Arxiu d'etiquetes: enginyers/es

Ferrer i Salat, Carles

1 Resposta

(Barcelona, 22 març 1931 – 18 octubre 1998)

Empresari, economista i enginyer químic. Fundador i president del Banc d’Europa i del grup farmacèutic Ferrer Internacional, així com de l’organització patronal CEOE (president entre 1977-84) i membre de la Comissió Trilateral.

Presidí també el Comitè Olímpic Espanyol des de 1987, fou membre del COI i participà en l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Fou el primer president del Cercle d’Economia de Barcelona.

El 1993 ingressà en la Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i entre 1994 i 1996 fou també el president del Comitè Econòmic i Social, a Brussel·les.

Fou campió d’Espanya de tennis (1953) i jugador de la Copa Davis (1953 i 1954).

Ferraté i Pascual, Gabriel

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 3 març 1932 – Barcelona, 11 febrer 2024)

Enginyer industrial i perit agrícola. Catedràtic d’automàtica de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona des del 1968, posteriorment en fou director (1969-72). Rector de la Universitat Politècnica (1972-76), fou nomenat després director general d’universitats i investigació i més tard director general de política científica de la Generalitat de Catalunya.

En 1978, 1982, 1986 i 1990 fou elegit com a rector de la Universitat Politècnica de Catalunya, càrrec en el qual romangué fins al 1994.

Professionalment s’ha especialitzat en el camp de l’automàtica i de la informàtica, on ha desenvolupat sistemes de regulació del trànsit.

Membre de diferents organismes internacionals (com la IFAC), director de l’Institut de Cibernètica i entre 1980-89 fou vice-president de la CIRIT. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Fabra i Poch, Pompeu

59 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 20 febrer 1868 – Prada, Conflent, 25 desembre 1948)

Gramàtic i lexicògraf. Enginyer industrial i catedràtic de química a Bilbao, es va dedicar des de jove a l’estudi de les llengües romàniques, especialment el català. Des del focus literari i intel·lectual de “L’Avenç”, va impulsar la reforma ortogràfica de la llengua catalana i va crear les bases per a fixar-ne una sistematització literària i d’ús.

Autor d’un Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), del Tractat d’ortografia catalana (1904) i de la Gramática de la lengua catalana (1912), clara descripció de la realitat literària i dels usos de la llengua. Sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba, arran de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, va ingressar a la Secció Filològica (1911), des d’on va dirigir la redacció de les Normes ortogràfiques (1913) i del Diccionari ortogràfic (1917), precedents de la seva obra posterior.

Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima. (Pompeu Fabra)

El 1918 publicà la Gramàtica catalana, considerada des d’aleshores normativa. El 1932, amb el mecenatge de Francesc Cambó, edità l’obra de més abast i projecció de totes les que elaborà, el Diccionari general de la llengua catalana -sòlid canemàs del projectat Diccionari de l’Institut-, reconegut com a normatiu durant més de seixanta anys. Professor a la Universitat de Barcelona, va publicar també assaigs de lingüística catalana.

No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança (Pompeu Fabra i Poch, abril de 1947)

Les seves Converses filològiques, aparegudes originalment en forma d’articles de divulgació lingüística a la premsa, foren publicades pòstumament entre 1954 i 1956 i reeditades en part modernament, com també la Gramàtica catalana de 1946 (ed. 1956).

Va morir a l’exili. La seva autoritat és unànimement reconeguda i perpetuada amb homenatges i el nom de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona.

Esteve i Abad, Pere

1 Resposta

(Tiana, Maresme, 26 desembre 1942 – 10 juny 2005)

Polític. Enginyer industrial i professor a l’Escola Tècnica d’Enginyers Industrials de Barcelona (1965-69), fou president de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (1989-92) i de diverses empreses. Fundador de l’Institut Català de Tecnologia i de l’Institut Català d’Inspecció i Control Tècnic.

Entrà en la militància de Convergència Democràtica de Catalunya el 1975 i en el consell nacional d’aquesta mateixa formació el 1984. Diputat al Parlament de Catalunya des del 1992, ocupà la secretaria adjunta del consell executiu de CDC al juny de 1995. Assumí la secretaria general de CDC en substitució de Miquel Roca al gener de 1996. Del 1999 al 2002 fou eurodiputat, encara que l’any 2000 deixà CDC i el 2003 el presentà a les llistes d’ERC al Parlament de Catalunya.

El desembre de 2003 fou nomenat conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat dins el govern presidit per Pasqual Maragall, càrrec que ocupà fins a l’octubre de 2004, en que deixà la política activa per motius de salut.

Escola Universitària Politècnica del Baix Llobregat

Deixa un comentari

(Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1991 – )

(EUPBL)  Escola superior. Fundada dins de la Universitat Politècnica de Catalunya, per a impartir la titulació d’enginyeria tècnica en sistemes de telecomunicació. Traslladat a Castelldefels un cop acabada la construcció del nou campus. Ha estat un centre pilot a l’estat espanyol en la reforma de plans d’estudis i de mètodes docents.

El seu primer director, Xavier Bara, rebé l’any 1996, la medalla Jaume Vicens i Vives de la Generalitat de Catalunya, com a premi per la qualitat de l’ensenyament arran de les innovacions docents adoptades a l’escola, que s’estengueren a d’altres universitats d’arreu de l’estat.

A inicis del segle XXI passà a denominar-se Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aereoespacial de Castelldefels (EETAC).

Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària

Deixa un comentari

(Lleida, 1978 – )

(ETSEA)  Escola. Creada per la fusió de l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Agrícola de Lleida (fundada el 1972) i l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de Lleida (creada el 1976). Des de la seva creació fins a l’any 1992, formà part de la Universitat Politècnica de Catalunya, i a partir d’aquesta data, s’integrà a la recentment creada Universitat de Lleida.

S’imparteixen les titulacions d’enginyer agrònom, enginyer forestal, enginyer tècnic agrícola, enginyer tècnic forestal i llicenciat en tècnica i tecnologia dels aliments. El seu campus, que s’instal·là a l’antiga granja escola de la diputació de Lleida, constitueix el campus agrari més important de Catalunya i un dels més importants de l’estat.

A banda de centres i instituts universitaris inclou el centre mixt UdL-IRTA, l’Estació Experimental de Lleida i diverses dependències del departament d’agricultura, ramaderia i pesca de la Generalitat de Catalunya (Centre de Mecanització Agrària, Secció d’Avaluació de Noves Tecnologies i Servei de Protecció dels Vegetals).

Enllaç web: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària

Crusafont i Sabater, Miquel

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 1942 – )

Enginyer industrial, llicenciat en història i museòleg. Fill de Miquel Crusafont i Pairó. Especialista en història monetària i en numismàtica del Països Catalans.

És autor de Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa Medieval (1982). Ha participat en la realització de diverses exposicions de moneda catalana: Moneda, Mirall de la Història (Sabadell-Barcelona 1983), Catalunya: Moneda i Història (Barcelona-Lleida 1985).

Vice-president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, cap de redacció d’“Acta Numismàtica” i sots-director de “Gaceta Numismática”. Fou director del Museu d’Història de Sabadell (1982-85).

Comerma i Batalla, Andreu Avel·lí

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 9 juliol 1842 – el Ferrol, Galícia, 11 març 1917)

Enginyer naval titulat a Madrid (1866) i llicenciat en farmàcia (1873). Ingressà a l’armada, on, el 1900, assolí el grau de general del cos d’enginyers navals. Assistí al Congrés Internacional d’Electricitat de París (1881) com a delegat de Marina, i al de Munic (1882).

Fou cap de l’arsenal i director de les drassanes del Ferrol (1883-99), on construí el dic de la Campana (1873), al port del Ferrol, que li donà un prestigi internacional. Projectà un túnel submarí entre Gibraltar i l’Àfrica. Planejà la construcció dels millors creuers que posseí l’armada espanyola a la seva època. Al Ferrol fundà l’Orfeó Aires de Minha Terra i presidí l’ateneu. Seguí amb afecte el moviment catalanista i col·laborà a “La Renaixença”.

Publicà Curso práctico de construcción naval (1868), La exposición internacional de pesca de Londres en 1883 i Apuntes sobre la Exposición Internacional de Higiene y Educación celebrada en Londres en 1884.

Cerdà i Sunyer, Ildefons

13 Respostes

(el Cerdà de la Garga, Centelles, Osona, 23 desembre 1815 – Caldas de Besaya, Cantàbria, 21 agost 1876)

Enginyer, urbanista i polític. Estudià llatí i filosofia al seminari de Vic, ciutat on s’havia establert la seva família. Posteriorment estudià matemàtiques i arquitectura a Barcelona. L’any 1835 es traslladà a Madrid, on estudià a l’escola d’enginyers de camins al mateix temps que iniciava la seva carrera política. Allistat en la Milícia Nacional, arribà a ésser tinent d’un companyia de granaders, i com a enginyer de l’estat fou destinat successivament a les províncies de Terol, Tarragona, Girona i Barcelona.

L’any 1848 demanà la baixa i s’establí definitivament a Barcelona, on es relacionà amb els nuclis del socialisme utòpic. Membre del partit progressista, fou diputat a corts (1850) i comandant de batalló de la Milícia Nacional (1854-56). Posteriorment entrà en el federalisme i fou vicepresident de la diputació de Barcelona (1873-74).

Des del punt de vista urbanístic, la seva aportació fonamental fou el pla Cerdà d’urbanització de tot el pla de Barcelona, el qual només es portà en part a la pràctica, mantenint tanmateix, i encara en l’actualitat, una ordenació per illes que el qualifica com un dels projectes urbanístics més moderns.

Una altra aportació important de Cerdà en aquest camp fou la Teoría general de la urbanización y ensanche de Barcelona (Madrid, 1867), obra que es publicà sota el patrocini del govern espanyol. Consta de dos volums; el primer d’ells és un estudi detallat dels diferents tipus d’assentaments que l’home ha efectuat al llarg de la història; en el segon, Cerdà realitzà una monografia sobre la classe obrera de Barcelona amb dades estadístiques de gran interès. L’autor tenia projectat un tercer volum, en el qual es proposava d’ajustar les seves teories al cas concret de Barcelona.

Camps i d’Olzinelles, Carles de

1 Resposta

(Salt, Gironès, 15 setembre 1860 – Sant Sebastià, País Basc, 11 abril 1939)

Enginyer forestal i polític. Era marquès de Camps. Defensà les seves idees regionalistes en una vocació política que el dugué a ocupar la presidència de la diputació de Girona, a representar repetidament al districte d’Olot com a diputat a les corts i a ser senador per l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Presidí també l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

El 1898 formà part de la comissió especial traslladada a Madrid per presentar reivindicacions de caràcter regionalista. També signà els manifests de Solidaritat Catalana (1906) i Per Catalunya i l’Espanya Gran (1916). El 1924, a l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera, es retirà de la política. El 1936 s’exilià de Catalunya i morí abans d’acabar la guerra civil.

Publicà En el reino animal no existen individuos (1895), Influencia de la cuenca del Llobregat en el desarrollo de la agricultura e industria catalanas (1897), Política agraria (1915) i uns volums de narracions en català: Del meu sarró (1912), Cortal marí (1912), Toia virolada (1915) i Floren (1923).