(Garrotxa)
Antiga jurisdicció feudal. El 1515 comprenia els termes de Castellfollit, Castellar de la Muntanya, Montagut, Sant Joan les Fonts i Begudà.
Pertangué als Santapau, de qui passà als Cruïlles, als Negrell, als Margarit, als Bou i als La Croix.
(Alt Urgell, segle XII)
Jurisdicció feudal, que comprenia originàriament les valls de Castellbó (dita de Castell-lleó fins a mitjan segle XI), d’Aguilar i de Pallerols.
El 988 el comte Borrell II de Barcelona-Urgell cedí les propietats que posseïa a la vall de Castellbó al vescomte Guillem d’Urgell.
Però no fou fins ben entrat el segle XII, després de l’entroncament amb la casa vescomtal de Cerdanya pel matrimoni del vescomte Pere I de Castellbó, besnét de Guillem, amb la vescomtessa Sibil·la de Cerdanya, i de l’aparició al sud del comtat d’Urgell d’un nou vescomte, titular del Baix Urgell (després dit d’Àger), que els primitius vescomtes urgellesos adoptaren la denominació de Castellbó, després d’haver emprat la de vescomtes de l’Alt Urgell (vescomtat d’Urgell).
(Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)
(o la Vila i la Vall de Castellbó, ant: Castell-lleó) Poble (802 m alt) i antic municipi (105,99 km2), integrat (1970) a l’actual, situat a la sortida de l’alta vall de Castellbó.
L’església parroquial, que té un remarcable portal gòtic i porta clavetejada, fou l’antiga col·legiata de Castellbó entre els segles XV i XIX. Hi ha nombroses cases (moltes, abandonades a causa del fort despoblament iniciat a la fi del segle XIX) que conserven elements gòtics.
La creu de terme ha estat reconstruïda i, en un turó dominant, hi ha les restes del castell de Castellbó (el seu batlle ho era de tot el quarter de Castellbó), centre del vescomtat de Castellbó.
Dins l’antic terme hi havia els monestirs d’Albet i de Costoja.
(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, segle XIII – )
Jurisdicció que el segle XIII pertanyia als Montcada, als quals fou comprada el 1310 per Pere de Clasquerí i Palol, ciutadà de Barcelona i ambaixador.
A la fi del segle XVI passà als Meca, als Cortès d’Andrada, als Clariana, als Sentmenat i als Fontcuberta.
Despoblat, al sud-oest de la vila, a la capçalera del barranc de la Cunca; les ruïnes del castell i l’església de Sant Julià són al cim d’un turó.
Es despoblà a la fi del segle XV a causa d’una epidèmia.
La baronia de Carles i Alfama pertanyia al segle XVI a la ciutat de Tortosa.
(Catalunya, segle X – 1375)
Jurisdicció feudal que comprenia, a l’origen, a la frontera occidental del comtat d’Osona–Manresa, el castell de Cardona, part de la vall del Cardener incloent-hi Bergús a ponent, la riera de Navel i l’aigua d’Ora, i, al nord, Sorba i Gargallà. Els límits de llevant i de migjorn eren menys precisos.
Els vescomtes d’Osona s’hi establiren durant la segona meitat del segle X. Hi residiren des del 986, i ben aviat esdevingué llur patrimoni familiar.
El primer vescomte documentat que exercí a Cardona fou Guadall II, que ho era d’Osona (Guadall II) i que morí vers el 973. El succeí el seu fill Ermemir (mort el 1010), que corraborà la carta de repoblació de Cardona concedida pel comte Borrell II de Barcelona.
El primer a anomenar-se vescomte de Cardona fou Ramon Folc I de Cardona, bé que la seva mare Guisla apareix també amb aquesta intitulació el 1062.
Durant tres segles el vescomtat havia estat engrandit considerablement amb l’annexió de nous feus. En 1365-70 el vescomtat tenia 1.578 km2, amb 3.611 focs, i a partir d’aleshores, la preponderància social dels vescomtes, sempre grans col·laboradors dels reis, anà en augment, fins al punt que el 1375 Hug II de Cardona fou elevat a la dignitat de comte de Cardona.
El vescomtat de Cardona fou l’únic de Catalunya que fabricà moneda, emparant-se, probablement, en la carta de repoblació de Borrell II. Malgrat l’oposició del bisbe de Vic, que en reclamà els drets, foren batuts diners del vescomtat a Calaf el 1088, el 1089 i el 1091, que són coneguts per moneda de Calaf.
(Catalunya, segle XIV – )
Jurisdicció territorial (que comprenia Camarasa, Cubells, Llorenç de Montgai, Montgai, Privà, Santa Linya, Alòs de Balaguer, Vilanova de Meià, Fontllonga, Llimiana, Vernet, Castelló de Meià, Anet, Fabregada) concedida el 1330 per Alfons III el Benigne al seu fill Ferran, a la mort del qual (1363) revertí a la corona; el 1368 fou concedida per Pere III el Cerimoniós al seu fill Martí, que el 1392, ja rei, la cedí a la seva muller Maria de Luna, la qual la vengué a la ciutat de Lleida el 1396; el marquesat tornà a la corona el 1414.
Adquirida la senyoria per Francesc d’Avinyó, secretari d’Alfons IV el Magnànim, el 1428 la cedí a Joan II de Navarra, futur rei de Catalunya-Aragó, a canvi de la meitat de Calaceit. El 1458 fou venuda a Lluís de Coscon, i per matrimoni passà als Luna, senyors de Ricla. El marquesat fou concedit de nou el 1543 a Diego de los Cobos i a la seva muller Francisca Luisa de Luna, senyora de Camarasa i de Ricla.
La grandesa d’Espanya sobre el marquesat fou atorgada el 1626 a llur nét i sisè titular Diego Sarmiento de los Cobos Luna y Gusmán. Fou setè marquès el seu neboder Manuel Sarmiento de los Cobos y Manrique de Mendoza, lloctinent de València i de Sardenya. El fill d’aquest i vuitè marquès, Baltasar Gómez Manrique de Mendoza de los Cobos y Luna, fou general de les galeres de Nàpols i lloctinent d’Aragó.
Ha donat nom a la regió de la Noguera anomenada el Marquesat.
(Noguera, segle XI – segle XIV)
Territori del comtat de Barcelona, creat el 1050, que comprenia els termes de Camarasa, Cubells i Montgai, adquirit el 1059 per Ramon Berenguer I per conveni amb el rei de Lleida, al-Mudaffar.
Separat de la resta del comtat per territori urgellès, el mateix any fou infeudada la castlania al vescomte d’Àger, Arnau Mir de Tost, la qual conservaren els seus successors, els Cabrera.
Pere I el Catòlic donà la senyoria de la marca a la seva filla Constança; recuperada per Jaume I el Conqueridor el 1247, esdevingué batllia reial, nucli de la vegueria de Camarasa.
El 1314 fou lliurada per Jaume II el Just als comtes d’Urgell (els quals eren des del 1290 propietaris de les rendes reials) com a penyora de la compra del comtat d’Urgell, però retornà pocs anys després a la corona.
(Catalunya, segle XV – )
Jurisdicció territorial, concedida el 1474 a Martí Guerau de Cruïlles, baró de Llagostera i senyor de Calonge (des del 1463, tot i que no arribà mai a possessionar-la), conseller reial.
Fou tornada a conferir, il·legalment (1488), a Galceran de Requesens i Joan de Soler, després comte de Palamós.
Passà als Cardona, ducs de Somma (cognominats Fernández de Córdoba), als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira i als Casanova, comtes de Cabra.
(Sardenya, Itàlia, 1324 – 1717)
Ciutat molt important durant la influència catalana de l’illa.
L’infant Alfons (futur Alfons III el Benigne), assetjà Càller (1324) i ocupa el Castell (1326), on, des de llavors, només habitaren catalans. Fou introduïda l’administració catalana, amb un governador i diversos oficials; el municipi fou organitzat segons les institucions del de Barcelona.
Els jutges d’Arborea l’assetjaren el 1375, però fou alliberada per l’estol català. Al seu port es reuniren les flotes de les expedicions a Tunis d’Alfons IV el Magnànim (1432) i de Carles I de Catalunya (1535) i la dels sards que participaren a la batalla de Lepant (1571).
Durant la guerra de Successió, Càller, partidària de Felip V de Borbó, passà al bàndol austriacista després d’un bombardeig de l’esquadra anglesa (1708). Després del tractat d’Utrecht (1713) s’organitzà una expedició que assetjà la ciutat, la qual es rendí a Felip V el 1717, després d’una heroica defensa dirigida pel coronel català Jaume de Carreres.
La biblioteca de la Università di Cagliari conserva els volums del bibliòfil Montserrat Rosselló, del segle XVI. La catedral gòtica conserva el mausoleu barroc (1675-86) del rei Martí I el Jove (mort el 1409).
La llengua catalana hi fou oficial fins ben entrat el segle XVII. Les armes de la ciutat, fins al 1766, foren les quatre barres catalanes.
