Arxiu d'etiquetes: 1810

Illa, Marià

Deixa un comentari

(València, 1748 – Barcelona, 1810)

Pintor. En 1777 fou nomenat soci de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles.

S’establí a Barcelona. Fou deixeble d’Antoni Viladomat. Tingué el càrrec de professor, que no exercí, a l’Escola de Llotja. Destacà com a retratista i decorador.

Li són atribuïdes les pintures del sostre al saló de ca l’Erasme (Barcelona), datades del 1795, i les vint grisalles de la residència del mateix Erasme de Gònima a Sant Feliu de Llobregat.

El 1775, a Barcelona, guanyà amb Pere Pau Muntanya les oposicions a ajudant de director de l’escola de dibuix de la Junta de Comerç.

Té obres a les acadèmies de Sant Jordi i de San Fernando.

Hernández i Sanahuja, Bonaventura

1 Resposta

(Tarragona, 30 maig 1810 – 9 novembre 1891)

Arqueòleg i historiador. Fundà, instal·là provisionalment i dirigí (1851-91) el Museu Arqueològic de Tarragona.

Fou soci corresponent de l’Academia de la Historia, de l’Academia de Bellas Artes i de la de Bones Lletres de Barcelona.

Dirigí la restauració de l’aqüeducte romà (1854), i altres obres a Santes Creus i a Poblet.

Escriví diverses obres sobre arqueologia i història de Tarragona, com Indicador arqueológico de Tarragona (1867) i Historia del real monasterio de S. S. Creus (1886).

Girona, corregiment de -1810/12-

2 Respostes

(Catalunya, 6 març 1810 – 1812)

Demarcació administrativa, creada pel decret del governador general francès Augereau. El seu corregidor era ajudat pels sots-corregidors de Girona, Figueres i Olot.

Comprenia el territori que aproximadament tingué la província de Girona el 1833 (excepte la vall de Ribes, la Baixa Cerdanya i la part d’Osona a l’esquerra del Ter, que en romangueren excloses).

Perdurà fins a l’annexió de Catalunya a l’imperi francès.

Girona, corregiment de -1716/1810-

5 Respostes

(Catalunya, 1716 – 1810)

Demarcació administrativa creada pel decret de Nova Planta.

Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Girona, amb la sots-vegueria de Besalú inclosa i territoris agregats de l’Empordà.

Tenia dues alcaldies majors: l’una a Girona i l’altra inicialment a Besalú (encara que amb algunes vacil·lacions respecte al seu trasllat a Figueres, que fou definitiu al començament del segle XIX).

Gallissà i Costa, Llucià

1 Resposta

(Vic, Osona, 5 desembre 1731 – 10 novembre 1810)

Humanista, bibliotecari i erudit. Jesuïta des del 1746. Catedràtic de la Universitat de Cervera, on ensenyà retòrica, poesia i filosofia.

A conseqüència de l’expulsió dels jesuïtes, anà a Cesena, on es doctorà en dret civil i en dret canònic, i a Ferrara, on fou prefecte de la biblioteca pública, per a la reestructuració de la qual redacta un interessant memorial, encara inèdit.

Entès en estudis lingüístics -hebreu i llengües rabíniques-, publicà una obra en defensa de les Reflexiones morales del pare Lallemand (1788). Publicà una versió llatina, anotada, dels Principes du droit naturel, de J.-J. Burmalaqui (Venècia 1780).

De retorn a Vic (1798), publicà la seva obra cabdal De vita et scriptis Josephi Finestres et de Monsalvo… Commentariorum libri tres (Vic, 1802; traduïda al català per Llorenç Riber el 1932), interessant encara per a la història de la introducció de l’humanisme a la universitat de Barcelona del segle XVI i sobretot per a la història de la universitat de Cervera.

Dameto i Crespí de Valldaura, Antoni Maria

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 7 agost 1782 – Peralada, Alt Empordà, 7 juny 1825)

Marquès de Bellpuig i, pel seu matrimoni amb Joana de Boixadors i de Cotonet (1801), marquès d’Anglesola, comte de Peralada i de Savallà i vescomte de Rocabertí. Era fill de Francesc Xavier Dameto i Despuig.

Fou gentilhome de cambra de Ferran VII de Borbó. Lluità en la Guerra del Francès i fou ambaixador prop de Lluís XVIII de França (1814). Fou cavaller de l’orde del Toisó d’Or (1817).

Es cognomenà, després de casat, de Rocabertí-Dameto i Crespí de Valldaura.

Fou el pare de Josep Dameto i de Rocabertí  (Palma de Mallorca, 1810 – 1864)  Poeta. Es doctorà a Roma en teologia. Escriví composicions poètiques en italià, castellà i català (un poema sobre les Germanies) i un llibret d’òpera italiana.

Catalunya, govern de -1810/14-

2 Respostes

(Catalunya, 8 febrer 1810 – 1814)

Demarcació militar i administrativa establerta per Napoleó, al marge del govern del seu germà, el rei Josep I Bonaparte.

Els governadors generals (els mariscals Augereau i Macdonald i el general Charles Decaen) depenien directament del govern de París, mentre que l’administració es vinculava estretament a l’exèrcit imperial.

El nou règim fou proclamat amb gran aparat pel mariscal Augereau, després d’adreçar al·locucions en català, comminant els catalans refractaris a la dominació napoleònica a deposar les armes. Féu catalanitzar el “Diario de Barcelona”, anomenat aleshores “Diari del Govern de Catalunya i Barcelona”. Tot i haver estat intentada la traducció al català del codi de Napoleó, prevalgué un afrancesament de la nova administració.

A partir del 1812, amb l’annexió de facto del Principat, dividit en quatre departaments –del Ter, amb capital a Girona, de Montserrat (a Barcelona), del Segre (a Puigcerdà), que incloïa Andorra i excloïa la Vall d’Aran, agregada a l’Alta Garona, i de les Boques de l’Ebre (a Lleida), al qual foren agregades les comarques catalanes veïnes fins aleshores administrativament aragoneses-, hi fou establert un nou sistema d’administració civil sota el càrrec de dos consellers d’estat com a intendents imperials: el baró de Gérando, per als departaments del Ter i del Segre, i el comte de Chauvelin, per als de Montserrat i de les Boques de l’Ebre.

S’instal·laren al Principat, juntament amb ells, el sots-prefecte de Figueres, Solsona, Talarn, Vilafranca del Penedès, Tarragona, Tortosa i Cervera, però alguns d’aquests funcionaris no arribaren a exercir llurs càrrecs des de les seus corresponents.

A mitjan 1813 aquesta estructura prefectural s’hagué de reduir, com a conseqüència de la campanya de Rússia; restava aleshores al davant d’aquesta administració civil el baró de Chauvelin, amb residència a Girona; a la fi d’aquell any, Decaen fou substituït pel mariscal Suchet, que, governador de València i d’Aragó, s’havia fet càrrec ja feia mesos del govern de les Boques de l’Ebre, i que fou governador general de Catalunya fins a la fi de la dominació napoleònica (1814).

Castanys i Solà, Francesc

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 17 novembre 1810 – Salamanca, Castella, 7 setembre 1859)

Jurista i polític. Fou catedràtic de jurisprudència a les universitats de Barcelona i de Salamanca.

Elegit diputat a Corts per Girona (1840), el 1843 la Junta Central de Barcelona el nomenà ministre interí de la Governació.

Es retirà de la política el 1845 i, deu anys més tard anà a Madrid en representació dels industrials catalans que s’oposaven a la reforma aranzelària que es projectava.

Fou redactor d'”El Constitucional”, de Madrid, i del “Boletín de Jurisprudencia y Legislación”. Escriví un Alegato en defensa de la institución de los hereus y pubillas en Cataluña.

Carbó i Florensa, Ignasi

1 Resposta

(la Riba, Alt Camp, 29 setembre 1810 – el Palau d’Anglesola, Pla d’Urgell, 3 desembre 1852)

Eclesiàstic. Ingressà el 1828 al monestir cistercenc de Poblet. En temps de l’exclaustració del 1835 tenia ordes majors.

Refugiat a la Riba, intentà la restauració de l’orde a Poblet i a Santes Creus, però, tot i que després d’un viatge a Roma fou nomenat prior de Poblet (1847), la restauració monàstica no fou possible.

Col·laborà amb Antoni Maria Claret, quan aquest fundà l’orde dels claretians (1849), predicant per diverses poblacions catalanes.

Deixà inèdits un Diari i unes Breves biografías de personalitats que havia conegut.

Bofarull i de Brocà, Andreu de

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, 26 març 1810 – 13 octubre 1882)

Escriptor, publicista i historiador. Nebot de Pròsper de Bofarull i Mascaró, i germà d’Antoni. Estudià lleis a la Universitat de Cervera.

Arxiver municipal de Reus (1863), on fundà el periòdic teatral “El Juglar”, el primer d’aquest gènere a Catalunya, el “Diario de avisos y noticias” (1844) i el “Diario de Reus” (1859).

És autor de Anales históricos de Reus (1845), Poblet (1848), Guía de Reus (1856), Don Jaime el Conquistador (1856) i, en col·laboració, l’obra Tarragona monumental.

Fou membre de la Societat Arqueològica Tarraconense.