Barri, al nord-est de la vila.
(Roda de Ter, Osona, 1928 – Puerto Rico, ? )
Pintor. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis i a la de Belles Arts de Barcelona. Ha obtingut diversos premis.
(Roda de Ter, Osona, segle XVII – segle XVIII)
Polític i guerriller. Ciutadà honrat de Barcelona. Conegut amb el nom de Josep Mas de Roda, lluità en la darrera guerra contra Lluís XIV, a la Garrotxa.
El 1695 li fou concedit el privilegi de cavaller del Principat. Amb Bac de Roda preparà la insurrecció austriacista del 1704 (guerra de Successió).
Confinat a Lleida pel virrei filipista Fernández de Velasco, es posà al servei del rei arxiduc Carles III així que aquest arribà davant de Barcelona (1705).
Rebé el privilegi de noble a les Corts de Barcelona (1706) i defensà la ciutat durant el setge del 1706. Participà en operacions bèl·liques posteriors, i el 1713 resistí a la plana de Vic, però el general castellà Bracamonte l’obligà a deposar les armes.
Fou pare de Miquel de Mas i Regàs.
(Roda de Ter, Osona, segle XVII – segle XVIII)
Polític “Miquel Mas de Roda”. Fill de Josep Mas i Torre. Fou diputat del general de Catalunya i col·laborà, com ell, a la causa austriacista.
Fou capità (amb grau honorífic de coronel) de la Reial Guàrdia Catalana de Barcelona i defensà la ciutat el 1706.
El 1709 reclutà homes per a l’exèrcit a la plana de Vic.
Jaciment arqueològic, situat en una recolzada del riu Ter.
S’hi distingeixen tres fases d’ocupació: la primera correspon a un poblament ibèric (segles III-II aC) del qual hom ha trobat restes de ceràmiques del tipus campanià, entre altres.
La segona correspon a l’alta edat mitjana (segles IX-XI) i consta de cases semiexcavades a la roca, d’una església pre-romànica voltada d’una necròpoli de tombes antropomorfes.
La tercera (segles XII-XIII) es constituïda per cases encerclades per un clos, situades al voltant d’una plaça central, per una església romànica i a l’entorn, per una necròpoli amb tombes de llosa.
Les excavacions, que foren empreses el 1977 foren dirigides per I. Ollich, i M.D. Buxó fou el cap dels treballs referents a la fase ibèrica.
(Roda de Ter, Osona, 1857 – 1879)
Poeta. Membre de l’Esbart de Vic.
Les seves poesies -entre les quals destaca Lo plant d’en Bac de Roda (1878)- foren publicades pòstumament: Poesies (1881), amb pròleg de Jaume Collell.
(Roda de Ter, Osona, 1900 – Barcelona, 1979)
Pianista. Deixeble d’Enric Granados.
Actuà com a solista i com a acompanyant, durant uns deu anys.
Fundà a Barcelona l’Acadèmia Caminals.
(Roda de Ter, Osona, 1908 – Barcelona, 16 desembre 1991)
Periodista i escriptor. Col·laborà a diverses publicacions i fou director del diari tarragoní “Catalònia” (1935-36). Després de la guerra civil dirigí “Tú”, òrgan dels obrers catòlics, a Madrid.
Va publicar, entre altres obres: Oasi (1931), L’anticrist a les escoles (1934), Calaixera de romanços reusencs (1966-67), tres monografies locals: Entre vinyes i telers (La vida de Sant Llorenç Savall) (1968), Plegamans (1969) i Montgrony (1969), un llibre de records, Quaranta anys de periodisme barceloní (1971) i un estudi sobre la devoció popular Oracions, eixarms i sortilegis (1985).
La seva secció diària Bon dia a “El Correo Catalán”, va ser una de les primeres a publicar texts en català.
(Roda de Ter, Osona, 1862 – Granollers, Vallès Oriental, 1926)
Escriptor. Es donà a conèixer amb el llibre de poemes Brots (1888), i dirigí, a Barcelona, el periòdic “El Obrero”, on es publicava els seus articles patriòtics radicals en llengua catalana.
Retirat per raons de salut a Roda de Ter (1890), on es dedicà a l’ensenyament, escriví un drama sobre Bac de Roda, L’hereu de la forca (1919), el llibre de poemes La barca d’or (1928), etc.
(Roda de Ter, Osona, 19 març 1929 – 11 novembre 2003)
Poeta. La seva poesia es manté en una constant biogràfica en Paraules al vent (1954) i Quinze poemes (1957). Amb els reculls El poble (1966) i La fàbrica (1972), de to simbolista, Vint-i-set poemes en tres temps (1972) i La pell del violí (1974), s’incorporà al realisme històric.
Serem alló que vulguem ser. (Miquel Martí i Pol)
Posteriorment la seva obra esdevingué més personal: Quadern de vacances (1976), Crònica de demà (1977), Estimada Marta (1978, premi de la Crítica 1979), L’hoste insòlit (1979), L’àmbit de tots els àmbits (1981, premi Ciutat de Barcelona), Primer llibre de Bloomsbury (1982), Andorra. Postals i altres poemes (1984), Llibre d’absències (1985), Els bells camins (1987), Temps d’interluni (1990), Suit de Parlavà (1991), Un hivern plàcid (1994) i Joc d’escacs (1994).
Ha aplegat el conjunt de la seva obra poètica en cinc volums: L’arrel i l’escorça, I (1975), El llarg viatge, II (1976, premi Lletra d’Or), Amb vidres a la sang, III (1977), Les clares paraules, IV (1980) i Per preservar la veu, V (1985).
Tot està per fer i tot és possible. (Miquel Martí i Pol)
També ha publicat llibres infantils: Primavera (1978) i Hivern (1980), narració: Contes de la vida de R (1978), de memòries: Obertura catalana (1988) i Defensa siciliana (1989), i diverses traduccions, entre ells P. Neruda, del qual féu la versió de Fulgor i mort de Joaquín Murieta (1982).
Molts dels seus poemes han estat musicats i en aquest sentit resulta significativa la seva col·laboració amb Lluís Llach: Un pont de mar blava (1993) i Porrera (1996).
El 1991 va rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Dades dels Països Catalans 