Arxiu d'etiquetes: enginyers/es

Cerdà i Sunyer, Ildefons

13 Respostes

(el Cerdà de la Garga, Centelles, Osona, 23 desembre 1815 – Caldas de Besaya, Cantàbria, 21 agost 1876)

Enginyer, urbanista i polític. Estudià llatí i filosofia al seminari de Vic, ciutat on s’havia establert la seva família. Posteriorment estudià matemàtiques i arquitectura a Barcelona. L’any 1835 es traslladà a Madrid, on estudià a l’escola d’enginyers de camins al mateix temps que iniciava la seva carrera política. Allistat en la Milícia Nacional, arribà a ésser tinent d’un companyia de granaders, i com a enginyer de l’estat fou destinat successivament a les províncies de Terol, Tarragona, Girona i Barcelona.

L’any 1848 demanà la baixa i s’establí definitivament a Barcelona, on es relacionà amb els nuclis del socialisme utòpic. Membre del partit progressista, fou diputat a corts (1850) i comandant de batalló de la Milícia Nacional (1854-56). Posteriorment entrà en el federalisme i fou vicepresident de la diputació de Barcelona (1873-74).

Des del punt de vista urbanístic, la seva aportació fonamental fou el pla Cerdà d’urbanització de tot el pla de Barcelona, el qual només es portà en part a la pràctica, mantenint tanmateix, i encara en l’actualitat, una ordenació per illes que el qualifica com un dels projectes urbanístics més moderns.

Una altra aportació important de Cerdà en aquest camp fou la Teoría general de la urbanización y ensanche de Barcelona (Madrid, 1867), obra que es publicà sota el patrocini del govern espanyol. Consta de dos volums; el primer d’ells és un estudi detallat dels diferents tipus d’assentaments que l’home ha efectuat al llarg de la història; en el segon, Cerdà realitzà una monografia sobre la classe obrera de Barcelona amb dades estadístiques de gran interès. L’autor tenia projectat un tercer volum, en el qual es proposava d’ajustar les seves teories al cas concret de Barcelona.

Camps i d’Olzinelles, Carles de

1 Resposta

(Salt, Gironès, 15 setembre 1860 – Sant Sebastià, País Basc, 11 abril 1939)

Enginyer forestal i polític. Era marquès de Camps. Defensà les seves idees regionalistes en una vocació política que el dugué a ocupar la presidència de la diputació de Girona, a representar repetidament al districte d’Olot com a diputat a les corts i a ser senador per l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Presidí també l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

El 1898 formà part de la comissió especial traslladada a Madrid per presentar reivindicacions de caràcter regionalista. També signà els manifests de Solidaritat Catalana (1906) i Per Catalunya i l’Espanya Gran (1916). El 1924, a l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera, es retirà de la política. El 1936 s’exilià de Catalunya i morí abans d’acabar la guerra civil.

Publicà En el reino animal no existen individuos (1895), Influencia de la cuenca del Llobregat en el desarrollo de la agricultura e industria catalanas (1897), Política agraria (1915) i uns volums de narracions en català: Del meu sarró (1912), Cortal marí (1912), Toia virolada (1915) i Floren (1923).

Campalans i Puig, Rafael

4 Respostes

(Barcelona, 24 octubre 1887 – Torredembarra, Tarragonès, 9 setembre 1933)

Polític i enginyer industrial (1911). Redactor d’“El Poble Català” des del 1904. Fou cridat per Prat de la Riba per organitzar els serveis d’obres públiques de la Mancomunitat (1914), director de l’Escola del Treball (1917) i secretari d’ensenyament tècnic i professional (1922). El 1923 se separà del PSOE i, juntament amb Gabriel Alomar i M. Serra i Moret, fundà la Unió Socialista de Catalunya, i dirigí el setmanari socialista “Justícia Social” (1923).

Amb la República fou nomenat director de les escoles obreres de l’Ateneu Politècnic i reposat com a director de l’Escola del Treball. Després fou conseller d’Instrucció Pública del govern provisional de Catalunya, corredactor de l’Estatut de Núria i diputat per Barcelona.

Escriví, entre d’altres, Influència dels escolars en el catalanisme (1903), El socialisme i el problema de Catalunya (1923), Política vol dir pedagogia (1933), Manual pràctic de socialisme català (1933) i Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña (1932), que constitueix un compendi del seu ideari polític.

Buïgas i Sans, Carles

5 Respostes

(Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 27 agost 1979)

Enginyer luminotècnic. Fill de Gaietà Buïgas i Monravà.

Autodidacte, des del 1916 formà part de la comissió de treballs preparatoris per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i el 1926 en fou nomenat cap de la secció d’aigües i il·luminació. Projectà els brolladors del palau de Pedralbes i la primitiva font lluminosa de Montjuïc, així com l’il·luminació i les fonts monumentals de formes i colors canviants que presidien el recinte de l’exposició.

Col·laborà també en el projecte del transbordador aeri del port de Barcelona (inaugurat el 1931). El 1934 va il·luminar les coves del Drac, de Mallorca.

Posteriorment va dissenyar i projectar d’altres fonts, com la de l’Exposició de París (1937), i les de Lieja i Nova York (1939), Lisboa (1940), Roma (1953), Granada, València (1963), Sant Sebastià (1963), etc. Fou autor del projecte per al Teatre Integral d’Aigua i Llum.

El 1969 l’ajuntament de Barcelona li concedí la medalla d’or al Mèrit Artístic.

És autor també de narracions de ciència-ficció: Bajo las estrellas (Viajes de Gil Delmar).

Borrell i Fontelles, Josep

Deixa un comentari

(la Pobla de Segur, Pallars Jussà, 24 abril 1947 – )

Polític. Llicenciat en enginyeria aeronàutica i doctorat en economia per la universitat de Madrid, ingressà al PSOE el 1975. Diputat des de 1986, entre 1984-91 fou secretari d’estat d’hisenda i del 1991 al 1996 ministre d’Obres Públiques i Transports. El 1994 passà a formar part de la secretaria nacional del PSC.

Amb el PSOE a l’oposició, l’abril de 1998 guanyà les eleccions primàries dins el partit, enfront de J. Almunia, i fou elegit candidat a la presidència del govern, però un cas de frau fiscal d’antics col·laboradors seus l’obligà a renunciar el maig de 1999.

Bialet i Massé, Joan

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 19 desembre 1846 – Buenos Aires, Argentina, 22 abril 1907)

Metge, advocat, agrònom i enginyer. Metge de l’armada, hagué d’exiliar-se per motius polítics i s’establí a l’Argentina el 1873. Fou catedràtic de medicina legal a la universitat de Córdoba, és autor d’unes Lecciones de medicina legal (1885).

Interessat per qüestions agrícoles i per la legislació laboral, es diplomà en agronomia i en dret. També es graduà d’enginyer per tal de dur a terme el projecte d’una resclosa a Sant Roque, sobre el Río Primero. Fou catedràtic de legislació industrial i obrera a la universitat de Córdoba i elegit president de la de La Plata, càrrec que no ocupà.

A l’Argentina, una població porta el seu nom.