Arxiu d'etiquetes: cardenals

Benet XIII

75 Respostes

(Illueca, Aragó, 25 novembre 1328 – Peníscola, Baix Maestrat, 23 agost 1423)

(Pero Martines de Luna) Papa (1394-1417), considerat antipapa, fou anomenat el Papa Luna.

Fou prebost de València, consagrat bisbe i nomenat cardenal per Gregori XI (1375), prengué part en l’elecció del seu successor, Urbà VI; però, considerant nul·la l’elecció, s’uní a Anagni als cardenals dissidents que elegiren papa Climent VII, el qual s’instal·là a Avinyó (Cisma d’Occident, 1378), a la mort del qual (1394), els mateixos cardenals dissidents elegiren a Benet XIII.

La Corona catalano-aragonesa li fou sempre fidel, puix que Martí I l’Humà li jurà acatament el 1396 i li donà ajut militar quan França li havia retirat l’obediència i assetjava Avinyó. Després de ser deposat pel Concili de Pisa (1409), seguí considerant-se l’únic papa legítim i, malgrat veure’s abandonat de tothom, es refugià a Peníscola amb quatre cardenals que li romanien fidels, i des d’allí envià diverses excomunions.

Vinculat als interessos castellans, féu costat decisivament a la candidatura de Ferran d’Antequera en el compromís de Casp (1412), a través dels seus agents sant Vicent Ferrer i Berenguer de Bardaixí. Posteriorment arribà a concedir indulgència plenària als qui morien combatent els partidaris de Jaume II d’Urgell.

Així i tot, un cop dominada la situació, Ferran I no dubtà d’abandonar-lo, que, tot i ésser declarat cismàtic en el concili de Constança (1417), no renuncià mai a les seves reclamacions sobre el pontificat.

Alexandre VI

58 Respostes

(Xàtiva, Costera, 1 gener 1431 – Roma, Itàlia, 18 agost 1503)

(Roderic de Borja)  Papa (1492-1503). El 1456 fou nomenat cardenal.

El seu oncle Alfons de Borja, elegit papa amb el nom de Calixt III, el nomenà el 1455 vicecanceller de l’Església i bisbe de València. Va obtenir la conversió de València en arquebisbat. Fou elegit papa en successió d’Innocenci VIII.

Tingué nombrosos fills amb la seva amant Vanozza Catanei i els enriquí servint-se dels béns eclesiàstics. Durant el seu pontificat lluità contra Carles VIII de França. En canvi, s’alià amb Lluís XII.

El 1493 promulgà una butlla que establia una ratlla imaginària (línia alexandrina) que delimitava les zones d’expansió reservades a les explotacions de Portugal i Castella.

Tant ell com els seus fills, entre ells els famosos Cèsar i Lucrècia Borja, parlaven i escrivien en català.

Cervantes de Gaeta, Gaspar

3 Respostes

(Trujillo ?, Castella, 1512 – Tarragona, 17 octubre 1575)

Arquebisbe de Tarragona (1568-75). El 1570 fou creat cardenal. No arribà a la seu tarragonina fins al 1572.

Aviat es destacà per la seva activitat: hi celebrà un concili provincial (1572-74), creà la Universitat de Tarragona (1572), per a la qual féu successives donacions fins a un total de vint mil lliures catalanes; obtingué del papa Pius V la supressió del convent d’Escornalbou, les rendes del qual foren destinades a la creació d’un seminari conciliar (1575); fundà també una casa de provació i noviciat de la Companyia de Jesús (1575).

Féu traduir al català els seus Avvertimenti per les persone ecclesiastiche… (Roma, 1568), impresos a Barcelona el 1573 per difondre l’esperit del concili de Trento.

En el seu testament (octubre 1575) deixà regulats minuciosament les rendes i el funcionament de la Universitat de Tarragona, fet que impedí que fos abolida per Felip V de Borbó.

Casanova, Joan de -cardenal-

Deixa un comentari

(Barcelona, 1387 – Florència, Itàlia, 1 març 1436)

Cardenal. Frare domínic. Estudia teologia a Salamanca (1415-19). Fou mestre del Sacre Col·legi sota Martí V.

Nomenat bisbe de Bossano (Sardenya) el 1424, d’Elna (1425-26), de Vic, si més no nominalment (1426-31), i de Girona (1431-36) i cardenal (1431).

En les disputes entre el papa i el concili de Basilea va anar inicialment a favor del concili, però posteriorment féu costat a Eugeni IV.

Autor del Tractatus de potestate pape et concilii generalis (1435), en dues versions, llarga i abreujada, on defensà el poder papal, In quodam tractatu quem super edidi (pòstum), un Sermo ad Chorum pro dominica 3ª Adventus, pronunciat davant la cort papal el 1432, i una Memoria, a Eugeni IV (les dues darreres obres, inèdites).

Carles i Gordó, Ricard Maria

1 Resposta

(València, 24 setembre 1926 – Tortosa, Baix Ebre, 17 desembre 2013)

Cardenal. Ordenat el 1951, exercí a la diòcesi de València fins que el 1969 fou consagrat bisbe de Tortosa, i el 1990 arquebisbe de Barcelona, on ha impulsat un pla pastoral i reorganitzat l’arxidiòcesi.

El 1994 rebé la dignitat de cardenal i membre de la comissió assessora del Vaticà en matèria econòmica. Des del 1990 es membre del comitè executiu permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, de la qual esdevingué vicepresident el 1999.

Ha publicat Fe i cultura (1990).

Cardona i Enríquez, Enric de

2 Respostes

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1485 – Roma, Itàlia, 7 febrer 1530)

Bisbe de Barcelona (1505-12), arquebisbe de Mont-real de Sicília (1512) i cardenal del títol de San Marcello (1527). Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i nebot de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona, de qui fou el preferit.

Fou elegit bisbe de Barcelona a instàncies de Ferran II de Catalunya, enfront de l’ardiaca Lluís Desplà, que, elegit pel capítol de la catedral, hagué de retirar-se. Elevat el 1512 a la seu siciliana, renuncià al bisbat i continuà residint a Barcelona.

El 1510 li fou dedicat per Francisco Tovar, mestre de capella de Tarragona, el seu Libro de la música práctica. Intervingué, probablement com a mecenes, en la nova adaptació catalana del diccionari de Nebrija enllestida de Martí Ivarra.

Anà a Roma amb la comitiva que acompanyà el nou papa Adrià VI des de Barcelona (1522) i allí fou nomenat per aquest prefecte del Castel Sant’Angelo.

Fou enterrat a l’església de Montserrat a Roma, l’obra de la qual havia costejat en gran part.

Calixt III

39 Respostes

(la Torreta de Canals, Costera, 31 desembre 1378 – Roma, Itàlia, 6 agost 1458)

(Alfons de Borja)  Papa (1455-58). Successor de Nicolau V.

Fou canonge de Lleida i Barcelona, bisbe de Vic (1423) i de València (1429). Fou també ambaixador d’Alfons IV de Catalunya a la cort papal, i membre del consell reial a València. L’any 1444 fou nomenat cardenal i el 1455 elegit per ocupar el soli pontifici.

Predicà la croada per fer front a la invasió turca i, encara que la idea no fou acceptada, els hongaresos reeixiren a posar fi a l’expansió otomana a Belgrad l’any 1456. Rehabilità la memòria de Joana d’Arc mitjançant un nou procès (1456).

Tanmateix, donà proves de nepotisme en concedir molts càrrecs i privilegis als membres de la seva família, singularment al seu nebot Roderic de Borja, el qual més endavant va ésser elegit papa amb el nom d’Alexandre VI. Canonitzà Vicent Ferrer.

Calassanç de Llavaneres *

Deixa un comentari

Nom de religió del caputxí i cardenal català Josep de Calassanç Vives i Tutó  (1854-1913).

Boixadors i Sureda de Sant Martí, Joan Tomàs de

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 abril 1703 – Roma, Itàlia, 16 desembre 1780)

Eclesiàstic i escriptor. General de l’orde dominicà (1756-77) i cardenal. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1729). Provenia de família aristocràtica lligada a la casa d’Àustria.

Després de servir un quant temps a l’armada austríaca, l’any 1734 entrà a l’orde dels predicadors, on fou provincial (1746) i mestre general (1756), i Pius VI l’elevà al cardenalat (1775).

Tomista convençut, la seva carta De renovanda et defendendadoctrina sancti Thomae (1757) tingué una gran repercussió en els estudis dominicans.

Com a poeta en català és autor d’un Soliloqui, de tècniques barroques i d’influència calderoniana.

Benlloch i Vivó, Joan Baptista

Deixa un comentari

(València, 29 desembre 1864 – Madrid, 14 febrer 1926)

Cardenal, administrador apostòlic de Solsona (1901-06), bisbe d’Urgell (1906-19) i arquebisbe de Burgos (1919-26). Nomenat cardenal el 1921.

Ordenat sacerdot el 1888, ocupà càrrecs pastorals a Almàssera (Horta) i a València, on ensenyà humanitats i metafísica. Fou nomenat vicari general de Segòvia (1900) i bisbe titular d’Hermàpolis (1901).

Durant el pontificat a Urgell, i com a copríncep d’Andorra, promogué les obres públiques (carretera fins a Andorra la Vella i canalització del Segre); també fundà l’Institut Obrer.

Traslladat a Burgos, recollí la idea del canonge Villota i convertí el Colegio Eclesiástico de Ultramar y de Propaganda, fundat per aquest (1899), en el Seminario de San Francisco Javier para Misiones Extranjeras (1920).