Nom de religió del caputxí i cardenal català Josep de Calassanç Vives i Tutó (1854-1913).
Calassanç de Llavaneres *
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: cardenals
Boixadors i Sureda de Sant Martí, Joan Tomàs de
(Barcelona, 2 abril 1703 – Roma, Itàlia, 16 desembre 1780)
Eclesiàstic i escriptor. General de l’orde dominicà (1756-77) i cardenal. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1729). Provenia de família aristocràtica lligada a la casa d’Àustria.
Després de servir un quant temps a l’armada austríaca, l’any 1734 entrà a l’orde dels predicadors, on fou provincial (1746) i mestre general (1756), i Pius VI l’elevà al cardenalat (1775).
Tomista convençut, la seva carta De renovanda et defendendadoctrina sancti Thomae (1757) tingué una gran repercussió en els estudis dominicans.
Com a poeta en català és autor d’un Soliloqui, de tècniques barroques i d’influència calderoniana.
Benlloch i Vivó, Joan Baptista
(València, 29 desembre 1864 – Madrid, 14 febrer 1926)
Cardenal, administrador apostòlic de Solsona (1901-06), bisbe d’Urgell (1906-19) i arquebisbe de Burgos (1919-26). Nomenat cardenal el 1921.
Ordenat sacerdot el 1888, ocupà càrrecs pastorals a Almàssera (Horta) i a València, on ensenyà humanitats i metafísica. Fou nomenat vicari general de Segòvia (1900) i bisbe titular d’Hermàpolis (1901).
Durant el pontificat a Urgell, i com a copríncep d’Andorra, promogué les obres públiques (carretera fins a Andorra la Vella i canalització del Segre); també fundà l’Institut Obrer.
Traslladat a Burgos, recollí la idea del canonge Villota i convertí el Colegio Eclesiástico de Ultramar y de Propaganda, fundat per aquest (1899), en el Seminario de San Francisco Javier para Misiones Extranjeras (1920).
Aragó y Fernández de Córdoba, Pascual de
(Mataró, Maresme, 11 abril 1626 – Madrid, 28 setembre 1677)
Cardenal i virrei de Nàpols (1664-66). Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba.
Inquisidor general d’Espanya (1665) i arquebisbe de Toledo (1666). El 1653 fou regent de Catalunya al consell d’Aragó.
Com a virrei de Nàpols (1664-66), bé que interí, procurà de refer la ciutat de la passada revolta de Tommaso Aniello.
Aragó y Fernández de Córdoba, Antonio de
(Lucena, Andalusia, 1616 – Madrid, 7 octubre 1650)
Noble i eclesiàstic. Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba. Era cavaller de l’orde d’Alcántara.
Al començament de la guerra dels Segadors (1640) es trobava a Barcelona, quan la seva casa fou l’objecte d’un dels avalots populars que seguiren el Corpus de Sang; secundà els intents de la seva mare per tal d’aconseguir la pau entre Madrid ì Barcelona. Tanmateix, fou empresonat (1641), juntament amb el seu germà Pedro Antonio, com a garantia de la llibertat dels ambaixadors del Principat i de Barcelona a la cort de Madrid.
El 1642 passà a Madrid i col·laborà, des d’aleshores, activament, en la campanya de l’exèrcit castellà contra Catalunya; el mateix any fou nomenat general de les galeres armades a València per a reforçar l’armada de Felip IV i, el 1644, acompanyà el rei a Lleida, després de la retirada de l’exèrcit francès.
El 1647 fou creat cardenal diaca per Innocenci X.
Albert, Ramon -cardenal-
(Barcelona, segle XIII – València, 1330)
Mercenari. Fill de família noble, descendent dels comtes de Rosselló.
Fou el primer sacerdot elegit mestre general dels mercenaris, quan aquest orde religiós deixà d’ésser prevalentment laic (1317). Dedicà una atenció especial als jueus i visità quatre vegades Àfrica per redimir captius.
Reformà els llibres litúrgics de l’orde, que dotà de noves constitucions. Actuà diverses vegades com a conseller de Jaume II el Just. Joan XXII el féu cardenal.
Albareda i Ramoneda, Anselm
(Barcelona, 16 febrer 1892 – 20 juliol 1966)
Historiador, bibliotecari i cardenal. Ordenat el 1913, es doctorà en teologia a Roma i amplià estudis a Friburg (1921-24).
Arxiver del monestir de Montserrat, els seus estudis es dedicaren a la història d’aquest: La impremta de Montserrat. Segles XV i XVI (1919), Bibliografia dels monjos de Montserrat. Segle XVI (1928), L’abat Oliba, fundador de Montserrat (1931), Història de Montserrat (1931), Bibliografia de la regla benedictina (1933), etc.
Nomenat prefecte de la Biblioteca Vaticana el 1936, fou cardenal el 1962.
Fundà “Analecta Montserratensia” (1917) i “Catalonia Monastica” (1926), publicacions de l’abadia de Montserrat.
Vidal i Barraquer, Francesc
(Cambrils, Baix Camp, 3 octubre 1868 – Friburg, Suïssa, 13 setembre 1943)
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). Inicià els estudis sacerdotals després d’haver cursar la carrera d’advocat, i fou ordenat l’any 1899. Aviat ocupà càrrecs de responsabilitat a la curia tarragonina, com el de fiscal del tribunal eclesiàstic i metropolità. Successivament canonge (1907) i vicari capitular (1911) de la mateixa arxidiòcesi, l’any 1914 fou consagrat bisbe titular i administrador apostòlic de Solsona. L’any 1919 fou designat arquebisbe de Tarragona, i el 1921 esdevingué cardenal.
Durant la dictadura de Primo de Rivera es resistí obertament a bandejar el català de la catequesi i de la predicació, per raons pastorals, i reclamà amb energia el respecte als drets legítims. Del 1931 al 1935 presidí les conferències dels metropolitans espanyols, i el seu nom encapçalava els diversos documents que l’episcopat espanyol adreçava al govern republicà. Durant aquest temps potencià la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
El 1936, en esclatar la guerra civil, el mateix govern de la Generalitat el protegí dels incontrolats, el conduí a Barcelona i li facilità d’embarcar-se cap a Itàlia. En aquest país visqué a la cartoixa de Farneta (Lucca), en estret contacte amb la Santa Seu.
El 1937, en ésser-li proposat d’adherir-se a la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol, que feia de la guerra civil una croada, s’hi va negar, argumentant que aquesta carta no respectava la independència de l’Església en relació amb els poders establerts, que significava prendre partit per un dels dos bàndols abans que la contesa acabés, que podia apartar de l’Església les classes populars i que podia fer mal a les gestions que aleshores es feien per alliberar els capellans presos.
Per unes raons semblants, no acceptà de tornar a la seva diòcesi quan li ho proposà el govern de la República, el maig de 1938. Durant aquest temps no deixà de treballar pels capellans presos i famolencs.
Al final de la guerra, impedit de tornar a Tarragona pel nou règim, es negà també a renunciar a la seu metropolitana. Per aquest temps sovintejà les estades a Suïssa, a la cartoixa de la Valsainte i, més tard, al monestir d’Engelberg. El 1941 intercedí eficaçment per Ventura Gassol, empresonat pel govern francès de Vichy.
A la seva mort fou enterrat a la cartoixa de Valsainte. El 1978 les seves despulles tornaren a la seu metropolitana de Tarragona.
Martínez i Sistach, Lluís Maria
(Barcelona, 29 abril 1937 – )
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Barcelona i a la Universitat Lateranense de Roma, on es doctorà en dret civil i canònic. Ordenat el 1961, ensenyà dret canònic a la facultat i a l’Institut de Teologia de Barcelona i fou consiliari diocesà de la Unió de Graduats d’Acció Catòlica. Secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense (1977), vicari general de l’arxidiòcesi de Barcelona (1979), bisbe auxiliar (1989) i bisbe de Tortosa (1991), el 1997 fou nomenat arquebisbe de Tarragona.
L’any 1996 començà a exercir de consultor del Pontifici Consell per als Laics. Des del 1990 fins al 2002 fou president de la Junta Episcopal d’Assumptes Jurídics de la Conferència Episcopal Espanyola. La Conferència Episcopal Tarraconense l’elegí vicegran canceller de la Facultat de Teologia de Catalunya i president del Centre d’Estudis Pastorals.
Al juny de 2004 fou nomenat arquebisbe metropolità de Barcelona, just quan l’arxidiòcesi fou desmembrada. Al març de 2005 entrà a formar part del comitè executiu de la Conferència Episcopal Espanyola, càrrec en el qual cessà al març de 2011, en complir-se els dos mandats prescriptius. Al novembre de 2007 fou nomenat cardenal pel papa Benet XVI.
Ha publicat El derecho de asociación en la Iglesia (1967) i Las asociaciones de fieles (1986).
Jubany i Arnau, Narcís
(Santa Coloma de Farners, Selva, 12 agost 1913 – Barcelona, 26 desembre 1996)
Cardenal (1973). Estudià al Seminari de Barcelona, on fou ordenat sacerdot (1939). Llicenciat en teologia i doctor en dret canònic, professà aquesta matèria al seminari de Barcelona i és autor de diverses obres sobre aquests temes.
Canonge (1954) i consiliari de diverses obres apostòliques, entre les quals l’Associació Catòlica de Dirigents, i primer delegat episcopal als Habitatges del Congrés.
Bisbe auxiliar de Barcelona (1955), residencial de Girona (1964) i arquebisbe de Barcelona (1971). Com a cardenal, prengué part a les sessions del concili Vaticà II i en el Sínode (1974). Presidí diverses Comissions Episcopals en el si de la Conferència Episcopal Espanyola i formà part de la Comissió Pontifícia per a la Reforma del Dret Canònic.
Cardenal prevere del títol de sant Llorenç in Damaso (1973), fou també Gran Conseller de la Facultat de Teologia de Barcelona.
El 1999 les seves despulles van ésser dipositades a la catedral de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 