(Reus, Baix Camp, 31 agost 1777 – Barcelona, 29 desembre 1859)

Arxiver i historiador. Després d’estudiar filosofia i lleis a la Universitat de Cervera i de doctorar-se a la d’Osca el 1798, va exercir d’advocat de la chancillería de Valladolid (1802).

En declarar-se la guerra del Francès s’establí a Cadis, on exercí la seva professió i obtingué diversos càrrecs.

El 1814 va ser nomenat arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, institució que després va dirigir durant molts anys (des del 1818). Cal destacar-ne l’enorme tasca de classificació, atesa l’estat en que va trobar l’arxiu reial; el 1816 obtingué el dipòsit dels papers de la junta superior del Principat i de la Casa de la Moneda, el 1822 fou comissionat per a recollir els documents, còdexs i llibres dels ordes religioses extingits i salvà una bona part dels manuscrits dels monestirs de Ripoll i de Sant Cugat del Vallès. El 1828 passà a treballar a l’arxiu de la Generalitat.

Va escriure nombroses treballs històrics, fonamentals per al moviment romàntic català, com Los condes de Barcelona vindicados (1836), i va dirigir la publicació de la Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón (1847-59), en 17 volums.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, entitat que va presidir quasi ininterrompudament des del 1822.

Ha estat publicada la seva correspondència amb Prosper Mérimée i amb Salvador Brocà.

El succeí en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó el seu fill, Manuel de Bofarull i de Sartorio.