Arxiu d'etiquetes: jurisdiccions

Cerdanya, vescomtat de

14 Respostes

(Catalunya, segle IX – segle XII)

Jurisdicció de l’antic comtat de Cerdanya. El primer vescomte conegut és Adalelm, mencionat el 862. El 913 ho era Ramon I, i el 925 l’hauria succeït Remesari, fill de Guilesinda, parenta del comte Miró II de Cerdanya.

Els comtes cerdans tenien semblantment delegats i lloctinents elegits per ells en el pagi de Conflent i de Berguedà. A la segona meitat del segle X el vescomtat de Cerdanya esdevingué hereditari i vinculat a un patrimoni familiar. El títol i el feu foren transmesos des d’aleshores d’una manera regular de pares a fills.

Vers el 1126 el vescomtat de Cerdanya fou incorporat a l’antic vescomtat d’Urgell. Cal atribuir a la seva desaparició prematura el manteniment de la denominació original del comtat en lloc de la d’algunes de les possessions hereditàries.

El 1081 hom troba un vescomte d’Urtx, Bernat Bernat, probablement fill del vescomte Bernat i germà del vescomte Ramon. El títol perdurà almenys fins el 1130.

Més tard, emparentats amb els barons de Mataplana, els Urtx donaren al Pallars la darrera dinastia comtal.

Cerdanya, comtat de

103 Respostes

(Catalunya, 785 – 1659)

Territori pirinenc, a l’alta vall del Segre. Sorgit del pagus visigot en el territori dels ceretans i centrat al voltant de la ciutat romana de Llívia.

Des de vers 717 fins a vers 785 fou dominat pels musulmans. Pels volts d’aquella darrera data els seus habitants es posaren sota l’autoritat de Carlemany, el qual confià el govern al comte Borrell, un magnat local.

Cap al 821 el comtat era regit pel comte aragonès Asnar Galí i més tard pel seu fill Galí Asnar, però vers el 835 el govern passà a Sunifred I, fill de Bel·ló, comte de Carcassona,

Del 848 al 870, el comte de Cerdanya fou Salomó, probablement pertanyent a la mateixa família, a qui succeí Guifré I el Pilós, més tard (878) comte també de Barcelona, Girona i Osona. Durant aquests anys els comtes de Cerdanya també foren comtes del veí comtat d’Urgell.

El testament de Guifre el Pilós (897) separava Cerdanya per al seu segon fill Miró II el Jove, el qual vers 913 la unia al de Besalú. Mort Miró II (927), el comtat passà al seu fill gran Sunifred II, i a la mort d’aquest, al seu germà Oliba Cabreta, en morir aquest darrer (990), Cerdanya, amb els apèndixs del Conflent i del Berguedà, se separava definitivament de Besalú en la persona de Guifré, primogènit d’Oliba Cabreta i germà del cèlebre Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, i de Bernat Tallaferro, comte de Besalú. Guifre fundà el monestir de Sant Martí del Canigó, on es retirà l’any 1035.

El seu fill i successor Ramon I (1035-68) fou un comte ambiciós i violent, que espolià el monestir de Cuixà, mantingué pugnes amb els seus veïns, els bisbes d’Urgell i els comtes de Besalú, i combaté contra l’Islam: va estendre la reconquesta fins a l’alta Segarra i percebé paries del rei de Lleida.

El seu fill i successor Guillem I (1068-95), casat amb Sança, filla de Ramon Berenguer I de Barcelona, obtingué la tutoria del seu jove nebot Ramon Berenguer, fill de l’assassinat Ramon Berenguer II Cap d’Estopes (1082), i capitanejà l’oposició contra Berenguer Ramon II el Fratricida. De moment va semblar que el comte de Cerdanya succeiria al de Barcelona en l’hegemonia damunt els altres comtes catalans, alguns dels quals es declararen vassalls de Guillem I. Actiu repoblador, aquest comte fundà Vilafranca de Conflent i mantingué violentes pugnes amb el seu veí del Rosselló per la possessió del monestir de Cuixà, situat als seus dominis, però pertanyent des del punt de vista eclesiàstic al bisbat d’Elna.

El seu fill i successor, Guillem II (1095-1109), lluità a Terra Santa, on aconseguí de fer-se amb un principat (Gibel·let, Tortosa de Síria, Arga) a més del condomini de Trípoli amb Bertran de Tolosa, amb qui mantingué, per aquest motiu, aspres disputes, en una de les quals Guillem II morí d’accident, possiblement provocat pel seu rival.

El succeí el seu germà Bernat I (1109-17) que ja regia el comtat durant la seva absència. Aquest comte fou molt addicte al seu cosí i senyor Ramon Berenguer III de Barcelona, a qui acompanyà en l’expedició a Mallorca del 1114 i a favor del qual féu testament en morir (1117) sense successió.

Però fins al 1134 no aconseguiren els comtes de Barcelona fer efectiu el seu domini damunt els comtats de Cerdanya-Conflent-Berguedà, on un parent dels comtes cerdans, Guillem de Salsa, es mantingué fins aquella data, i així i tot la part occidental del comtat, que constituïa el patrimoni dels vescomtes de Cerdanya, passava als veïns vescomtes de Castellbó. Durant tota aquesta època d’independència cerdana la capital del comtat era Ix.

Cerdanya i Conflent estigueren incorporats a la casa de Barcelona fins al testament de Ramon Berenguer IV (1162), el qual, juntament amb el Rosselló, els llegà al seu segon fill Sanç I, si bé en qualitat de feus de la corona. Sanç, gran personatge dels regnats del seu germa Alfons I el Cast i del seu nebot Pere I el Catòlic, fundà la vila de Puigcerdà, d’aleshores ençà capital de la Cerdanya; deixà el govern dels comtats quan l’any 1181 fou designat comte de Provença.

Però el 1212 el seu fill Nunyo Sanç I obtenia la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, del seu cosí, el rei Pere el Catòlic, i els regí fins que va morir (1242), data en la qual, en no tenir successors, revertiren a la corona.

En virtut del testament de Jaume I de Catalunya, des del 1272 fins al 1344 la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, formà part del regne de Mallorca-Rosselló; durant la gran guerra contra França i els Anjou, de la darreria del segle XIII, fou sovint base d’operacions contra Catalunya, perquè els reis de Mallorca eren aliats dels enemics dels reis catalans, però també va sofrir diverses invasions per part d’aquests darrers.

Reincorporada definitivament a la corona catalano-aragonesa per Pere III el Cerimoniós (1344), constituí una vegueria amb capital a Puigcerdà.

Però l’any 1659 la pau dels Pirineus entre Felip IV i Lluís XIV de França adjudicava la porció oriental de Cerdanya, juntament amb els seus apèndixs del Conflent, el Capcir i la vall de Querol, a la monarquia francesa, excepció feta de la vila de Llívia, que quedà com a enclavament espanyol dins França.

Centelles, baronia de

16 Respostes

(Osona, segle XI – 1599)

Jurisdicció feudal, centrada en el castell de Centelles o de Sant Esteve, que pertangué des del segle XI a la família Centelles, la qual prengué aquest cognom pel fet de la possessió del feu.

Als segles IX-X, el seu terme encloïa les actuals demarcacions de Centelles, Sant Martí de Centelles (amb Sant Miquel Sesperxes) i Sant Quirze Safaja (excepte Bertí), i era dividit en tratze vilars, tots sota la dependència eclesiàstica de Santa Coloma, la futura parròquia de la vila de Centelles, que esdevingué capital de la baronia.

Els dominis dels Centelles s’anaren ampliant pels territoris veïns: la fortalesa de Blancafort, prop de la Garriga (des del 1184); drets a la vall d’Osor (en feu del rei); el castell de Sentfores (en feu de la mitra de Vic); Manlleu, la domus de Bellpuig i el castell de Sameda (en part, des del 1249; del tot, des del 1380); Sentmenat (com a dot de la baronessa Biarnèsia de Montcada); Montmany (on ja tenien drets) i Gallifa (1357); Balenyà, Bertí i Valldaneu. Taradell, que ja dominaven almenys des del 1076, fou venut el 1292 als Cabrera.

El 1599 la baronia fou erigida en comtat del Castell de Centelles (dit també comtat de Centelles).

Catalunya, capitania general de

88 Respostes

(Catalunya, 1833 – )

Demarcació militar. Comprenia el territori del Principat dins el seu límits administratius actuals, amb capital a Barcelona.

Sorgida com a demarcació exclusivament militar arran de la divisió provincial del 1833, la denominació ha persistit en l’ús, malgrat que en la reestructuració de la divisió militar del 1893 fou designada amb el nom de quarta regió militar.

El 1931, durant la Segona República, esdevingué Comandància Militar de Catalunya de la Quarta Divisió Orgànica.

Amb la modificació de l’organització territorial de l’exèrcit pel reial decret de l’1 agost 1984 se suprimí la quarta regió militar i el Principat passà a formar part, juntament amb Aragó, de la Regió Militar dels Pirineus Orientals.

Castellvell, baronia de

12 Respostes

(Catalunya, segle XI – 1821)

Jurisdicció feudal creada el segle XI i formada entorn de dos nuclis territorials: Castellvell (o Castellví) de Rosanes, al Baix Llobregat, i Castellvell (o Castellví) de la Marca, a l’Alt Penedès. Hom no coneix quin d’aquests dos donà primer nom al feu. Al segle XI són esmentats ja tots dos a les mans de Guillem (I) de Castellvell.

El 1044, el patrimoni s’estenia des dels límits dels comtats d’Osona i de Girona, passant per Montserrat i per Sant Llorenç del Munt, fins prop de Tarragona.

El 1228 la baronia passà a Guillem de Montcada, fill de Guillema de Castellvell, fins que el 1311 esdevingué dels comtes de Foix i el 1397 passà a la corona, després d’ésser confiscada al comte Mateu de Foix.

Joan II el Sense Fe la concedí el 1474 a Lluís de Requesens i Joan de Soler i als seus descendents, d’on passà als Zúñiga (1549), als Fajardo (1618), als Montcada-Aragó, als Álvarez de Toledo, als Cavero (1856).

El darrer senyor jurisdiccional de la baronia, Francisco de Borja Álvarez de Toledo y Osorio, morí el 1821.

Castelló -Solsonès-

3 Respostes

(Navès, Solsonès, segle XII – segle XIX)

Antiga batllia, estesa al vessant meridional de la serra de Busa al voltant de l’antic castell de Castelló (enrunat, al costat de la masia de Castelló), donat el 1166 per Pere de Besora als hospitalers.

A poca distància fou alçada l’església de Santa Maria de Castelló (dels segles XVI o XVII), dedicada al Roser, dependent de la parròquia de la Selva.

Amb el nom de Castelló i Busa fou creat, al segle XIX, un municipi que encloía, a més, la Selva, les Cases de Posada, Peà i Marçanyac, municipi agregat al de Navès al mateix segle.

Castellnou de Montsec, baronia de

6 Respostes

(Catalunya, segle XVI – )

Jurisdicció senyorial que a la fi del segle XVI pertanyia als Areny, senyors d’Altet i de Lluçà, i que passà als Erill, barons de l’Albi, als Cartellà, barons de Falgons, i als Ardena de Sabastida (cognomenats de Cervelló), els quals el 1681 la vengueren als Portolà.

Passà després als Rubalcava i als Vilallonga-Babau (cognomenats de Portolà).

Fou reconeguda com a títol del regne el 1801.

Castellflorit de la Roca, baronia de

7 Respostes

(Garrotxa)

Antiga jurisdicció feudal. El 1515 comprenia els termes de Castellfollit, Castellar de la Muntanya, Montagut, Sant Joan les Fonts i Begudà.

Pertangué als Santapau, de qui passà als Cruïlles, als Negrell, als Margarit, als Bou i als La Croix.

Castellbó, vescomtat de

82 Respostes

(Alt Urgell, segle XII)

Jurisdicció feudal, que comprenia originàriament les valls de Castellbó (dita de Castell-lleó fins a mitjan segle XI), d’Aguilar i de Pallerols.

El 988 el comte Borrell II de Barcelona-Urgell cedí les propietats que posseïa a la vall de Castellbó al vescomte Guillem d’Urgell.

Però no fou fins ben entrat el segle XII, després de l’entroncament amb la casa vescomtal de Cerdanya pel matrimoni del vescomte Pere I de Castellbó, besnét de Guillem, amb la vescomtessa Sibil·la de Cerdanya, i de l’aparició al sud del comtat d’Urgell d’un nou vescomte, titular del Baix Urgell (després dit d’Àger), que els primitius vescomtes urgellesos adoptaren la denominació de Castellbó, després d’haver emprat la de vescomtes de l’Alt Urgell (vescomtat d’Urgell).

Castellbó -Alt Urgell-

17 Respostes

(Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)

(o la Vila i la Vall de Castellbó, ant: Castell-lleó)  Poble (802 m alt) i antic municipi (105,99 km2), integrat (1970) a l’actual, situat a la sortida de l’alta vall de Castellbó.

L’església parroquial, que té un remarcable portal gòtic i porta clavetejada, fou l’antiga col·legiata de Castellbó entre els segles XV i XIX. Hi ha nombroses cases (moltes, abandonades a causa del fort despoblament iniciat a la fi del segle XIX) que conserven elements gòtics.

La creu de terme ha estat reconstruïda i, en un turó dominant, hi ha les restes del castell de Castellbó (el seu batlle ho era de tot el quarter de Castellbó), centre del vescomtat de Castellbó.

Dins l’antic terme hi havia els monestirs d’Albet i de Costoja.