Arxiu d'etiquetes: Madrid (nascuts a)

Cormellas, Sebastià de

3 Respostes

(Alcala de Henares, Madrid, segle XVI – Barcelona, 1654 ?)

Impressor. Establert a Barcelona, era fadrí de l’impressor Humberd Gotard, a la mort del qual (1589) es casà amb la vídua i el 1591 adquirí la impremta en propietat per 25.000 lliures.

El 1632, a les corts de Barcelona, fou un dels partidaris de mantenir l’actitud intransigent de la ciutat davant les proposicions del comte-duc d’Olivares. D’estament mercader, el 1638 fou pressionat pels cònsols de la llotja de Barcelona perquè deixés la tipografia, per considerar-la art mecànica.

Esdevingué l’impressor més important de Barcelona. Anteposà sovint dedicatòries i versos originals d’ell a les edicions fetes a compte seu.

Imprimí obres de tema històric català, modernes, reedicions de texts, com la Crònica de Bernat Desclot (1616) o el Llibre del consolat de mar ((1592, 1645), i les obres més famoses dels escriptors castellans de l’època, i també obres oficials de la universitat o de l’Església.

En morir, la impremta fou continuada pel seu fill Francesc Sebastià de Cormellas.

La impremta Cormellas potser és la que Cervantes descriví en fer-la visitar pel Quíxot.

Comenge i Ferrer, Lluís

2 Respostes

(Madrid, 17 febrer 1854 – Barcelona, 12 gener 1916)

Metge i historiador de la medicina. Estudià i es llicencià a València (1876). S’establí a Madrid.

Cridat a Barcelona el 1887 per dirigir el diari “El Barcelonés”, entrà al Laboratori Microbiològic Municipal, del qual fou sots-director (1888). Higienista, fou president (1887) de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya i director de l’Institut Municipal d’Higiene (1891).

És autor de diversos treballs d’interès higiènic i social. D’entre els seus treballs històrics es destaquen Apuntes para la biografía de Pedro Virgili (1893), La medicina en Cataluña (1896), primer intent de sistematització de la història de la medicina catalana, Receptari de Manresa (segle XIV) (1899), La medicina en el reinado de Alfonso V (1904), La medicina en el siglo XIX (1904).

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1901) i de l’Academia de Medicina de Madrid (1896).

Cazurro i Ruiz, Manuel

Deixa un comentari

(Madrid, 4 gener 1865 – Barcelona, 9 desembre 1935)

Naturalista i arqueòleg. Fou catedràtic d’història natural de l’institut de Girona des del 1891.

Escriví diverses obres de ciències naturals, Las formaciones volcánicas de la provincia de Gerona, i d’altres.

Com a prehistoriador publicà Las Cuevas de Seriñá y otras estaciones prehistóricas del NE de Cataluña (1908), El cuaternario y las estaciones de época paleolítica de Cataluña (1919) i el llibre Monumentos megalíticos de la provincia de Gerona (1912).

Col·laborà a les investigacions d’Empúries de la primera època i féu una col·lecció d’objectes grecs emporitants, la qual, en morir ell, passà al Museu de Prehistòria de València.

Casadesús i Castells, Ferran

1 Resposta

(Madrid, 9 setembre 1881 – Barcelona, 2 desembre 1972)

Metge. Llicenciat a Barcelona el 1902, treballà a Barcelona i a Madrid i fou catedràtic d’otorinolaringologia de la facultat de medicina de Barcelona (1926-51).

Fundà (1950) la revista “Acta de ORL Iberoamericana” i es dedicà especialment a la cirurgia de la laringe.

Carles III de Borbó

65 Respostes

(Madrid, 20 gener 1716 – 14 desembre 1788)

“el Polític”  Rei d’Espanya (1759-88). Fill de Felip V de Borbó i d’Isabel de Parma.

Al morir el seu germanastre Ferran VI sense fills heretà el tron d’Espanya. Féu costat a França contra Anglaterra en la guerra de la independència nord-americana, per tal de guanyar Gibraltar (sense èxit) i Menorca, que fou conquerida pel francès Crillon i passà a mans de Carles III pel tractat de Versalles (1783).

Durant el seu regnat és crearen les Societats d’Amics del País i les Juntes de Comerç i es liberalitzà definitivament el comerç amb Amèrica (1778), permetent la relació directa de diversos ports catalans amb les colònies.

Els Països Catalans, bé que no recuperaren llurs institucions tradicionals com havien sol·licitat en iniciar-se el regnat, pogueren participar, especialment al Principat, de la prosperitat relativament important que produïren les mesures de govern, prosperitat que malmeteren les guerres dels darrers anys.

Carles II de Catalunya

57 Respostes

(Madrid, 6 novembre 1661 – 1 novembre 1700)

Rei de Catalunya-Aragó i de Castella (1665-1700). Fill de Felip IV i de Marianna d’Àustria. Era de constitució feble i malaltissa i de poca capacitat mental.

El seu regnat presidí la fase més aguda de la decadència castellana, encara que la corona catalano-aragonesa es trobava, però, en un procés de recuperació palesat en una política que aspirava a actualitzar l’ordre constitucional de la monarquia; les classes dirigents catalanes sostingueren a fons l’aixecament de Joan Josep d’Àustria, fill natural de Felip IV, el qual no sabé, però, treure partit de les circumstàncies (fou nomenat vicari general de la corona catalano-aragonesa).

Mentre que per a la historiografia castellana és el símbol de l’ocàs, segons alguns cronistes catalans, com Narcís Feliu de la Penya, fou el millor rei que ha tingut Espanya.

Al País Valencià, on la Segona Germania (1693) revelà el desvetllament del camp i reivindicà els Furs de València de Jaume I, tingué lloc el 1670 la creació del port franc de València.

A les Illes Balears, per contrast, semblen restar al marge d’aquest corrent: fou l’època de les lluites entre canamunts i canavalls i del paroxisme inquisitorial (crema de xuetes del bosc de Bellver, el 1691).

Desaparegué el càrrec de vice-canceller de Catalunya-Aragó el 1692, i fou demanada la seva restitució a Carles II per una representació dels regnes catalano-aragonesos.

La persistència d’un ideal imperialista insostenible portà el govern de Madrid a rebutjar l’oferiment de Lluís XIV de França de retrocessió del Rosselló, del Conflent i de la Cerdanya ocupada a canvi d’altres territoris del centre d’Europa, complicada en guerres continuades que produïren invasions freqüents a Catalunya.

En un testament (3 octubre 1700) el rei es decantà per la seva successió pel nét de Lluís XIV de França, Felip d’Anjou, deixà, així, el camí obert a la guerra de Successió, que s’iniciaria al cap de pocs mesos.

Bernal i Garcia, Fèlix

Deixa un comentari

(Madrid, 1920 – Barcelona, 7 desembre 2010)

Veterinari. Llicenciat el 1944, exercí de veterinari municipal de Barcelona (1946), fou un científic pioner en el primer Centre d’Inseminació Artificial de Catalunya (1948), membre fundador del Seminario de Ciencias Veterinarias de Barcelona (1951) i president de l’Asociación de Veterinarios Especialistas en Pequeños Animales -AVEPA- (1961).

Ha destacat en les activitats científiques de control sanitari i bromatològic dels peixos, tasca realitzada al Mercat Central del Peix de Barcelona (1951-78). Ha estat cap de secció a l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Barcelona (1960-73). El 1978 fou nomenat director adjunt de la Unitat Operativa d’Higiene dels Aliments i Zoonosis de l’Ajuntament de Barcelona.

Alguer i Micó, Josep

Deixa un comentari

(Madrid, 10 març 1900 – Barcelona, 25 agost 1937)

Jurista. Catedràtic de dret civil a les universitats de Múrcia i de Barcelona, i vice-degà de la facultat de dret de Barcelona del 1936 al 1937.

Figura entre els principals introductors del modern dret germànic al nostre país; és un dels traductors i anotadors del tractat de dret civil i d’altres obres dels alemanys Ludwig Enneccerus, Theodor Kipp i Ernst Wolff.

Alfons XIII de Borbó

30 Respostes

(Madrid, 17 maig 1886 – Roma, Itàlia, 28 febrer 1941)

Rei d’Espanya (1886-1931). Fill pòstum d’Alfons XII de Borbó i de Maria Cristina d’Àustria. El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa britànica Victòria Eugènia, i fou objecte d’un atemptat en plena desfilada de noces, obra de Mateu Morral.

Deixà caure el govern de Maura davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909).

Per tal d’evitar la discussió de les responsabilitats del sagnant desastre d’Annual, afavorí el cop d’estat militar del general Primo de Rivera (setembre 1923). S’iniciaren així els llargs anys de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals.

Les eleccions municipals del 1931 mostraren que el país s’inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat per tothom, marxà d’Espanya.

El 1936 aprovà plenament l’aixecament i la política del general Franco. Poc abans de morir renuncià els seus eventuals drets en el seu tercer fill, Joan de Borbó i de Battenberg.

Alfons XII de Borbó

43 Respostes

(Madrid, 28 novembre 1857 – 25 novembre 1885)

Rei d’Espanya (1875-85). Fill d’Isabel II de Borbó. Durant el seu govern, presidí la vida política sense immiscir-s’hi, amb la qual cosa aconseguí de refer, en part, el prestigi de la monarquia.

Poc abans de la seva mort li fou presentat el Memorial de Greuges (març 1885), que rebé amb simpatia, però l’actitud intransigent de Cánovas del Castillo, president del govern, féu que aquestes reivindicacions catalanes no fossin tingudes en compte.

A la seva mort, la seva segona muller, Maria Cristina d’Àustria, exercí la regència durant la minoritat del fill d’ambdós, Alfons XIII de Borbó.