(Okhrida, Macedònia, 1328 – Illes Balears, 1377)
(o Lleó Grec) Metge i comentarista jueu. Fou nomenat metge reial el 1354.
Escriví un super-comentari bíblic a Ibn ‘Ezra, acabat entre el 1362 i el 1370, i una recensió del Séfer Yosippon.
De la seva biblioteca, composta de 153 obres, s’ha conservat l’inventari (1375) i la subhasta (1377); per això és la més ben coneguda de totes les biblioteques jueves medievals.
(València, 1328 – Sogorb, Alt Palància, 1427)
Prelat i frare mercedari. Era doctor en teologia. El 1394 fou nomenat bisbe d’Osca. Fou confessor de Martí I l’Humà, que li encarregà que vetllés pel petit Frederic de Luna, bastard del difunt Martí I el Jove.
El 1410 fou promogut bisbe de Sogorb i Albarrassí pel papa Benet XIII. En aquesta diòcesi celebrà un sínode, el 1417, i en publicà les constitucions.
(País Valencià, segle XIII – )
Llinatge de ciutadans, i, després, de cavallers i nobles establert arran de la conquesta de València.
El primer fou Jordi Mercader (Catalunya, segle XIII – País Valencià, 1278) Noble. S’establí al País Valencià arran de la seva conquesta. Fou pare de:
Pere Mercader (País Valencià, segle XIII – 1278) Comandant de mar. Assistí a les Corts de Barcelona (1251) i a la presa de Múrcia. Fou pare de:
Guillem Mercader (País Valencià, segle XIII – 1328) Senyor del castell de Bellreguard (1284). Fou el pare de:
Berenguer Mercader i Carròs (València, segle XIV – 1378) Fou jurat de València (1364), doctor en lleis i conseller de Pere III el Cerimoniós. Era l’avi de:
Berenguer Mercader i de Fenollet (País Valencià, segle XIV – 1420) Camarlenc o cambrer major del rei Martí I l’Humà. Fou el pare de:
Joan Mercader i Gomis (País Valencià, segle XIV – 1429) Notari i jurista. Fou el pare de l’alt funcionari Berenguer Mercader i Miró.
Fills de Pere Ferrandis d’Híxar i de Navarra i de Cecília d’Anglesola.
Alfons Ferrandis d’Híxar i d’Anglesola (Aragó, segle XIII – després 1328) Tercer senyor de la baronia d’Híxar. Fou el successor del seu pare. Col·laborà amb l’infant Alfons en la conquesta de Sardenya (1324). A la seva mort, heretà la baronia el seu fill Pere Ferrandis d’Híxar i d’Alagó.
Marquesa Ferrandis d’Híxar i d’Anglesola (Aragó, segle XIV – Navarra, segle XIV) Es casà el 1329 amb un fill de Tibau el Jove de Navarra.
(França, segle XIII – vers 1328)
Vescomte de Narbona. Fou fet presoner l’any 1285 per Pere II de Catalunya a Perpinyà per l’ajut que prestà a Jaume II de Mallorca.
Tanmateix, arreglà els problemes jurisdiccionals existents entre Jaume II de Mallorca i el comte de Foix.
(Illueca, Aragó, 25 novembre 1328 – Peníscola, Baix Maestrat, 23 agost 1423)
(Pero Martines de Luna) Papa (1394-1417), considerat antipapa, fou anomenat el Papa Luna.
Fou prebost de València, consagrat bisbe i nomenat cardenal per Gregori XI (1375), prengué part en l’elecció del seu successor, Urbà VI; però, considerant nul·la l’elecció, s’uní a Anagni als cardenals dissidents que elegiren papa Climent VII, el qual s’instal·là a Avinyó (Cisma d’Occident, 1378), a la mort del qual (1394), els mateixos cardenals dissidents elegiren a Benet XIII.
La Corona catalano-aragonesa li fou sempre fidel, puix que Martí I l’Humà li jurà acatament el 1396 i li donà ajut militar quan França li havia retirat l’obediència i assetjava Avinyó. Després de ser deposat pel Concili de Pisa (1409), seguí considerant-se l’únic papa legítim i, malgrat veure’s abandonat de tothom, es refugià a Peníscola amb quatre cardenals que li romanien fidels, i des d’allí envià diverses excomunions.
Vinculat als interessos castellans, féu costat decisivament a la candidatura de Ferran d’Antequera en el compromís de Casp (1412), a través dels seus agents sant Vicent Ferrer i Berenguer de Bardaixí. Posteriorment arribà a concedir indulgència plenària als qui morien combatent els partidaris de Jaume II d’Urgell.
Així i tot, un cop dominada la situació, Ferran I no dubtà d’abandonar-lo, que, tot i ésser declarat cismàtic en el concili de Constança (1417), no renuncià mai a les seves reclamacions sobre el pontificat.
(Catalunya, segle XIII – 1328)
Noble. Fill de Ramon (II) d’Urtx, a la mort del qual (1297) heretà la baronia de Mataplana i la vall de Toses.
Fou comte de Pallars (Hug I de Pallars) pel seu casament amb la comtessa Sibil·la I.
Fou el pare d’Hug (VIII) de Mataplana.
(Catalunya, abans 1274 – 1328)
Comte de Pallars Sobirà (1297-1328), per casament amb Sibil·la, filla i hereva del comte Arnau Roger I, i baró de Mataplana. Regí el comtat al costat de la seva muller.
Era fill de Ramon (II) d’Urtx, baró de Mataplana, i d’Esclarmunda de Conat.
Hagué de rebutjar repetides incursions dels Comenge.
(Portugal, 3 febrer 1328 – Xèrica, Alt Palància, 30 octubre 1348)
Reina de Catalunya. Filla d’Alfons IV de Portugal i de Beatriu de Castella.
Fou la segona muller de Pere III el Cerimoniós, amb qui es va casar a Barcelona el 15 de novembre de 1347 . Es traslladà amb el seu marit a València en plena revolta unionista, més endavant partiren cap a Terol i, a causa de la pesta negra, se n’anaren a Xèrica, on morí.
(Catalunya, 15 maig 1325 – 1328)
Escrita per Ramon Muntaner, és la més llarga i popular de les quatre Cròniques.
Comprèn des de Jaume I el Conqueridor fins a la coronació d’Alfons III el Benigne, i se’n destaca especialment el període on es narren els fets viscuts per l’autor, especialment l’expedició de la Companyia Catalana a Orient.
A pesar de la voluntat de Muntaner de glorificar la casa d’Aragó i les exageracions evidents que conté, l’obra és una aportació valuosíssima com a font històrica.
Concebuda per a ser escoltada, l’estil de la Crònica, directe i col·loquial, fa que entre l’autor i el públic oïdor s’estableixi una relació immediata i viva, causa probable de la seva popularitat.
Dades dels Països Catalans 