(Canet de Mar, Maresme, 29 juny 1840 – Vilassar de Mar, Maresme, 28 abril 1899)
Notari i publicista. Fou notari de l’Espluga de Francolí (1870-78) i de Vilassar de Mar.
Formà part de la junta permanent de la Unió Catalanista (1897-99).
Col·laborador actiu de la premsa catalana del seu temps.
(Santa Cirga, Manacor, Mallorca, 2 febrer 1862 – Palma de Mallorca, 8 gener 1932)
Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista. Estudià al seminari de Palma on va llicenciar-se en dret canònic. Arribà a vicari general del bisbat. Col·laborà amb articles literaris i polèmics a diaris tradicionalistes. Va dedicar-se, des de jove, a recollir llegendes de tradició oral, usos i costums mallorquines.
El 1885 publicà el seu primer llibre, Les cantarelles, amb el pseudònim de Jordi des Recó, al qual van seguir les Rondayes mallorquines (1896), col·lecció de contes de l’illa que aparegueren en tres volums i seguiren fins a vint-i-quatre i tingueren i tenen un gran èxit popular. Després del seu viatge a Catalunya, va donar a conèixer La lletra de convit (1901), en la qual exposava els propòsits i el mètode per fer el Diccionari de la Llengua Catalana, i inicià un recorregut per tots els països de llengua catalana en recerca de material.
Amb la publicació del “Bolletí del Diccionari” (1901-36) va contribuir als treballs de filologia romànica, especialment de dialectologia catalana, i orientat pel filòleg alemany Schädel començà l’elaboració del Diccionari i organitzà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el qual fou president de la secció filolicoliterària.
El primer fascicle del Diccionari va aparèixer l’any 1926 sota el títol de Diccionari Català-Valencià-Balear, acabat per Francesc de Borja Moll en deu volums.
Autor també de les biografies de Quadrado (1919) i Ramon Llull (1924) i d’un treball de dialectologia Refutación de las doctrinas filológicas del señor Menéndez Pidal (1903), fou un ardent defensor de la Solidaritat Catalana.
Nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), en fou elegit president. Se’n separà, però, el 1918 per picabaralles personals i problemes de criteri lingüístic en relació amb les Normes. Tanmateix, s’hi reconcilià el 1928.
(Manresa, Bages, 20 febrer 1835 – 23 octubre 1900)
Sacerdot, pedagog i publicista. És autor d’algunes obres docents de geografia i història, així com d’una Biografia d’En Jacint Comas i Galí (1893).
(Barcelona, 1908 – 16/des/ 1977)
Pintor i publicista. Fill de Francisco Rivière y Chavany, i germà de Francesc Lluís. Estudià i conreà la publicitat, introduint en aquest món el concepte de “publigrafia“. Treballà a París amb Dupoy per especialitzar-se en publicitat (1933-35) i posteriorment obtingué en aquest camp premis a Brussel·les i a Barcelona.
Com a pintor es formà amb Josep Maria Vidal-Quadras i Josep Maria de Martí i Garcés (des del 1931). No exposà individualment fins el 1950 -a Barcelona- i assajà la pintura fluorescent.
Ha exposat a diversos països des del 1957. S’ha centrat especialment en paisatges de la Costa Brava.
Adquirí i restaurà el castell de la Roca del Vallès, que havia comprat.
(Catalunya, segle XIX – 1892)
Publicista. Fou redactor del “Diario Mercantil” de Barcelona. Col·laborà a d’altres publicacions periòdiques.
Es distingí com a crític literari i musical.
(Manresa, Bages, 1886 – Barcelona, 1948)
Autor teatral i publicista. Escriví sovint amb el pseudònim d’Andreu Maurí. Col·laborà a “La Tralla” i a “Lluita”.
Autor d’Alegria i companyia (1910) i de diverses traduccions.
(Reus, Baix Camp, 24 abril 1891 – 7 juliol 1965)
Publicista. Fou un dels impulsors del nucli reusenc del partit de la Lliga Regionalista.
Figurà a la redacció de “La Veu del Camp”. També publicà poesies.
(Barcelona, 1881 – segle XX)
Família d’artistes i escriptors. Integrada pels germans:
Mateu Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1881 – Amèrica Central ?, després 1939) Escultor. Fill de pare castellà i mare tortosina. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i treballà un quant temps a París. Fou molt amic de Picasso. Visqué a Madrid i a Andalusia i freqüentà Els Quatre Gats, juntament amb el seu germà Àngel.
Àngel Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1882 – setembre 1937) Bohemi típic, àlies Patas. Personatge central del món picassià de l’època barcelonina, freqüentà el grup artístic d’Els Quatre Gats. Durant la guerra civil del 1936-39 esdevingué comissari artístic i morí atropellat.
Wenceslau Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1889 – Buenos Aires, Argentina, segle XX) Narrador i publicista. Es traslladà de ben jove a Buenos Aires, on aplegà algunes de les seves narracions en castellà, evocadores de la Barcelona del començament del segle XX, amb el títol de Drina, Marta y Ernestina.
Lluís Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1894 – 1965) Escultor.
(València, 8 juny 1878 – Barcelona, 1952)
Militar i publicista. El 1913 actuà a Menorca com a delegat de l’exèrcit en el consell local de Maó dels boy scouts. Presidí l’Ateneu de Maó (1931-36). Es retirà amb el grau de coronel.
Publicà diverses monografies d’història de Menorca, com El desastre de 1798 (1922).
(Barcelona, 1890 – 1940)
Publicista. Destacà en l’ensenyament de les tècniques publicitàries.
El 1934 fou nomenat president de la Federació Europea de Publicitaris.
Dades de Catalunya i dels Països Catalans 