(Tarragona, 1810 – Catalunya, 1864)
Metge. Fou metge de cambra de la reina Isabel II de Borbó.
Milità activament al partit moderat. Fou diputat a Corts.
Altés, Ramon
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1810
Moixó i de Francolí, Josep Antoni de
(Cervera, Segarra, 5 desembre 1751 – Santiago de Xile, Xile, 4 abril 1810)
Advocat. Personatge de família notable, germà de Benet Maria i de Maria Josefa. Es llicencià en dret i després estudià a la Universitat de Cervera, on es doctorà el 1772 i, més tard, esdevingué catedràtic.
Entre els càrrecs que exercí, fou segon baró de Juras Reales.
Fou destinat a Amèrica per l’administració colonial, i el 1803 s’establí a Xile. Hi fou nomenat fiscal de l’Audiència.
El seu fill fou el jurista Lluís Maria de Moixó i López Fuertes.
Mercè i de Fondevila -germans-
Aleix Mercè i de Fondevila (Lleida, 5 gener 1805 – 1871) Músic. Format a l’escolania de la catedral de Lleida, fou organista de l’església de Sant Joan d’aquesta ciutat. El 1828 anà a Madrid, on fou ordenat sacerdot. Perdé les oposicions a mestre de capella de la Real Capilla de Madrid -que guanyà Francesc Andreví-. Ocupà el càrrec de mestre de capella de la catedral de Lleida (1832-71), i escriví unes quatre-centes obres religioses, entre les quals destaca un Miserere. Publicà la revista musical “La Lira Sacro Hispana”.
Antoni Mercè i de Fondevila (Lleida, vers 1810 – 1876) Compositor. Autor d’una Missa per a gran orquestra, d’un Stabat Mater, d’una Salve i d’altres peces religioses d’un estil influït per l’òpera italiana, que assoliren una gran difusió. També escriví peces per a piano. El 1865 inicià la “Biblioteca Musical Religiosa”, col·lecció on edità diverses obres seves.
Mach i Escriu, Josep
(Barcelona, 3 maig 1810 – Saragossa, Aragó, 1855)
Escriptor religiós i jesuïta (1825). Residí uns quants anys a Bèlgica (1835-49) i a Filipines.
Autor d’obres de pietat copiosament reeditades a Espanya i a Filipines: Mina riquíssima de gràcies e indulgències… (1852), Áncora de salvación (1854), Ramillete espiritual (1879), Tesoro del sacerdote (1861).
Llonch i Mates, Feliu
(Sabadell, Vallès Occidental, 22 desembre 1810 – 5 octubre 1875)
Fabricant tèxtil. De família pagesa, creà una indústria de fabricació de draps.
Fou un dels fundadors dels Amants de l’Agricultura i de la Indústria de Sabadell (1843), que es transformà després en la Companyia de Propietaris de la Mina d’Aigua. Fou prohom del Gremi de Fabricants de Sabadell.
El seu fill fou Joan Llonch i Sanmiquel.
Llampilles, Francesc Xavier
(Mataró, Maresme, 1731 – Sestri, Itàlia, 1810)
(Francesc Xavier de Cerdà i de Cerdà) Jesuïta i historiador de la cultura. Ingressà a la Companyia de Jesús i hi ensenyà humanitats.
Exiliat a Itàlia, escriví l’obra monumental Saggio storico-apologetico della letteratura spagnuola (1778-81), anàlisi de les diverses cultures de la península Ibèrica, des de la hispanoromana fins a la provençal.
Illa, Marià
(València, 1748 – Barcelona, 1810)
Pintor. En 1777 fou nomenat soci de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles.
S’establí a Barcelona. Fou deixeble d’Antoni Viladomat. Tingué el càrrec de professor, que no exercí, a l’Escola de Llotja. Destacà com a retratista i decorador.
Li són atribuïdes les pintures del sostre al saló de ca l’Erasme (Barcelona), datades del 1795, i les vint grisalles de la residència del mateix Erasme de Gònima a Sant Feliu de Llobregat.
El 1775, a Barcelona, guanyà amb Pere Pau Muntanya les oposicions a ajudant de director de l’escola de dibuix de la Junta de Comerç.
Té obres a les acadèmies de Sant Jordi i de San Fernando.
Hernández i Sanahuja, Bonaventura
(Tarragona, 30 maig 1810 – 9 novembre 1891)
Arqueòleg i historiador. Fundà, instal·là provisionalment i dirigí (1851-91) el Museu Arqueològic de Tarragona.
Fou soci corresponent de l’Academia de la Historia, de l’Academia de Bellas Artes i de la de Bones Lletres de Barcelona.
Dirigí la restauració de l’aqüeducte romà (1854), i altres obres a Santes Creus i a Poblet.
Escriví diverses obres sobre arqueologia i història de Tarragona, com Indicador arqueológico de Tarragona (1867) i Historia del real monasterio de S. S. Creus (1886).
Girona, corregiment de -1810/12-
(Catalunya, 6 març 1810 – 1812)
Demarcació administrativa, creada pel decret del governador general francès Augereau. El seu corregidor era ajudat pels sots-corregidors de Girona, Figueres i Olot.
Comprenia el territori que aproximadament tingué la província de Girona el 1833 (excepte la vall de Ribes, la Baixa Cerdanya i la part d’Osona a l’esquerra del Ter, que en romangueren excloses).
Perdurà fins a l’annexió de Catalunya a l’imperi francès.
Girona, corregiment de -1716/1810-
(Catalunya, 1716 – 1810)
Demarcació administrativa creada pel decret de Nova Planta.
Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Girona, amb la sots-vegueria de Besalú inclosa i territoris agregats de l’Empordà.
Tenia dues alcaldies majors: l’una a Girona i l’altra inicialment a Besalú (encara que amb algunes vacil·lacions respecte al seu trasllat a Figueres, que fou definitiu al començament del segle XIX).
Dades dels Països Catalans 