(Granollers, Vallès Oriental, 1 març 1926 – 31 gener 1930)
Diari del vespre. Fou el més important entre els que sortiren a la ciutat.
Subtitulat “Defensor dels Interessos de Granollers i sa Comarca”, editat per l’impressor Miquel Joseph.
Seguí la inspiració política de la Lliga.
(Tarba, Gascunya, França, 1830 – Barcelona, 1867)
Fonedor de campanes. Hereu d’una tradició familiar que es remuntava al segle XV.
Establert a Barcelona des del 1855, fongué campanes per a Barcelona, Madrid, Montserrat i, sobretot, una de monumental per a Tàrrega.
La casa, una de les més prestigioses d’Europa, s’extingí amb el seu fill Pere Dencausse i Cominal (Barcelona, 1877-1930).
(Olot, Garrotxa, 4 març 1930 – Barcelona, 14 juny 2017)
Pintor. Estudià a Olot i féu la primera exposició a Barcelona, el 1950.
Partint d’un neorealisme popular evolucionà vers un neocubisme (Camperols, 1949, Nu, 1955), que el conduí a l’abstracció (1958).
A partir del 1963, després d’una breu etapa neomodernista (Fornarina, 1964), conreà la pintura figurativa (Penya de la Punyalada, 1972).
(Barcelona, 1 agost 1930 – l’Estany, Moianès, 22 maig 2015)
Escriptor i metge. Fill de Josep Maria Cid i Prat.
Actiu promotor de la poesia, ha publicat els llibres de poemes Sonets del zoo (1963), Veus i remors de la meva ciutat (1965) i Records d’uns aparadors (1967), així com una Història de la medicina a Catalunya (1970).
(Buenos Aires, Argentina, 1930 – 1964)
Revista d’informació cultural i política. Publicada com a successora de “Catalònia” (1927-29), sota la direcció de Lluís Macaya.
Tingué una època d’esplendor amb les aportacions dels exiliats de la guerra civil espanyola. En una segona època (des del 1947) fou dirigida per Joan Merli.
Una tercera època començà vers el 1962, sota la direcció de Joan Rocamora, en la qual la revista fou un òrgan semioficial del Casal de Catalunya de Buenos Aires.
(Valls, Alt Camp, 28 març 1864 – 4 setembre 1930)
Historiador i literat. Fundà els setmanaris “La Actualidad”, després “El Distrito”, i, el 1905, “La Crónica de Valls”, on a vegades signava Patrici de Valls o March Pons, i aclarí errors històrics, especialment sobre les Esquadres de Catalunya.
Fou diputat provincial i alcalde (1906-09) de Valls.
Fou cronista, arxiver i bibliotecari municipal des del 1918.
(Mataró, Maresme, 6 maig 1930 – )
Tenor. Fill d’una família de músics, estudià al Conservatori Superior de Música de Barcelona amb Mercè Capsir i Joaquim Zamacois. Féu la seva presentació a Barcelona amb una obra de Menotti, sota la direcció del mestre Annovazzi.
Residí primerament a Basilea i després a Baden-Baden. Ha actuat per tot Europa i ha pres part en algun dels festivals més importants. És essencialment un tenor líric i s’ha especialitzat en obres de Mozart.
L’any 1961 va gravar un disc de referència, Cançó d’amor i de guerra de Rafael Martínez i Valls, acompanyat de Lina Richarte i del baríton Manuel Ausensi.
(Maó, Menorca, 12 març 1930 – Barcelona, 9 març 2012)
Pastor evangèlic. Fill de Samuel Capó i Ferrer. Estudià al Seminario Teológico Unido, de Madrid, i al Handswprth de Birmingham, Anglaterra. Ha estat professor de Nou Testament i de llengua grega al Centre Evangèlic d’Estudis Teològics.
Fou director del departament de traducció de la Fundació Bíblica Evangèlica catalana, director de la revista “Carta Circular”, òrgan de l’església evangèlica espanyola, i col·laborador del llibre La nostra vocació (1967).
Pastor de l’església evangèlica de Betlem (el Clot, Barcelona).
(Barcelona, 1930 – 26 setembre 2013)
Historiador i arqueòleg. Professor de la Universitat de Barcelona i conservador de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i secretari de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.
És autor d’una tesi doctoral inèdita sobre el domini català a Sardenya i ha publicat Alfons el Cast (1960), Expansió catalana per la Mediterrània (1967) i diversos treballs sobre arqueologia medieval.
(Barcelona, 1930 – )
Pintor. Fill d’un artesà decorador, aviat prengué contacte amb la pintura i alternà l’esforç autodidacte amb diversos estudis d’art (Escola Provincial de Mestres Pintors i Escola) a Barcelona. Enriquí la seva formació amb els viatges que realitzà per Europa i Amèrica.
Sempre s’ha manifestat com a pintor paisatgista i figuratiu, dins d’un estil clàssic lligat al postimpressionisme català. Des del 1954 ha realitzat nombroses exposicions individuals als Països Catalans, a la resta de l’estat i a l’estranger.
Hi ha obra seva a museus de diversos països (Itàlia, EUA, l’Uruguai).
Dades dels Països Catalans 