Arxiu d'etiquetes: bisbat Barcelona

Castellvell, Ramon de

(Catalunya, segle XII – Barcelona, 1200)

Prelat. Fou elegit bisbe de Barcelona el 1197, com a successor de Ponç Desvilar.

L’any següent assistí, a Girona, a la reunió on fou promulgada la famosa constitució contra els valdesos i altres heretges.

A la seva mort fou succeït al bisbat per Berenguer de Palou, el primer dels dos prelats homònims.

Margarit i de Biure, Vicenç de

(Castell d’Empordà ?, Baix Empordà, vers 1605 – Perpinyà, 1672)

Eclesiàstic dominicà. Fou catedràtic de teologia a la Universitat de Girona.

En atenció al seu germà, Josep, fou preconitzat bisbe de Lleida (1643-46), potser de Solsona (1646-51) i de Barcelona (1651-52) pels reis de França.

Lluís XIV el nomenà bisbe d’Elna (1659), però no fou reconegut per la Santa Seu fins al 1669.

Manrique y Maldonado, García Gil de

(El Pobo de Dueñas, Guadalajara, Castella, 1575 – Madrid, 1651)

Eclesiàstic.

Bisbe de Barcelona des del 1632, convocà els sínodes de 1634, 1635, 1636 i 1638.

Amb els bisbes de Vic i Urgell, evità que amb el Corpus de Sang (1640) els revoltats cremessin el palau del lloctinent, però el seu consell que aquest, comte de Santa Coloma, no abandonés la ciutat va ocasionar la seva mort.

En morir també el successor, duc de Cardona, va ésser nomenat lloctinent el bisbe Manrique, la qual cosa va provocar que fos expulsat de Barcelona el 1642, seu que restà vacant fins al 1656.

Loris, Joan Dimas

(Barcelona, segle XVI – 8 agost 1598)

(o Lloris)  Prelat.

En 1568 era arxiprest de Santa Maria de Mataró. Posteriorment fou abat de Sant Feliu de Girona.

Promogut a bisbe d’Urgell (1572), ocupà diversos càrrecs polítics, com el de canceller de Catalunya i president del Consell Suprem d’Aragó. Per aquest motiu no anà a la seva diòcesi fins al 1574 i encara proveït d’un permís d’abstenir-se durant sis mesos de cada any.

En 1576 fou consagrat bisbe de Barcelona. Durant la seva governació fou establert el seminari tridentí. Promogué les causes de canonització de sant Oleguer i de sant Ramon de Penyafort.

És autor d’un Manual de manaments i advertències pels sacerdots, confessors, rectors i curats.

Lluch i Garriga, Joaquim

(Manresa, Bages, 22 febrer 1816 – Umbrete, Andalusia, 28 setembre 1882)

Cardenal. Carmelità (1830) fins a l’exclaustració, tornà a Barcelona després d’estar a Itàlia (1847) i s’encarregà de la càtedra de teologia moral.

Bisbe de Canàries (1858-68), de Salamanca (1868-74), de Barcelona (1874-77) i de Sevilla (1877-82), on fou promogut al cardenalat, però morí abans de rebre el capell cardenalici.

Essent a Barcelona confià a Elies Rogent la construcció del nou seminari, per al qual comprà els terrenys.

Fou protector del ordes religiosos.

Libri Antiquitatum Ecclesiae Cathedralis

(Barcelona, segle XIII)

Cartulari de la catedral de Barcelona, que inventaria els seus béns i drets adquirits. Alguns documents són datats del segle IX.

És obra de tres o quatre mans distintes. Conté un total de 2.750 documents, dividits en seccions regionals, sense ordre cronològic.

Joan Mas en publicà un regest a Notes històriques del bisbat de Barcelona.

Laguarda i Fonollera, Joan Josep

(València, 22 abril 1866 – Barcelona, 4 desembre 1913)

Eclesiàstic. Bisbe d’Urgell (1902-07), de Jaén (1907-09) i de Barcelona (1909-13). Es doctorà en dret, civil i canònic, i en teologia a València.

Fou prefecte i professor del seminari a València i fiscal del tribunal eclesiàstic de l’arxidiòcesi, regida pel cardenal Sancha. Acompanyà aquest quan passà a Toledo, on fou nomenat vicari general i bisbe auxiliar el 1899.

Al bisbat d’Urgell es remarcà per les seves fundacions d’obres de caràcter social per als obrers.

Al bisbat de Barcelona promogué la reconstrucció dels temples destruïts durant la Setmana Tràgica, fomentà obres d’assistència social i patrocinà el tercer Congrés Nacional de Música Sacra (1912) i el primer Congrés d’Art Sacre Català.

Fou enterrat a l’església del Carme, que ell reedificà.

Idall

(Catalunya, segle VII – Barcelona, vers 689)

Prelat. Fou elegit bisbe de Barcelona devers el 666.

El 688 assistí al XV concili de Toledo, on tractà sant Julià. Aquest li dedicaria un ampli record en els seus escrits.

Tingué un gran prestigi al seu temps. N’han restat algunes lletres.

La tradició barcelonina el considera sant.

Idaci

(Catalunya ?, segle VII – Barcelona ?, segle VII)

(o Idali Bisbe de Barcelona (vers 666-689).

Fou amic del metropolità Julià de Toledo, amb el qual es tractà en el concili toledà del 688 i que escriví, a petició d’Idaci, el Prognosticon futuri saeculi. El 689 trameté aquest tractat a Sunifred, metropolità de Narbona, amb el prec de difondre’l entre els seus sufraganis.

Julià li dedicà una altra obra, perduda, i el tractà de sant, fama que ha passat a la literatura posterior.

Gurb, Arnau de

(Gurb de la Plana, Osona, 1210 ? – Barcelona, 1284)

Bisbe de Barcelona (1252-84).

Home actiu i d’una gran cultura, fou ambaixador i conseller de Jaume I el Conqueridor. L’acompanyà en els preparatius i en la conquesta de Múrcia (1265-66) i el dissuadí de la projectada croada a Terra Santa (1269).

Sostingué una controvèrsia teològica a Barcelona amb el rabí Moisès bar Nahman, a conseqüència de la qual es produïren nombroses conversions entre els jueus.

Féu construir la capella de Santa Llúcia i segurament inicià la del palau episcopal.

Publicà un bon nombre de Constitucions.