(Okhrida, Macedònia, 1328 – Illes Balears, 1377)
(o Lleó Grec) Metge i comentarista jueu. Fou nomenat metge reial el 1354.
Escriví un super-comentari bíblic a Ibn ‘Ezra, acabat entre el 1362 i el 1370, i una recensió del Séfer Yosippon.
De la seva biblioteca, composta de 153 obres, s’ha conservat l’inventari (1375) i la subhasta (1377); per això és la més ben coneguda de totes les biblioteques jueves medievals.
(València, 1328 – Sogorb, Alt Palància, 1427)
Prelat i frare mercedari. Era doctor en teologia. El 1394 fou nomenat bisbe d’Osca. Fou confessor de Martí I l’Humà, que li encarregà que vetllés pel petit Frederic de Luna, bastard del difunt Martí I el Jove.
El 1410 fou promogut bisbe de Sogorb i Albarrassí pel papa Benet XIII. En aquesta diòcesi celebrà un sínode, el 1417, i en publicà les constitucions.
Fills de Pere Ferrandis d’Híxar i de Navarra i de Cecília d’Anglesola.
Alfons Ferrandis d’Híxar i d’Anglesola (Aragó, segle XIII – després 1328) Tercer senyor de la baronia d’Híxar. Fou el successor del seu pare. Col·laborà amb l’infant Alfons en la conquesta de Sardenya (1324). A la seva mort, heretà la baronia el seu fill Pere Ferrandis d’Híxar i d’Alagó.
Marquesa Ferrandis d’Híxar i d’Anglesola (Aragó, segle XIV – Navarra, segle XIV) Es casà el 1329 amb un fill de Tibau el Jove de Navarra.
(França, segle XIII – vers 1328)
Vescomte de Narbona. Fou fet presoner l’any 1285 per Pere II de Catalunya a Perpinyà per l’ajut que prestà a Jaume II de Mallorca.
Tanmateix, arreglà els problemes jurisdiccionals existents entre Jaume II de Mallorca i el comte de Foix.
(Illueca, Aragó, 25 novembre 1328 – Peníscola, Baix Maestrat, 23 agost 1423)
(Pero Martines de Luna) Papa (1394-1417), considerat antipapa, fou anomenat el Papa Luna.
Fou prebost de València, consagrat bisbe i nomenat cardenal per Gregori XI (1375), prengué part en l’elecció del seu successor, Urbà VI; però, considerant nul·la l’elecció, s’uní a Anagni als cardenals dissidents que elegiren papa Climent VII, el qual s’instal·là a Avinyó (Cisma d’Occident, 1378), a la mort del qual (1394), els mateixos cardenals dissidents elegiren a Benet XIII.
La Corona catalano-aragonesa li fou sempre fidel, puix que Martí I l’Humà li jurà acatament el 1396 i li donà ajut militar quan França li havia retirat l’obediència i assetjava Avinyó. Després de ser deposat pel Concili de Pisa (1409), seguí considerant-se l’únic papa legítim i, malgrat veure’s abandonat de tothom, es refugià a Peníscola amb quatre cardenals que li romanien fidels, i des d’allí envià diverses excomunions.
Vinculat als interessos castellans, féu costat decisivament a la candidatura de Ferran d’Antequera en el compromís de Casp (1412), a través dels seus agents sant Vicent Ferrer i Berenguer de Bardaixí. Posteriorment arribà a concedir indulgència plenària als qui morien combatent els partidaris de Jaume II d’Urgell.
Així i tot, un cop dominada la situació, Ferran I no dubtà d’abandonar-lo, que, tot i ésser declarat cismàtic en el concili de Constança (1417), no renuncià mai a les seves reclamacions sobre el pontificat.
(Catalunya, abans 1274 – 1328)
Comte de Pallars Sobirà (1297-1328), per casament amb Sibil·la, filla i hereva del comte Arnau Roger I, i baró de Mataplana. Regí el comtat al costat de la seva muller.
Era fill de Ramon (II) d’Urtx, baró de Mataplana, i d’Esclarmunda de Conat.
Hagué de rebutjar repetides incursions dels Comenge.
(Portugal, 3 febrer 1328 – Xèrica, Alt Palància, 30 octubre 1348)
Reina de Catalunya. Filla d’Alfons IV de Portugal i de Beatriu de Castella.
Fou la segona muller de Pere III el Cerimoniós, amb qui es va casar a Barcelona el 15 de novembre de 1347 . Es traslladà amb el seu marit a València en plena revolta unionista, més endavant partiren cap a Terol i, a causa de la pesta negra, se n’anaren a Xèrica, on morí.
(Catalunya, 15 maig 1325 – 1328)
Escrita per Ramon Muntaner, és la més llarga i popular de les quatre Cròniques.
Comprèn des de Jaume I el Conqueridor fins a la coronació d’Alfons III el Benigne, i se’n destaca especialment el període on es narren els fets viscuts per l’autor, especialment l’expedició de la Companyia Catalana a Orient.
A pesar de la voluntat de Muntaner de glorificar la casa d’Aragó i les exageracions evidents que conté, l’obra és una aportació valuosíssima com a font històrica.
Concebuda per a ser escoltada, l’estil de la Crònica, directe i col·loquial, fa que entre l’autor i el públic oïdor s’estableixi una relació immediata i viva, causa probable de la seva popularitat.
(Catalunya, 15 octubre 1328 – Cardona, Bages, 2 agost 1400)
Vescomte de Cardona (1334-75), primer comte de Cardona (1375-1400). Fill i successor d’Hug VI d’Empúries i de Beatriu d’Anglesola.
Acompanyà Pere III de Catalunya a Morvedre (1342), defensà la Cerdanya contra Jaume III de Mallorca (1347) i participà en l’expedició de Sardenya del 1354 i, més tard, en la defensa de les fronteres d’Aragó contra la invasió castellana.
Fou molt amic de l’infant Ferran d’Aragó, marquès de Tortosa, i enemic declarat del privat reial Bernat II de Cabrera, a la caiguda del qual contribuí. El 1375 Pere III l’elevà a la categoria de comte.
Engrandí el seu patrimoni, gràcies al seu oncle matern Ramon d’Anglesola, amb el vescomtat de Vilamur (1381) i les baronies de Bellpuig (1386) i de Juneda.
Els darrers anys del regnat de Pere III en fou un dels consellers predilectes, i conservà aquesta privadesa durant el regnat de Joan I el Caçador, malgrat la seva amistat amb la reina Sibil·la de Fortià. El 1364 fou investit amb l’almirallat de la corona catalano-aragonesa, títol que restà vinculat a la família.
Havia estat estretament emparentat amb la família reial pels seus successius matrimonis amb Blanca d’Empúries, filla de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, i amb Beatriu de Luna.
A l’època de la seva màxima esplendor, entre el 1393 i el 1400, Andreu Febrer compongué el panegíric de les dames de la seva casa.
(Catalunya, segle XIII – 1328)
Pubilla de Guerau VI. Als pocs anys, fou posada sota la tutela del seu oncle Ramon, senyor d’Anglès i de Brunyola.
Fou l’única hereva del vescomtat de Cabrera, es casaria amb el comte Ponç V d’Empúries.
Sobreviuria aquest i també el seu fill Ponç VI, i acabaria deixant el vescomtat a Bernat, fill de Ramon i nebot, per tant, de Guerau VI de Cabrera.
Dades dels Països Catalans 