(Catalunya, segle XVI – )
Jurisdicció senyorial (antigament dita de Font Rubí i coneguda també com a baronia de Grabuac) que el segle XVI pertanyia als Fiveller de Palou. Passà als Hospital, als Merlès i als Erill.
A la primera meitat del segle XIX pertanyia als marquesos de la Manresana.
Partida de l’horta, a l’esquerra del Segre, al sud de la ciutat. És terra d’al·luvió, d’una gran fertilitat; hom hi conrea hortalisses i arbres fruiters (pereres i presseguers); antigament hi predominà el cànem i, a la part més alta, la vinya.
Els monestirs de Montserrat i d’Escaladei hi tenien extenses possessions.
És regada per l’antiga sèquia de Fontanet, que pren l’aigua a Vilanova de la Barca. És la partida més important del sector de l’horta de Lleida a l’esquerra del Segre.
Fins el 1716 una de les prohomenies que el consell de la paeria nomenava anualment, la prohomenia de Fontanet, tenia cura dels afers derivats del sequiatge.
(Catalunya)
Jurisdicció senyorial, centrada en el castell homònim que pertangué als Josa.
Passà als Cortit (1571), als Bartomeu (1574), als Agulló (1613), als Ribera (1625) i, des del 1741, als marquesos de Gironella.
(Sant Miquel de Campmajor, Pla de l’Estany)
Poble (376 m alt), al vessant oriental de la serra de Falgons, contrafort septentrional de les serres de Finestres i Rocacorba.
L’església parroquial de Sant Vicenç, romànica (segle XI), depenia del monestir de Banyoles (el lloc és esmentat ja el 947). El 18 de setembre s’hi celebra l’aplec de Sant Ferriol.
Es conserva (restaurat modernament) el castell de Falgons, de planta quadrada i quatre torres rectangulars als angles, que fou centre de la baronia de Falgons, propietat de la família de Cartellà.
(Riudecanyes, Baix Camp, segle XII – )
Jurisdicció senyorial, creada el 1166 i centrada en el castell i monestir d’Escornalbou, vinculada per la corona als arquebisbes de Tarragona (vers el 1166).
Al segle XVIII comprenia, a més del monestir, els pobles de Colldejou, Vilanova d’Escornalbou, Riudecanyes, Duesaigües, Pradell de la Teixeta, la Torre de Fontaubella i l’Argentera, i era sota el govern d’un batlle general de la baronia.
(Catalunya, segle XI)
Jurisdicció senyorial. El primer titular conegut fou Dod (1070).
Posteriorment, la baronia va passar als Eroles, als Queralt, als Vilanova, als Borrell, als Ibáñez-Cuevas, marquesos de la Cañada-Ibáñez, i, finalment, als Oriola-Cortada, comtes de la Vall de Merlès.
(o conca Dellà) Sector de la conca de Tremp, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, que rep aquest nom per contraposició a la conca de Deçà, on hi ha el cap de la comarca, Tremp.
El centre d’aquest sector és la vila d’Isona, al municipi de la qual (anomenat oficialment Isona i Conca Dellà) foren agregats el 1970 els de Conques, Benavent de la Conca, Figuerola d’Orcau i Sant Romà d’Abella.
(Baix Empordà, segle XI – )
Jurisdicció senyorial, que comprenia la vila de Cruïlles, i els seus agregats de Sant Joan de Salelles, de Santa Pellaia i de Sant Cebrià dels Alls.
Pertanyent des del segle XI al llinatge Cruïlles, unit per matrimoni, a mitjan segle XIII, a la baronia de Peratallada, vila que esdevingué des d’aleshores capital de les possessions dels Cruïlles, les quals comprenien també Canapost, Peralta, Begur, Esclanyà i Regencós.
Emancipada el 1442 la vila de Cruïlles, el títol fou, amb tot, confirmat el 1468, a Bernat Gilabert (II) de Cruïlles i de Cabrera, bé que els seus dominis eren també coneguts com a baronia de Peratallada. A la seva mort (1495) passà successivament als Quadres, als Vilarig i als Rajadell, que es cognomenaren de Cruïlles o de Cruïlles de Peratallada.
El 1899 passà a una branca dels Vedruna, de Barcelona, que prengueren el mateix cognom.
Poble (60 m alt), al sud-est del centre del municipi, a l’esquerra de la riera d’Àlguema.
L’església actual (construïda el 1779) és santuari de la Mare de Déu de Creixell, imatge d’alabastre policromat del segle XV. No hi ha restes ni de la capella anterior (dotada per Dalmau de Creixell el 1219 a favor del priorat de Lledó) ni de la força (o castell) de Creixell, dins el clos de la qual aquella fou bastida.
El castell era, com el veí de Pontós, en la línia de defensa del comtat de Besalú davant el d’Empúries. El 1276 l’infant Pere comprà a Blanca de Creixell els castells de Creixell i de Pontós.
Tot i que amb el nom de baronia de Creixell hom coneixia el conjunt dels termes de Creixell, Pontós, Borrassà i Romanyà de Besalú, al segle XIV ja n’era Pontós el castell més important.
(Còrsega, Itàlia, 1297 – 1435)
Període de sobirania de la corona catalano-aragonesa.
L’any 1297 el papa Bonifaci VIII concedí l’illa en feu a Jaume II de Catalunya, per compensar el retorn de Sicília als Anjou previst pel tractat d’Anagni (1295) (i que després no fou complert).
Jaume II formà un grup filocatalà que col·laborà també a la conquesta de Sardenya, i fou creat el càrrec de governador general de Còrsega.
Pere III de Catalunya provà d’obtenir Bonifacio i altres punts de Còrsega per via diplomàtica, sense èxit; el 1377 envià ajut al comte Arrigo della Rocca per tal de posar l’illa a les mans dels catalans.
Martí I l’Humà el visità personalment (1399) per posar en peu el partit filocatalà, en el qual figuraven també els germans Giovanni i Vincentello d’Istria, el darrer dels quals anà a Catalunya a cercar ajut (1404) i fou nomenat lloctinent de Còrsega; poc temps després, el príncep Martí li portà nous reforços, però els conflictes de Sardenya, impediren una acció definitiva.
En 1414-15, Vincentello d’Istria sollevà l’illa contra els genovesos, però no obtingué de Ferran I de Catalunya tot l’ajut que li calia.
Alfons IV el Magnànim rectificà l’actitud del seu pare: dirigí una expedició que prengué Calvi, però fracassà en el setge de Bonifacio (1420); la situació esdevingué crítica en ésser capturat i executat Vincentello pels genovesos (1434).
Un any més tard, en caure presoner el mateix Alfons IV a Ponça, hagué de renunciar als seus drets damunt Còrsega.
D’altra banda, el papa Eugeni IV declarà extingits els drets d’Alfons IV, i el papa Nicolau V els cedí als genovesos (1448).
