(Tarragona, 10 maig 1802 – 28 juny 1868)
Arqueòleg i historiador. Fou un dels fundadors del Museu Arqueològic de Tarragona (1843).
En col·laboració amb Andreu de Bofarull i de Brocà escriví Tarragona monumental o sea descripción de todas sus antigüedades y monumentos (1849), el primer treball modern sobre el tema.
Pertanyia a diverses corporacions doctes. Publicà algunes memòries sobre arqueologia, història i numismàtica. Reuní una bona col·lecció de monedes.
(Elx, Baix Vinalopó, 1942 – Tarragona, 2 juny 1988)
Geògraf. Llicenciat en història a la universitat de Múrcia (1965) i doctorat a la Universitat de Barcelona el 1973 d’on fou professor (des del 1968) i de la de Tarragona (des del 1972), s’especialitzà en geografia física i les seves relacions amb els grups socials.
Publicà nombroses obres centrades en la climatologia: Climatología dinámica, sinóptica o sintética (1976) i Contaminación atmosférica y cambio de clima en las regiones urbanas industriales (1980). Treballs dedicats a Catalunya: La aplicación del método estadístico en climatología: 105 años de lluvia en Barcelona (1976); Los recursos hidráulicos y la demanda de agua en el Camp de Tarragona (1982).
(Saragossa, Aragó, 26 febrer 1517 – Tarragona, 31 maig 1586)
Eclesiàstic, jurista i humanista . Fill d’Antoni Agustí i de Siscar i germà de Jeroni . Estudià a Alcalà, Salamanca i Itàlia. Residí a Roma i actuà com a ambaixador papal davant de diverses monarquies europees. Assistí al concili de Trento.
El 1561 retornà a Catalunya, s’instal·là a Lleida i reformà l’Estudi General. Després fou nomenat arquebisbe de Tarragona (1577-86).
Humanista, escriví en llatí la seva obra d’erudició i mantingué correspondència amb els intel·lectuals més destacats de l’època. De la seva obra, cal destacar Emendationum et opinionum libri quattuor (1543), De emendatione Gratiani dialogui (1587), així com Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades de Tarragona (1587).
Aplegà una de les biblioteques més importants de l’època i el seu catàleg, imprès el 1586, es considera el primer catàleg imprès a Europa.
(Cassà de la Selva, Gironès, segle XVIII – Tarragona, 1827)
Guerriller reialista. Anomenat Pixola i Carnisser, ja que tenia aquesta professió a Cassà de la Selva quan participà a les activitats de guerriller durant el trienni constitucional, i en restaurar-se l’absolutisme fou nomenat capità.
Aixecà una nombrosa partida en la primera insurrecció dels agraviats o malcontents (abril de 1827) i intervingué de nou en el segon alçament, denuncià la complicitat de l’alt clergat i del consell d’estat en la rebel·lió.
Assetjà Girona durant més d’un mes, però fou capturat pels homes de Josep Manuel Carratalà, que el feren executat.
(Tarragona, 10 setembre 1852 – 25 maig 1895)
Crític literari. Va cursar el batxillerat a Tarragona, i la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, que va exercir poc temps, ja que es va dedicar fonamentalment a la crítica i, esporàdicament, a la poesia.
És com a crític que va merèixer una gran fama de testimoni i jutjador de la vida intel·lectual de la Renaixença catalana. L’interessava especialment la crítica teatral. Va ésser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona els anys 1885 i 1886.
Va dirigir la “Biblioteca de Arte y Letras”, de la casa editora Domènech i Cia -on va publicar una traducció dels drames de Schiller (1883), Las mujeres de Goethe de P. de S. Víctor (1884), Tres poesies (1983) i un assaig biogràfic crític de Marià Fortuny (1881)- i la “Biblioteca Clásica” de Cortezo i Cia, on va fer pròlegs de diversos escriptors castellans. En El arte escénico en España (1893) va reunir les crítiques fetes a “La Vanguardia”.
Els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1879 van premiar-li un estudi magistral titulat Lo teatre català. Son passat, present y pervenir, del qual el setmanari “La Miscelània”, li havia publicat, el 1874, un esbós. Del 1886 al 1890 va publicar 5 volums titulats El año pasado, on passava revista als esdeveniments intel·lectuals de l’època a Barcelona.
Essent president de l’Ateneu Barcelonès, hi va inaugurar el curs acadèmic de 1885-86, amb una conferència titulada La crítica literària contemporània.
Les poesies figuren col·leccionades en les seves Obres catalanes, prologades per Joan Sardà.
(Barcelona, 30 desembre 1886 – Tarragona, 22 abril 1939)
Metge i cirurgià. Fou metge a Calafell (1911-14), l’Espluga de Francolí (1914-19) i el Catllar (1920-23). Nomenat director de l’hospital Santa Tecla de Tarragona (1926-37).
Publica articles als Annals de l’Académia Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i a la Revista de Medicina Clínica. Militant del Sindicat de Metges de Catalunya, fou un entusiasta directiu de la Cooperativa de Consum del Col·legi de Metges de Catalunya.
Catalanista convençut, milità a Acció Catalana i fou un dels líders del partit a Tarragona tot i que mai ocupa càrrecs polítics.
Durant la Guerra Civil -arriscant-se personalment- salva perseguits i els acompanya fins a la Jonquera. Aquesta actuació provoca que els activistes de la FAI l’obliguessin a dimitir com a director de l’Hospital.
Acabat el conflicte bèl·lic, una de les persones que li salvà la vida el denuncià i aconsegui que fos condemnat a mort per un tribunal militar. Abans de morir, digué en veu alta “moro per Déu, per la Lola (la seva dona) i per Catalunya”.
(Tarragona, 11 maig 1842 – 31 gener 1927)
Escriptor. Pel fet d’haver pres part en la Nit de Sant Daniel (1865) a Madrid, hagué d’exiliar-se; va viure a Marsella, on féu amistat amb els felibres, sobretot amb Mistral, Aubanel, Mathieu, Lientaud. Gairebé desconegut, l’aparició l’any 1887 de la novel·la La família dels Garrigues el convertí en la figura literària del moment.
Tornà a la Península i s’establí a Barcelona. Publicà dues novel·les més, Jaume (1888) i Níobe (1889), en què, juntament amb la primera, descriu la història de tres generacions. La seva obra novelística quedà incorporada dins la primera etapa del naturalisme català.
El contacte amb un grup d’autors teatrals, entre els quals hi havia Guimerà, l’impulsà a escriure per al teatre, i produí unes comèdies que oscil·len entre les de tipus naturalista, com La sirena, i les de tipus costumista de saló com La tia Tecleta i Sogra i nora (1890).
En el període comprès entre el 1892 i el 1917 abandonà completament la novel·la i la literatura dramàtica, i es dedicà a escriure els tres volums titulats Vària (1903-06), en què exposà amb visió romàntica els coneixements i les experiències dels seus viatges, i Orient (1910).
La preocupació que sentia per la cultura del país el portà a emprendre la publicació d’una “Biblioteca d’Humanitats”, col·lecció d’obres de filosofia, literatura i erudició artística, de la qual sobresurten les seves traduccions d’Elogi de la follia (1910) d’Erasme, La utopia (1912) de T. More i El príncep (1920) de Maquiavel. També formen part d’aquesta col·lecció els Sonets d’uns i dels altres (1904), on va inserir poemes dels escriptors universals més representatius.
Fou un dels destacats enemics de les normes de Fabra, que mai no emprà.
(Altafulla, Tarragonès, 14 juny 1750 – Tarragona, 20 agost 1832)
Científic i botànic. Noble, de la casa pairal d’Ardenya, a Altafulla, anomenat sovint, per això, Martí d’Ardenya. Estudià a Cervera (1762-64). Membre de la Societat d’Amics del País de Tarragona des de la seva fundació (1786), fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, la de pisa i el conreu de les oliveres.
Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions, principalment sobre l’anàlisi de l’aire: Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico (1790), on feia algunes rectificacions a Lavoisier, estudi que fou reproduït a Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805).
Membre de l’Acadèmia Medico-pràctica de Barcelona (1790), hi presentà una famosa comunicació: Sobre los sexos y fecundación de las plantas (1791). Col·laborà amb els científics francesos en el mesurament del meridià de París pels Països Catalans.
El 1798 s’instal·là a Tarragona, on reuní una gran part de la seva biblioteca, una col·lecció mineralògica, un laboratori meteorològic i material d’experimentació de les plantes. En 1800-01 visità les universitats i les acadèmies de París, Londres, l’Haia, Amsterdam i Brussel·les.
El 1811 era a Tarragona, durant el setge napoleònic; fou ferit, i una part dels seus manuscrits foren destruïts. Residí a Barcelona en 1829-30, on sostingué una tertúlia sobre temes científics.
L’Institut d’Estudis Catalans té instituït el Premi Martí i Franquès.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 6 octubre 1893 – Tarragona, 19 setembre 1980)
“Ventura Gassol” Polític i escriptor. Cursà estudis eclesiàstics, que deixà inacabats, a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Traslladat a Barcelona (1914), col·laborà en diverses publicacions periòdiques, de manera especial a “Vell i Nou”, “D’Ací i d’Allà”, “Acció Catalana” (1922-23), “L’Opinió” i “La Humanitat”.
Es consagrà com a poeta l’any 1923 amb el llibre de poemes Les tombes flamejants, inscrit en el corrent noucentista, que és una de les obres més representatives del període 1917-24. Els temes del catalanisme i de la radiació de la terra natal persisteixen a través d’Àmfora (1917), La Nau (1920) i Mirra (1931). És d’ell també el poema dramàtic La Dolorosa (1928), prohibit aleshores pel governador civil de Barcelona.
Com a polític, ingressà al partit d’Acció Catalana, i passà a Estat Català en temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Amic personal de Francesc Macià, l’acompanyà en la temptativa revolucionària de Prats de Molló (1926) i en el viatge per Amèrica. Retornà a Catalunya (1930) i intervingué en la preparació de la República, i ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Fou elegit diputat per Esquerra a les corts constituents, des d’on lluità per l’obtenció de l’Estatut.
En constituir-se la Generalitat, fou nomenat conseller de Cultura, càrrec que conservà en governs successius. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934, fou empresonat amb els altres membres del govern. Alliberat després de les eleccions en què triomfà el Front Popular (febrer 1936), es reintegrà al govern de la Generalitat.
Exiliat a França durant la guerra civil, col·laborà en diverses publicacions catalanes i fou un dels membres destacats del grup promotor del Jocs Florals a l’exili. El seu últim recull, Miratges (1950), continua en la línia de tota l’obra poètica anterior.
Retornat a Catalunya el 1977, residí a la Selva del Camp. Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana el 1978.
(Pamplona, Navarra, 15 març 1943 – Tarragona, 22 març 2009)
Pintor i polític. Establert a Catalunya. Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat del Vallès. La seva obra, de tendència abstracta, conté elements figuratius eròtics, els quals tendeix a polemitzar cada vegada més.
Ha treballat conjuntament amb E. Arranz i Bravo, amb el qual féu les decoracions murals de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès (1971) i de la casa de Camilo José Cela a Mallorca (1979), així com també nombroses escultures, com Alfa & Omega, situada al mar davant la platja de Torredembarra. A la dècada de 1980 va participar a la Bienal de Venècia.
Instal·lat a Vespella de Gaià (Tarragonès), d’on fou alcalde durant dotze anys, plasmà en una sèrie de teles exposades poc després els devastadors efectes de l’incendi que arrasà el terme l’estiu de 1994.
El 2003 va constituir la Fundació Bartolozzi dedicada a la conservació de la seva obra i a la investigació plàstica.
Dades dels Països Catalans 