les missions que es fan en lo bisbat d’Elna (1755), primer intent d’adaptació del vers alexandrí a la poesia catalana.

Cabezas, Francesc

Deixa un comentari

(Énguera, Canal de Navarrés, 1709 – València, 1773)

Arquitecte barroc i religiós franciscà. Les seves obres tenen un cert aire valencià orientalitzant.

Hom li atribueix el temple annex al monestir de Santa Bàrbara, a Alzira (1729), amb cúpula de ceràmica amb llanterna, element característic del seu art. Acabà un bon nombre d’esglésies ja començades, com la de Nostra Dona de Sales, a Sueca (1753).

La seva obra més important és el projecte de l’església de planta rodona de San Francisco el Grande, a Madrid (1761).

Com a escultor se li déu l’altar major de l’església de Sant Maur, a Alcoi (1748-53), amb un retaule d’un barroquisme desbordant, avui desaparegut.

Bassa, Francesca Verònica

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 1660 – 1709)

Religiosa agustina. La veu popular li atribuïa dons profètics, i per aquesta raó fruí de gran fama.

Ibarra i Marín, Manuel

3 Respostes

(Saragossa, Aragó, 1709 – Cervera, Segarra, 22 gener 1757)

Impressor. Aprengué l’ofici a Madrid, a la impremta del seu oncle Marín. Cridat per la universitat de Cervera, es féu càrrec de la impremta, ajudat pel seu germà Joaquín, com a aprenent, del 1735 fins a la seva mort, llevat de 1749-54, que estigué a Madrid. Arrendà la impremta de Cervera a Josep Barber. A Madrid el substituí el seu germà Joaquín.

A la mort de Manuel, la impremta de Cervera fou continuada per la seva vídua, Maria Antònia Cous i Benedicto -que signava Mara Antonia Ibarra-, i, a la mort d’aquesta (1770), per la seva filla Antònia Ibarra i Cous, fins al 1788.

Les obres impreses per la família Ibarra són d’una notable dignitat. El primer llibre imprès per Manuel fou l’Heroica vida de D. Francisco de Queralt (1736), de Miquel Conill.

El seu germà fou Joaquín Ibarra y Marín  (Saragossa, Aragó, 1726 – Madrid, 1785)  Impressor. Ajudà al seu germà a la impremta de la Universitat de Cervera, fins al 1754 en què s’anà a Madrid a fer-se càrrec de l’altra impremta que tenia el seu germà, i hi establí una de les impremtes més importants del moment.

Corts Catalanes

105 Respostes

(Corona catalano-aragonesa, segle XIII – 1709)

Assemblees extraordinàries. Convocada pel rei amb els tres braços (militar, magnats i cavallers; eclesiàstic, clergat, i reial o popular, ciutadans) per legislar i resoldre qüestions judicials.

A Catalunya derivava de la Cort comtal, descendent de la cúria règia franca. La primera Cort comtal fou convocada per Ramon Borrell I. Ramon Berenguer IV féu compilar i promulgà els usatges de les Corts anteriors. Amb Pere III el Cerimoniós, les Corts adquiriren estructura definitiva.

A Aragó i València eren semblants a les catalanes; Mallorca no tingué Corts pròpies, car els seus habitants sempre foren considerats catalans.

L’òrgan permanent de les Corts era la Diputació del General o Generalitat.

Felip V de Borbó unificà les Corts dels regnes hispànics (1709) i féu assistir representants de les de Catalunya, Aragó i País Valencià a les Corts de Castella.