(Tarragona, 8 desembre 1830 – Ivry, París, França, 28 març 1862)
Cantant. Obtingué èxits notables a diverses capitals europees.
Belart i Albinyana, Bonaventura
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1862
Baucells i Prat, Josep
(Roda de Ter, Osona, 1862 – Granollers, Vallès Oriental, 1926)
Escriptor. Es donà a conèixer amb el llibre de poemes Brots (1888), i dirigí, a Barcelona, el periòdic “El Obrero”, on es publicava els seus articles patriòtics radicals en llengua catalana.
Retirat per raons de salut a Roda de Ter (1890), on es dedicà a l’ensenyament, escriví un drama sobre Bac de Roda, L’hereu de la forca (1919), el llibre de poemes La barca d’or (1928), etc.
Baixeras i Verdaguer, Dionís
(Barcelona, 23 juny 1862 – 9 setembre 1943)
Pintor. Influït a París per Millet i Bastien-Lepage, conreà un naturalisme plàcid, de tema rural i mariner, i també grans composicions històriques i al·legòriques, com les pintures del paranimf de la universitat de Barcelona (1888) o de la cúpula del saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat (1928).
Dibuixà els indrets de Barcelona que havien de desaparèixer amb l’obertura de la Via Laietana (1908).
Bachs i Rosés, Jaume
(Barcelona, 22 gener 1862 – 14 maig 1909)
Cantant d’òpera. D’una veu excel·lent, cultivà el bel canto.
A divuit anys debutà com a baríton al Liceu de Barcelona amb l’òpera Lucia di Lammermoor de Gastano Donizetti. Després descobrí, amb el seu mestre Joan Goula, que podia cantar també com a baix i com a tenor.
Amplià la seva formació a París i, amb el pseudònim d’Angelo Angioletti, tingué molts d’èxits als teatres d’òpera europeus i americans.
Compongué una òpera, Aurèlia, que fou representada al Teatre Eldorado, de Barcelona.
Alió i Brea, Francesc
(Barcelona, 27 març 1862 – 31 març 1908)
Compositor. Estudià piano amb Carles G. Vidiella i composició amb Anselm Barba, Antoni Nicolau i Felip Pedrell.
Escriví Sis melodies per a cant i piano (1887) amb versos de Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Francesc Matheu i Apel·les Mestres. Publicà un recull de Cançons populars catalanes (1891) harmonitzades, amb un pròleg de Felip Pedrell, i algunes peces de piano.
Exercí la crítica musical a “El Poble Català” (1905-06).
Fou un dels principals iniciadors del renaixement musical català; gràcies a ell, la cançó popular catalana s’introduí en els ambients de la burgesia barcelonina.
Acadèmia Bibliogràfica Mariana
(Lleida, 12 octubre 1862 – )
(o Acadèmia Artístico-literària de Lleida) Primera institució creada a la ciutat i encara subsistent. Creada pel sacerdot Josep M. Escolà i Cugat, el poeta Lluís Roca i Florejachs i Josep Mensa i Font.
La seva finalitat fou la de promoure el conreu de les lletres i les arts sota el signe del culte marià i tingué un paper important en el moviment de la Renaixença a Lleida.
A partir del 1878 organitzava anualment pel mes de maig un certamen literari sobre temes artístics i sobre la història de Lleida, i les obres premiades eren publicades en uns “Annals”. Fou el primer antecedent dels jocs florals lleidatans iniciats l’any 1895.
Avui ha perdut el seu caràcter originari.
Utrillo i Morlius, Miquel
(Barcelona, 16 febrer 1862 – Sitges, Garraf, 20 gener 1934)
Promotor artístic, enginyer i pintor. Durant la seva estada a París va conèixer els pintors Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Zuloaga, i descobrí la seva vocació artística, pictòrica i literària. Passà un quant temps als EUA (1893-94).
Amb el pintor Ramon Casas fundà les revistes “Pèl & Ploma” i “Forma”. Adoptà una actitud d’eclèctica modernitat que defensà alguns noms joves, entre els quals el de l’encara desconegut Pablo Picasso.
Exercí la direcció artística de l’Enciclopedia Espasa, on féu una importantíssima tasca de recopilació d’informació sobre artistes catalans mai no biografiats encara fins aleshores, amb un criteri gairebé exhaustiu. Dirigí la construcció de Maricel (Sitges).
Membre de la penya de l’Hotel Colom, a Barcelona, fou un dels assessors artístics de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on la seva intervenció més destacada és el Poble Espanyol (Barcelona).
Publicà llibres i opuscles, com Five Essays on the Art of Ignacio Zuloaga (Nova York 1909), Joseph de Ribera “L’Espanyolet” (1908), Domenikos Theotokopulos “El Greco” (1928?) i La Manufactura Nacional de Alfombras y Tapices de Madrid (1932).
Donà nom al fill de la seva amiga de París Suzanne Valadon, que esdevingué el famós pintor francès Maurice Utrillo.
Hi ha obra pictòrica seva a El Cau Ferrat de Sitges i al Museu d’Art Modern de Barcelona.
Fou el pare de l’escriptor Miquel Utrillo i Vidal.
Rusiñol i Prats, Albert
(Barcelona, 5 agost 1862 – 13 març 1928)
Fabricant i polític. Fill d’una família d’industrials i germà de Santiago Rusiñol. Treballà des de jove en una fàbrica de filatura i poc després organitzà a Manlleu la fàbrica de Rusiñol Germans, de la qual fou director gerent. Fou fundador i president de l’Associació de Fabricants del Ter i contribuí al desenvolupament econòmic d’aquella regió.
Partidari del proteccionisme, fou contrari a l’autonomia de Cuba. El 1899 fou elegit president del Foment del Treball Nacional, i el 1900 fou el delegat d’Espanya a l’Exposició Universal de París.
Milità a la Lliga Regionalista, de la qual fou elegit president, però dimití el 1904 com a protesta contra el discurs de Cambó a Alfons XIII de Borbó en la seva visita a l’ajuntament de Barcelona, malgrat el retraïment acordat.
Fou diputat a les corts per Barcelona el 1901 i el 1903, i senador en diverses legislatures; les seves intervencions foren sobre la qüestió catalana, especialment quan tingué lloc la formació de la Solidaritat. Fou també president de la Societat Econòmica d’Amics del País i del Banc Vitalici d’Espanya (1926).
Claramunt i Creus, Teresa
(Sabadell, Vallès Occidental, 4 juny 1862 – Barcelona, 11 abril 1931)
Dirigent anarco-sindicalista. Era obrera del ram tèxtil i fou fundadora d’un grup de treballadores anarquistes de Sabadell (1884). Influïda per Tarrida y del Mármol, sobresortí com a oradora i organitzadora obrerista.
Fou detinguda després de l’atemptat del Liceu (1893) i de les bombes del carrer de Canvis Nous (1896); desterrada després del procés de Montjuïc, residí a França i a la Gran Bretanya; el 1898 tornà a Barcelona.
Amb Bonafulla fundà la revista “El Productor” (1901). Fou empresonada novament el 1902 i, després de la Setmana Tràgica, fou deportada a Osca. Residí uns quants anys a Saragossa, on va ésser empresonada després de la vaga del 1911.
Tornà a Barcelona el 1924, afectada per una paràlisi que l’allunyà definitivament de tota activitat pública.
Carreras i Candi, Francesc
(Barcelona, 4 juliol 1862 – gener 1937)
Advocat, periodista i historiador. Membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1886), membre fundador i president (1913) del Centre Excursionista de Catalunya. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques.
Participà de manera molt activa en la vida social i cultural de Barcelona: president de la Joventut Conservadora (1890); regidor de l’Ajuntament per la Lliga (1891-1922), des d’on impulsà la publicació del Dietari de l’antic consell barceloní i les Rúbriques de Bruniquer (17 volums, 1892-1918); professor de història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans (1903-05), president diverses vegades de l’Acadèmia de Bones Lletres (patrocinà el seu butlletí), i fundador de la Societat Filatèlica Catalana (1901).
Dirigí la Geografia General de Catalunya, ampliada després al País Valencia, el País Basc i Galícia, per a la qual escriví La ciutat de Barcelona, encara ara l’obra més documentada sobre la ciutat.
Especialitzat en la història medieval catalana, publicà Lo castell de la Roca del Vallès (1895), Notas históricas de Sarriá (1897), Miscelània històrica catalana (1905-18), Dietari de guerra a Cervera (1907), Narracions montserratines (1911), La via Layetana (1913), La creu coberta (1919), Desafiament a Catalunya en el segle XVI, amb la col·laboració de Sigfrid Bosch (1936), Cataluña ilustrada (1940) i La navegación en el río Ebro, amb la col·laboració d’A. Gallardo (1940).
Dades dels Països Catalans 