Arxiu d'etiquetes: períodes històrics

Llibre dels Feits d’Armes de Catalunya

(Catalunya, vers 1673)

Obra de Joan Gaspar Roig i Jalpí, que havia estat atribuïda a Bernat Boades.

Urgell, Regència d’

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, juliol 1822 – octubre 1822)

Organisme de govern dels reialistes. Creat durant el Trienni constitucional, que va pretendre suplantar el govern central.

Els reialistes catalans intentaren revoltar el Principat contra el govern liberal i van arribar a ocupar algunes localitats. En apoderar-se de la Seu d’Urgell, el baró d’Eroles, el marquès de Mataflorida i el bisbe Creus va organitzar en aquesta localitat una regència que pretenia dirigir la lluita contra els liberals.

Van fer proclames a tot el país, però Mina es va poder apoderar de la Seu i els va expulsar a França. Una nova regència va quedar constituïda en produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.

fets del Sis d'Octubre

Sis d’Octubre, fets del

(Catalunya, del 6 al 11 octubre 1934)

Moviment revolucionari durant la II República, contra la participació de la CEDA en el govern de Madrid.

El dia 5, Barcelona restava paralitzada per una vaga general i arribaven notícies semblants de les poblacions pròximes. Però la Generalitat dubtava, temorosa de veure’s involucrada en un procés revolucionari sense poder-ne controlar la direcció.

El dia 6, quan va arribar de Madrid la proclamació de l’estat de guerra, Companys va intentar que Domènec Batet, cap de la Quarta Divisió Orgànica (5.000 homes) aquarterada a Barcelona, s’adherís a la rebel·lió, però no va aconseguir-ho.

Cap al tard, davant la pressió popular, la Generalitat, per boca de Companys, va proclamar l’”Estat Català dins la República Federal Espanyola”, i tot seguit es va refugiar a la seu del govern tot esperant els esdeveniments.

El dia 7, Batet, amb algunes de les seves forces, va bombardejar l’edifici; poc després era acordada la rendició de la Generalitat, els membres de la qual van ésser detinguts i confinats en el vaixell Uruguai, habilitat com a presó, mentre esperaven que els processessin.

La poca resistència, als locals barcelonins del CADCI, fou reduïda per les forces militars, que els dies següents (del 7 al 11) sufocaren la insurrecció a les altres poblacions catalanes. D’aquesta manera ja es podia donar per acabada la rebel·lió, i també l’efímer Estat Català.

Aquests fets suposaren, pel que fa a Catalunya, la suspensió de l’Estatut d’autonomia i, a escala estatal, la forta repressió de les organitzacions obreres fins a la victòria electoral de les esquerres el febrer de 1936.

Sicília, influència catalana a

(Sicília, Itàlia, 1285 – 1714)

Període en que l’illa estigué sota el domini de la corona catalano-aragonesa.

Després de la campanya de Sicília (1282-85), Pere II el Gran va nomenat governadora de l’illa la seva esposa Constança i com a successor el seu segon fill, Jaume I de Sicília. Aquest, d’acord amb el seu germà Alfons III, va dur a terme una política comercial i colonitzadora ambiciosa que es va concretar en el vassallatge de Tunis i les estretes relacions amb Granada i Egipte.

La coronació pel papa de Carles el Coix, successor de Carles d’Anjou, com a rei de Sicília (1289), va fer inevitable la lluita oberta entre les cases de Catalunya-Aragó i d’Anjou. Quan Jaume de Sicília va ésser coronat rei de la corona catalano-aragonesa (Jaume II) deixà el seu germà Frederic com a lloctinent de l’illa.

El tractat d’Anagni (1295), pel qual Jaume II cedí l’illa als Anjou, no va ésser acceptat ni pels sicilians ni per Frederic, que fou coronat rei de Sicília i s’encarà amb èxit al seu germà Jaume II, el qual, obligat pels seus compromisos amb el papa, va enviar dues expedicions contra ell.

Per la pau de Caltabellota (1302) es va reconèixer el domini vitalici de Frederic sobre Sicília, que havia de passar als Anjou a la seva mort. Aquesta pau va permetre a Frederic de llicenciar els almogàvers que van emprendre l’expedició a Orient; aquesta expedició va tenir com a resultat la creació dels ducats d’Atenes i Neopàtria sota el senyoriu dels reis de Sicília.

Contràriament al que s’havia estipulat en la pau de Caltabellota, a la mort de Frederic (1337) la corona siciliana va passar als seus descendents, que la van conservar en lluita constant amb els Anjou, aliats eventualment amb part de la noblesa de l’illa.

La reincorporació a la corona catalano-aragonesa s’inicià amb el matrimoni de Pere III el Cerimoniós amb Elionor de Sicília. El fill de Pere, Martí, assumí la corona siciliana a la mort sense descendència legítima del seu propi fill, Martí el Jove, el qual havia heretat els drets al tron de la seva àvia Elionor i els de la seva esposa, la reina Maria.

La unió de les corones de Catalunya-Aragó i Sicília en una mateixa persona va tenir per a Catalunya una importància immensa, perquè l’illa era el graner del Principat, especialment de la ciutat de Barcelona.

El 1442 es féu la unió de Nàpols i Sicília sota Alfons IV el Magnànim, que va convertir ambdós regnes en el centre polític de les seves possessions mediterrànies. El seu fill i successor Ferran no va saber mantenir la independència d’aquest regne, i Ferran el Catòlic va apoderar-se de Sicília i Nàpols.

Aquests territoris van romandre sota el domini de la corona espanyola fins al tractat d’Utrecht-Rastadt (1713-14), pel qual Sicília va passar a la casa de Savoia.

Sardenya, influència catalana a

(Sardenya, Itàlia, 1326 – 1713)

Període en que l’illa estigué en possessió de la corona catalano-aragonesa.

La conquesta i la lluita per Sardenya va exigir enormes esforços a Catalunya, va enfrontar-la a Gènova (totes dues eren nacions que competien per la senyoria del mar) i a la fi Catalunya-Aragó va reeixir-hi.

Però el 1329, regnant Alfons III el Benigne, començà una revolta anticatalana a Sàsser instigada pels Oria. El domini català va quedar reduït a Sàsser, Càller i la Vila d’Esglésies. El regne de Sardenya mai no fou completament sotmès; les insurreccions dirigides per la poderosa família dels Oria, senyora de l’Alguer, eren animades per Gènova, Pisa i Milà (1349). Els genovesos arribaren a assetjar Sàsser i ocupar l’Alguer (1350).

Pere III el Cerimoniós es va aliar amb Venècia i va vèncer els genovesos prop de Constantinoble (1352) i prop de Sardenya (1353). Així, l’illa continuà sota el domini de la corona catalano-aragonesa, la qual hagué de sufocar repetits aixecaments.

El 1713, pel tractat d’Utrecht, passà a Àustria.

romanticisme

(Països Catalans, inici segle XIX – inici segle XX)

Corrent cultural.

Dins la tendència medievalista del romanticisme es construïren a Catalunya nombrosos edificis (alguns d’ells enderrocats posteriorment), entre els quals sobresurten la Universitat de Barcelona, d’E. Rogent, el seminari conciliar, la plaça de toros de les Arenes (mudèjar) i moltes cases particulars, no solament de Barcelona, sinó d’altres poblacions catalanes.

LITERATURA: Nous òrgans del moviment com “El Vapor” i “El Propagador de la Libertad” hi donen impuls a Catalunya. A partir del 1840 Hugo, Dumas i Scott són traduïts, en castellà, a les terres catalanes, i les edicions es multipliquen. Això accentuà el predomini del romanticisme conservador damunt el liberal.

La línia estètica i historiocista que se’n derivava fou seguida per Pau Milà i Fontanals, que divulgà el pensament estètic dels germans Schlegel, influí sobre l’erudit i germà seu Manuel i també sobre Pau Piferrer. Bergnes de les Cases, editor, humanista i traductor, en fou un altre puntal.

A Mallorca la línia conservadora té com exponent “La Palma” i la personalitat de J.M. Quadrado. A València hi ha una tendència liberal (Bonilla, Ayguals d’Izco, que publicà Maria, la hija del jornalero).

La Renaixença acollí els ferments romàntics i a través dels Jocs Florals s’anà catalanitzant. Cal remarcar les figures de J.M. Bartrina, de Víctor Balaguer i de Teodor Llorente.

L’historicisme, l’escorcoll del passat, fou una de les característiques del romanticisme. Cal recordar, doncs, la història de València, de Vicent Boix; la de Catalunya i Aragó, de Balaguer; la civil i eclesiàstica, també de Catalunya, d’Antoni de Bofarull, i Recuerdos y bellezas de España, de Piferrer i Quadrado, a més de la revaloració, la influència i els aplecs de literatura popular i tradicional: romancer, llegendari, costumari.

MÚSICA: El primer músic romàntic català en el camp instrumental fou el guitarrista Ferran Sor, especialment amb les seves obres l’Elegia i l’Adéu. La música religiosa del segle XIX fou cultivada per Francesc Andreví i per Ramon Vilanova, Mateu Ferrer, Josep Barba i Anselm Barba. Josep Pons i Francesc Xavier Cabo, ambdós valencians, mantingueren encara estructures clàssiques.

A Barcelona la inauguració del conservatori del Liceu (1838) i del Gran Teatre del Liceu impulsà la formació d’un grup de músics. Els principals compositors autòctons que cultivaren el gènere foren Ramon Carnicer, Baltasar Saldoni, Vicenç Cuyàs, Melcior Gomis, Marià Obiols i, més tard, Rupert Chapí. Una altra figura romàntica fou Josep Anselm Clavé, l’iniciador del moviment coral català.

Amb el romanticisme va aparèixer l’escola musical nacionalista, el teòric de la qual fou Felip Pedrell. La seva preocupació fou l’estudi i la recuperació del passat musical i la creació d’una música nacional. Isaac Albéniz, Enric Granados i Joaquim Malats foren els principals compositors adscrits a aquest estil musical.

República Catalana

República Catalana de 1931

(Catalunya, 14 abril 1931 – 17 abril 1931)

Règim proclamat des del Palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República Espanyola.

Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid –Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos- es produí l’acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i hom fixà el procés d’elaboració d’un estatut d’autonomia que havia d’ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles.

En realitat, el gest inicial de Macià fou ambigu i provisional, amb un gradual abandó del to independentista.

Renaixença, la

(Països Catalans, segona meitat segle XIX)

Moviment de recuperació de la llengua i la literatura catalanes. El terme, però, i malgrat la seva utilització constant, és -com el seu pretesament oposat de Decadència- molt poc precís, ambigu i susceptible de nombroses interpretacions i revisions.

De fet, a mesura que les noves investigacions han permès de constatar que la manca d’ús literari del català o que la pèrdua de consciència lingüística arreu dels Països Catalans no foren tan totals com hom havia suposat (la Decadència), el mateix concepte de Renaixença canvia, en certa manera, de significat i perd amplitud.

D’una banda, el català havia continuat essent sempre el vehicle de transmissió normal del poble -i en català havien d’ésser fetes, per tant, totes les manifestacions a ell dirigides (teatre, fullets polítics, catecismes, etc. )-; d’altra banda, la producció literària “culta” durant els segles considerats de “decadència” fou bastant nombrosa, encara que no tingués, en general, una projecció pública gran.

Tanmateix, hom no pot negar l’evidència d’un canvi fonamental, més o menys a partir del quart decenni del segle; d’unes veus aïllades que usaven el català o que reclamaven els drets d’aquesta llengua (els exemples són nombrosos, de J. P. Ballot a A. Puigblanc i a Aribau) es passà a la voluntat comuna d’una elit intel·lectual per a la recuperació de l’entitat pròpia, de la qual el moviment literario-lingüístic fou en uns primers temps l’aspecte més notori (catalanisme).

Els factors que ho afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats d’una manera definitiva. Hom ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic del moviment romàntic, amb la seva revaloració de la llengua i la història pròpies, dels costums populars, etc.

També, i sobretot, la nova situació econòmica i social, amb la consolidació de la burgesia, que provocà tota una sèrie de canvis polítics (als quals no fou tampoc estranya la influència de les noves idees defensades pel Romanticisme liberal) que contribuïren a aquesta presa comuna de consciència.

Així, figures contemporànies dels fets i no sempre coincidents ideològicament, sí que coincidien a assenyalar com a motiu primer i imprescindible del redreçament de les lletres catalanes les transformacions polítiques del segle XIX, i més concretament, les fites aconseguides contra l’absolutisme (idea defensada, per exemple, per Magí Pers i Ramona, per Antoni de Bofarull o per Víctor Balaguer).

Aquesta nova classe burgesa, malgrat que en uns primers moments es mantingués relativament allunyada del moviment renaixentista literari en si (els seus capdavanters més coneguts no en provenien, la literatura produïda tenia encara una circulació limitada i els Jocs Florals de Barcelona -palestra pública del moviment i un dels mitjans de la seva popularització- fins el 1874 no feren una crida a la burgesia perquè contribuís amb el seu suport econòmic a llur manteniment), afavorí de fet la seva aparició quant a impulsora d’una sèrie de condicionaments polítics i, sobretot, permeté posteriorment la seva consolidació.

En aquest sentit, Mallorca, on aquests canvis no es produïren fins molt més tard, però on havien estat sempre nombrosos els exemples de clara consciència idiomàtica, pogué unir-se des d’un primer moment i amb unes aportacions molt valuoses (literatura mallorquina) a aquest complex moviment que responia a unes inquietuds sentides, però que difícilment ella sola hauria pogut endegar.

Tanmateix, en intentar d’aprofundir el concepte Renaixença apareixen encara nombrosos punts foscs. Una primera qüestió, potser marginal, seria la de la consolidació del nom, que no es produí fins molt més tard d’endegat el moviment, segurament arran de la popularitat que aconseguí la publicació homònima, el 1871. D’altra banda, caldria establir el que hom pot englobar sota aquest concepte.

Tradicionalment ha estat una paraula “útil” que hom ha fet servir per a designar un ampli moviment literari -més que cultural-, sense, però, delimitar-lo concretament en l’espai i en el temps.

A partir d’unes figures molt destacades i indubtablement molt importants -però no úniques- com poden ésser Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals o Marià Aguiló, hom ha qualificat sempre aquest moviment de conservador i n’ha exclòs persones o iniciatives que no responien a priori als motlles del que hom ha considerat renaixentista (Rossend Arús, Frederic Soler en la seva primera etapa, Robert Robert, Josep Roca i Roca o el mateix Valentí Almirall al Principat, Constantí Llombart a València, etc. ), però que en molts casos hi tingueren, malgrat nombroses friccions, unes relacions molt estretes.

D’altra banda, l’origen d’aquesta exclusió podria trobar-se ja en l’interès dels mateixos representants d’aquesta tendència conservadora a monopolitzar el moviment; també, en aquest sentit, interessats a presentar-lo com un veritable “renaixement” d’una llengua i una literatura pràcticament mortes, negligiren la importància de tota una tradició anterior i afavoriren la ràpida conversió en símbols d’uns fets aïllats: al Principat, la publicació de les Trobes d’Aribau en “El Vapor” (1833); a València, les composicions de Tomàs de Villarroya aparegudes en “El Liceo” en 1840-41, etc. Posteriorment, aquests foren, en general, els arguments acceptats per la major part de la historiografia sobre el tema.

També, en valorar per damunt de tot la recuperació de la llengua, hom ha tendit a vegades a deixar de banda autors de producció només castellana però que constituïa ja un clar exemple de recuperació de signes catalans (Pau Piferrer, Antoni Bergnes de las Casas, etc. ).

No és clar, tampoc, el moment en què la Renaixença, entesa com a moviment literario-cultural, deixà de tenir vigència (les opinions en aquest sentit han estat molt diverses: mentre hi ha hagut qui l’ha limitat al segle XIX, altres hi incorporen el segle XX).

Finalment, hom hauria d’assenyalar la diferent incorporació al procés iniciat al Principat del País Valencià i de ses Illes i les característiques pròpies que prengué en cada lloc.

Règim Civil

(Catalunya, 26 gener 1812 – 1814)

Nom de l’etapa de dominació napoleònica, en què el Principat fou incorporat a França.

Creat pel decret de Napoleó, suposà la igualació del Principat amb els altres territoris de l’estat francès i, per tant, l’adopció de divisions administratives (departament, sots-prefectura, mereria) i de càrrecs semblants, bé que en molts punts restaren inefectius pel fet que els francesos no en controlaven el territori.

El nou règim suposà també la introducció del Codi Civil de Napoleó, que fou aplicat amb moderació, per tal que no topés massa amb els costums catalans.

El Règim Civil perdurà, més o menys, alterat, fins a la fi de la Guerra del Francès.

Racional, Crònica del

(Barcelona, 1334 – 1417)

Crònica de fets memorables, generals i locals, esdevinguts a la ciutat.

Escrita en llatí, abraça el període 1334-1417, per diversos autors, més a base de documents que com a cosa viscuda. El conjunt és molt variat i ple d’amenitat.

Constitueix els folis finals (285 a 310) del manuscrit conegut per Llibre antic de constitucions i privilegis, que comprèn una gran diversitat de texts, la majoria jurídics, i era guardat a l’escrivania del racional del municipi barceloní.

Ha estat publicada el 1921.