(València, 13 març 1858 – Tànger, Marroc, 26 març 1926)
Eclesiàstic. Prengué l’hàbit franciscà el 1875 i fou destinat a les missions del Marroc, de les quals arribà a ésser prefecte (1896); promogué la fundació d’escoles i de temples.
El 1908 fou nomenat vicari apostòlic del Marroc i bisbe de Fesses, i el 1923, arquebisbe titular de Pompeiòpolis.
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – Orà, Algèria, 1675)
Governador del cap de Càller i Gal·lura, cavaller de l’orde de Calatrava. Fou lloctinent interí de Sardenya (1649; 1652-53; 1656-57; 1664-65).
El virrei, duc de San Germano, el féu deportar a Orà per haver auxiliat els implicats en l’assassinat del marquès de Camarasa (1668).
(Sicília, Itàlia, 1415 ? – Calàbria, Itàlia, 1470 ?)
Marquès de Crotone, comte de Catanzaro, comte de Collesano i primer príncep de Santa Severina (1464). Fill i hereu de Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cabrera i de Constanza de Ventimiglia.
Acompanyà Alfons IV el Magnànim en les campanyes d’Itàlia, i caigué presoner, amb ell, a la batalla naval de Ponça (1435). Un cop alliberat, participà en la campanya de Calàbria. El 1444 es casà amb la dama calabresa Enrichetta Ruffo e Pitiers.
Negà l’obediència al rei, que l’assetjà al castell de Catanzaro i el féu presoner i fou desposseït dels seus béns (1445). De temperament rebel i bel·licós, un cop perdonat lluità contra els pobles veïns, i fou processat i empresonat al castell de Nàpols (1455-59).
En ésser alliberat, prengué part en la rebel·lió contra Ferran I d’Antequera, fill i successor d’Alfons IV el Magnànim, reuní els seus addictes, promogué una important revolta de camperols a Calàbria i recuperà els seus dominis. La intervenció conciliadora de Joan II de Catalunya aconseguí la pau entre ell i el rei de Nàpols, així com el reconeixement reial dels seus títols.
Novament es revoltà, d’acord amb els partidaris dels Anjou, però fou fet presoner el 1465. Els seus béns foren confiscats i atorgats a Pere de Cardona i de Villena.
Antoni de Centelles és conegut també amb el nom italianitzant d’Antonio Centeglia i amb el d’Antoni de Ventimiglia.
Fou el pare de:
Antoni de Centelles i Ruffo (Sicília, Itàlia, segle XV – Constantinoble, Turquia, segle XV) Fou marquès de Cotrone. Serví el rei Lluís III de Nàpols. Morí esclau a Constantinoble.
Enric de Centelles i Ruffo (Sicília, Itàlia, segle XV) Estigué al servei del rei Lluís III de Nàpols. Morí emmetzinat i fou el darrer membre de la línia secundària dels Centelles de Sicília.
(Novelda, Vinalopó Mitjà, 1717 – Alger, Algèria, 8 juliol 1775)
Marí i militar. Fill de Josep Caro-Maça de Liçana i Roca. Ingressà a la marina el 1733 i féu la campanya d’Itàlia amb l’infant Felip (1743-45), per la qual cosa fou ascendit a capità de fragata.
Posteriorment passà a l’exèrcit de terra, on assolí els graus de brigadier (1761) i de mariscal de camp (1770). Morí durant l’expedició contra Alger.
És autor d’un Plano topográfico de la plaza y puerto de Mahón (1772).
(Palma de Mallorca, 16 maig 1628 – Alger, Algèria, 30 agost 1654)
Captiu dues vegades, fou condemnat a morir cremat a Alger. Apostatà de moment, però, penedit, confessà la seva fe cristiana.
Les seves relíquies foren dutes a París pels paüls i, el 1750, traslladades a Palma de Mallorca.
Li fou obert un procés de beatificació, que fou suspès el 1805 per les autoritats napoleòniques.
(Tolosa, Llenguadoc, segle XI – Trípoli, Líbia, 1112)
Comte de Tolosa (1096-1105). Fill de Ramon IV de Tolosa, el qual, quan anà a la primera croada a Terra Santa, li deixà el comtat (1096). L’hagué de defensar, ajudat pel seu cosí Guillem Jordà de Cerdanya, contra Guillem IX de Poitiers.
A la mort del seu pare (1105), el seu germanastre Alfons Jordà fou reconegut com a comte de Tolosa, i ell se n’anà al Líban per reclamar el comtat que havia creat el seu pare, que retenia Guillem Jordà, des del 1101. Els dos cosins pactaren el repartiment del comtat, acord que els permeté de conquerir Trípoli el 1109.
En una baralla entre llurs soldats Guillem Jordà fou mort, sembla, per instigació de Bertran, el qual es quedà amb Trípoli i fou succeït el 1112 per Alfons Jordà.
Així s’extingí el primer i efímer domini català al Pròxim Orient.
(Xàtiva, Costera, segle XVII – Orà, Algèria, 1691)
Escriptor i poeta. De l’orde de la Mercè, fou comanador d’Oriola i d’Orà.
Escriví, entre d’altres, Despertador espiritual (1670), Guerra contra guerra, Clamores de la razón contra los tumultos de la locuacidad (1683) i Afectos de un corazón contrito (1743).
(Mitilene, Lesbos, vers 1465 – Constantinoble, Turquia, 1546)
(àrab: Hayr al-Din) Pirata i almirall turc. Atacà els ports de Dénia i Alacant (1518) i organitzà expedicions sistemàtiques contra les costes dels regnes de Granada i dels Països Catalans.
Abandonà l’illa de Gerba (1520) durant l’escomesa del virrei de Sicília Hug de Montcada. Ocupà Tunis, però la perdé en favor de Carles I (1535). En revenja entrà a Maó i assolà Menorca.
(Cartago, Àfrica, 247 aC – Bitínia, Àfrica, 183 aC)
General cartaginès. Fill d’Amilcar Barca. El 219 aC, després de sotmetre les tribus del centre de la península ibèrica, conquerí Sagunt, la qual cosa violà el tractat de l’Ebre i inicià la segona guerra púnica.
(Ceuta, 1790 – Madrid, 15 octubre 1853)
Militar d’origen català. Participà en la primera guerra Carlina (1833-40). Fou ministre de la guerra (1838-39), durant la regència de Maria Cristina i sota la presidència d’Evaristo Pérez de Castro.
Durant la seva gestió es produí el tractat de Bergara que posava terme a la primera guerra Carlina al nord. Per aquest motiu li fou concedit el títol de comte de Bergara.
Dades dels Països Catalans 