(Novelda, Vinalopó Mitjà, 1717 – Alger, Algèria, 8 juliol 1775)
Marí i militar. Fill de Josep Caro-Maça de Liçana i Roca. Ingressà a la marina el 1733 i féu la campanya d’Itàlia amb l’infant Felip (1743-45), per la qual cosa fou ascendit a capità de fragata.
Posteriorment passà a l’exèrcit de terra, on assolí els graus de brigadier (1761) i de mariscal de camp (1770). Morí durant l’expedició contra Alger.
És autor d’un Plano topográfico de la plaza y puerto de Mahón (1772).
(Palma de Mallorca, 16 maig 1628 – Alger, Algèria, 30 agost 1654)
Captiu dues vegades, fou condemnat a morir cremat a Alger. Apostatà de moment, però, penedit, confessà la seva fe cristiana.
Les seves relíquies foren dutes a París pels paüls i, el 1750, traslladades a Palma de Mallorca.
Li fou obert un procés de beatificació, que fou suspès el 1805 per les autoritats napoleòniques.
(Tolosa, Llenguadoc, segle XI – Trípoli, Líbia, 1112)
Comte de Tolosa (1096-1105). Fill de Ramon IV de Tolosa, el qual, quan anà a la primera croada a Terra Santa, li deixà el comtat (1096). L’hagué de defensar, ajudat pel seu cosí Guillem Jordà de Cerdanya, contra Guillem IX de Poitiers.
A la mort del seu pare (1105), el seu germanastre Alfons Jordà fou reconegut com a comte de Tolosa, i ell se n’anà al Líban per reclamar el comtat que havia creat el seu pare, que retenia Guillem Jordà, des del 1101. Els dos cosins pactaren el repartiment del comtat, acord que els permeté de conquerir Trípoli el 1109.
En una baralla entre llurs soldats Guillem Jordà fou mort, sembla, per instigació de Bertran, el qual es quedà amb Trípoli i fou succeït el 1112 per Alfons Jordà.
Així s’extingí el primer i efímer domini català al Pròxim Orient.
(Xàtiva, Costera, segle XVII – Orà, Algèria, 1691)
Escriptor i poeta. De l’orde de la Mercè, fou comanador d’Oriola i d’Orà.
Escriví, entre d’altres, Despertador espiritual (1670), Guerra contra guerra, Clamores de la razón contra los tumultos de la locuacidad (1683) i Afectos de un corazón contrito (1743).
(Mitilene, Lesbos, vers 1465 – Constantinoble, Turquia, 1546)
(àrab: Hayr al-Din) Pirata i almirall turc. Atacà els ports de Dénia i Alacant (1518) i organitzà expedicions sistemàtiques contra les costes dels regnes de Granada i dels Països Catalans.
Abandonà l’illa de Gerba (1520) durant l’escomesa del virrei de Sicília Hug de Montcada. Ocupà Tunis, però la perdé en favor de Carles I (1535). En revenja entrà a Maó i assolà Menorca.
(Cartago, Àfrica, 247 aC – Bitínia, Àfrica, 183 aC)
General cartaginès. Fill d’Amilcar Barca. El 219 aC, després de sotmetre les tribus del centre de la península ibèrica, conquerí Sagunt, la qual cosa violà el tractat de l’Ebre i inicià la segona guerra púnica.
(Ceuta, 1790 – Madrid, 15 octubre 1853)
Militar d’origen català. Participà en la primera guerra Carlina (1833-40). Fou ministre de la guerra (1838-39), durant la regència de Maria Cristina i sota la presidència d’Evaristo Pérez de Castro.
Durant la seva gestió es produí el tractat de Bergara que posava terme a la primera guerra Carlina al nord. Per aquest motiu li fou concedit el títol de comte de Bergara.
Abú Abdal·là ibn Alí Alcama (Oriola, Baix Segura, segle XII – Almeria, Andalusia, 1147) Genealogista àrab.
Abú Abdal·là Muhammad ibn Ialaf Ismail al-Sadafi (València, 1036 – segle XI) Historiador àrab. Fou poeta i jurista de mèrit. Escriví una història de la ciutat. Li és atribuïda una relació de la primera conquesta de València pels cristians.
Abú Amir ibn Iannac (València, 1089 – 1152) Historiador àrab.
Abú Amir Utsman (Dénia, Marina Alta, segle XI – ?, segle XI) Escriptor àrab. Destacà com a teòleg.
Abú Bahr ibn Alatsi (Sagunt, Camp de Morvedre, 1048 – Còrdova, Andalusia, 1126) Escriptor àrab. Fou molt fecund.
Abú Djàffar al-Battí (València, segle XI – ? , 1095) Historiador.
Abú Iasaa ibn Dihia (València, 1150 – Egipte, 1235) Escriptor àrab. Viatjà per orient i ocupà alts càrrecs a Egipte.
Abú-l-Càsim ibn Ferro ibn Halaf ibn Ahmad (Xàtiva, Costera, segle XII – Egipte ?, segle XII) Poeta. Les seves composicions són de caràcter didàctic. Devers la meitat del segle XII residia al Caire, dedicat a l’ensenyament.
Abú-l-Husain ibn Djubair (València, 1145 – ?, 1217) Historiador.
Abú-l-Motref Ahmad al-Marzumi (Alzira, Ribera Alta, 1189 – ?, 1226) Escriptor àrab. Escriví una història dels almohades i una altra de Mallorca, un poema descriptiu de València i una col·lecció d’epístoles.
Abü-l-Mundir (Girona, segle XI – la Vila d’Eivissa, 1114) Convers cristià. Nomenat pel valí de Mallorca representant seu a Eivissa. El 1114 defensà la Vila d’Eivissa de l’atac de la flota catalano-pisana poc abans de la invasió de Mallorca, però morí en el setge.
Abü Muhammad al-Garnatï (Illes Balears, segle XII – Palma de Mallorca, 1229) Noble. Darrer cadi i imam de Mallorca. Governà pocs mesos. Morí en la defensa de la ciutat durant el setge de Jaume I el Conqueridor.
Abú Muhammad ibn Abí Nars (Illes Balears ?, 1029 – ?, 1095) Jurista àrab. Fou conegut també per al-Homaidi. Tingué fama de gran savi i deixà una producció extensa. Sojornà a Bagdad.
Abú Muhammad ibn Alcama (València, 1036 – ?, 1115) Historiador àrab.
Abú Talib al-Muntanabí (Alzira, Ribera Alta, segle XI – 1126) Historiador àrab.
Abú Zaid ibn Abd ar-Rahman ibn Muhammad ibn ats-Tsakar (València, 1062 – Fes, Marroc, 1128) Historiador àrab. S’establí a Fes, on es dedicà al comerç de llibres.
(Dénia, Marina Alta, 1067 – El Mahdia, Tunísia, 1134)
Metge, filòsof i teòleg. A Dénia fou deixeble del qui fou cadí de València al-Waqasi, de qui heretà la cultura enciclopèdica. Recorregué al-Andalus i el nord d’Àfrica.
El 1095 fou expulsat d’Alexandria, per haver fracassat en l’intent de recuperar una nau naufragada carregada de coure i passà a la cort dels zirís de Tunis, on fou molt ben acollit.
És autor de nombroses poesies, una obra de música i de diverses obres matemàtiques i astronòmiques. Arnau de Vilanova traduí de l’àrab alguns dels seus escrits mèdics. Publicà els llibres: Taqwin al-Dihn (“Rectificació de la ment“) (filosofia), Tractat dels medicaments simples (medicina) i Tractat sobre l’ús de l’astrolabi (astronomia).
(València, 1198 – Tunis, 1260)
Historiador àrab. Treballà al servei del rei Zaian, el darrer monarca sarraí de València. En esdevenir-se la conquesta cristiana de la capital, per les forces de Jaume I el Conqueridor (1238), es trobava a Tunis com a ambaixador de Zaian, gestionant auxili per al seu senyor.
No volgué tornar a la seva ciutat natal. S’establí a Tunis, on ocupà càrrecs importants a la cort. Més tard caigué en desgràcia i morí a la presó.
Escriví una sèrie de biografies de musulmans il·lustres de València.
Dades dels Països Catalans 