(Madrid, 1626 – 1688)
Comte de Palamós. baró de Bellpuig, duc de Somma, de Sessa i de Baena i gran almirall de Nàpols.
Fou lloctinent general de Catalunya (1669-73), durant el seu govern hom inicià la construcció del baluard del portal de l’Àngel. Adoptà una actitud contemporitzadora en els petits conflictes sorgits a causa dels privilegis de la ciutat.
(Madrid, 1818 – Brunce, Estíria, 1861)
Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Carles VI. Fill de Carles Maria Isidre de Borbó. Jaume Balmes donà suport a l’intent de casar-lo amb la reina Isabel II.
Durant els seus anys de rei pretendent tingué lloc a Catalunya la Segona Guerra Carlina, i el 1860 portà a terme una rebel·lió militar (l’Ortegada) des de Sant Carles de la Ràpita. Fet aleshores presoner i condemnat a mort, renuncià al tron (Tortosa, 23 abril 1860) i fou indultat, però davant les pretensions del seu germà Joan Carles de Borbó i de Bragança, invalidà la renúncia.
(Madrid, 1788 – Trieste, Itàlia, 1855)
Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Carles V. Fill de Carles IV de Borbó i germà de Ferran VII de Borbó, a la mort del qual no reconegué Isabel II de Borbó i esclatà la Primera Guerra Carlina.
En maig-juliol de 1837 féu una expedició a Catalunya amb el seu exèrcit, i a Solsona fou rebut pels bisbes de Lleida i Solsona.
(Alcalà de Henares, Madrid, 1880 – Montalban, França, 1940)
Polític. Essent president de la II República (1931-33), s’aprovà l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932).
Després de la caiguda de Madrid durant la guerra civil, s’instal·la a Barcelona amb el govern de la República, després es refugià a França, on dimití de President de la República (28 febrer 1939).
(Madrid, 1865 – Barcelona, 1946)
Escriptor i editor. Fill de Melcior Millà i Castellnou (Barcelona, 1830 – 1906), llibreter i prestidigitador, i germà de Francesc.
Fou actor còmic fins que a la primeria del segle XX fundà l’Arxiu Teatral Millà a la botiga del carrer de Sant Pau de Barcelona.
Propietari de la Llibreria Editorial Millà, edità una bibliografia teatral catalana i moltes obres, de caire popular, per a l’escena. També fou promotor de revistes com “La Dida” i “Fulletí Teatral”.
Autor prolífic, escriví i edità més de dues-centes obres, monòlegs, teatre infantil i teatre festiu. A més, fou teòric del teatre i, entre altres obres, publicà Manual pràctic de l’autor i Tratado de caracterización teatral.
El seu fill Àngel Millà i Navarro continuà el negoci familiar.
(Madrid, 13 octubre 1650 – Viena, Àustria, 14 juliol 1720)
Tercer comte de la Corzana. El 1697 fou nomenat capità general de Catalunya, nomenament que restà sense efecte, a causa de la greu annexió francesa de Catalunya i de la posterior negativa, per part de la generalitat i del Consell de Cent barceloní, de reconèixer-lo.
Sembla que, a causa de dificultats econòmiques i del seu ressentiment per la indiferència envers ell del govern de Felip V de Borbó, es passà, el 1702, al servei de Carles d’Àustria, i li foren confiscats els béns.
El 1706 entrà triomfalment a València, amb Carles III, el qual el designà per a formar part, indistintament, dels nous consells de guerra i de govern i el nomenà, abans de partir, lloctinent general de València, càrrec que exercí fins després de la rendició de la capital a l’exèrcit borbònic, el 8 de maig de 1707.
El 1711 s’embarcà, amb la seva família, amb el rei-arxiduc vers Viena.
(Madrid, 1862 – Teià, Maresme, 1937)
Pintor. Establert a Catalunya, estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
La seva obra és principalment paisatgística, amb visions dels Pirineus i del cap de Creus, bé que també va fer molts retrats de delicada factura.
El seu autoretrat, presentat a la Sala Parés el 1921, és considerat com la seva millor obra.
Durant un quant temps produí molta obra que s’exportava a Amèrica, però a partir de la dècada del 1920 es dedicà plenament al seu art sensible i intimista.
(Madrid, 26 abril 1867 – Barcelona, 9 abril 1941)
Periodista esportiu. Fou un dels millors i més influents en la seva especialitat.
Figurà entre els fundadors de diverses publicacions esportives, entre elles “El Mundo Deportivo” (1906). Fou també redactor de “La Vanguardia” i posteriorment, del 1920 al 1929, dirigí la revista “Stadium”.
Assumí un gran nombre d’iniciatives, com la fundació de la Societat Catalana de Gimnàstica (1887), membre de la Unión Velocipédica Española, en la qual detingué diversos càrrecs, promogué la fundació de la Cambra de l’Automòbil de Catalunya, fou membre del Comitè Olímpic Espanyol i figurà entre els impulsors de la construcció de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, de Barcelona.
A la seva memòria ha estat instituït un premi de ciclisme.
(Madrid, 3 novembre 1921 – Galliners, Pla de l’Estany, 6 juny 2013)
Dissenyador industrial. Fill de Rafael Marquina i Angulo.
Soci fundador d’ADI-FAD, professor de l’Escola Elisava i col·laborador de “Cuadernos de Arquitectura”.
Guanyà el Delta ADI-FAD d’or del 1961 pel seu disseny del setrill antidegoteig.
Dades dels Països Catalans 