Arxiu d'etiquetes: Tarragona (morts a)

Cortada i de Bru, Josep de

2 Respostes

(Barcelona, 1683 – 1761)

Baró de Maldà i Maldanell. Fou filipista com el seu pare, Rafael de Cortada i de Cabanyes, el qual succeí en els títols.

Felip V de Borbó el nomenà capità del regiment del Rosselló; el 1717 fou nomenat algutzir major de Catalunya.

Havia estat membre de l’Acadèmia Desconfiada, a la qual presentà una composició poètica (1703).

Fou avi de Rafael d’Amat i de Cortada, cinquè baró de Maldà i Maldanell.

El seu germà fou Jaume de Cortada i de Bru  (Barcelona, 1685 – Tarragona, 1762)  Eclesiàstic. Fou canonge del capítol barceloní i bisbe de Zamora. El 1753 ocupà l’arquebisbat de Tarragona. Impulsà les primeres obres de la capella de Santa Tecla de la seu. És autor de diversos escrits.

Cervelló, Hug de

6 Respostes

(Catalunya, segle XII – Tarragona, 17 abril 1171)

Arquebisbe de Tarragona (1164-71). Fill de Guerau Alemany (IV) de Cervelló.

Fou canonge-sagristà del capítol de Barcelona. A Lleida, el 1157, intervingué com a jutge en el litigi contra Pere de Puigverd. Formà part del seguici que acompanyà Ramon Berenguer IV de Barcelona en el viatge a Torí. Quan morí el comte a Borgo San Dalmazzo (1162) fou dels dipositaris del seu testament sacramental. Tornat a Catalunya, en donà a conèixer les disposicions en l’assemblea de Catalunya-Aragó. Col·laborà amb Guillem de Torroja en la repoblació del país.

A Tarragona heretà el conflicte sorgit entre el seu antecessor, Bernat Tort, i Guillem de Tarragona, fill de Robert Bordet, per afers de població. Agreujat el conflicte (1168), Alfons I el Cast donà sentència, més aviat contrària a Hug.

Disgustat per la decisió, inspirà la idea de l’assassinat, que potser ell mateix preparà, de Guillem de Tarragona, mort a Tortosa el 1168. Atribuït el crim a l’arquebisbe, el germà de l’assassinat, Berenguer de Tarragona, el volgué venjar. El 1171 Hug de Cervelló fou ferit greument i morí.

Cervantes de Gaeta, Gaspar

3 Respostes

(Trujillo ?, Castella, 1512 – Tarragona, 17 octubre 1575)

Arquebisbe de Tarragona (1568-75). El 1570 fou creat cardenal. No arribà a la seu tarragonina fins al 1572.

Aviat es destacà per la seva activitat: hi celebrà un concili provincial (1572-74), creà la Universitat de Tarragona (1572), per a la qual féu successives donacions fins a un total de vint mil lliures catalanes; obtingué del papa Pius V la supressió del convent d’Escornalbou, les rendes del qual foren destinades a la creació d’un seminari conciliar (1575); fundà també una casa de provació i noviciat de la Companyia de Jesús (1575).

Féu traduir al català els seus Avvertimenti per les persone ecclesiastiche… (Roma, 1568), impresos a Barcelona el 1573 per difondre l’esperit del concili de Trento.

En el seu testament (octubre 1575) deixà regulats minuciosament les rendes i el funcionament de la Universitat de Tarragona, fet que impedí que fos abolida per Felip V de Borbó.

Castellarnau i de Magrinyà, Josep Antoni de

2 Respostes

(Tarragona, 1763 – 1845)

Noble i financer. Patrocinà la construcció del port de Tarragona (1802), en part finançat per ell, amb utilització de ferro de les seves mines d’Alins de Vallferrera, al Pallars Sobirà.

El 1809 presidí la comissió de finances del congrés celebrat a Tarragona, i el 1810 fou elegit diputat a les corts de Cadis. El 1822 fou alcalde primer de Tarragona.

Féu construir a la seva ciutat, al carrer de Cavallers, la casa Castellarnau, decorada per Josep Flaugier, i convertida en museu el 1969.

Fou el pare de Josep Antoni de Castellarnau i de Camps.

Cardona i Enríquez, Lluís de

2 Respostes

(Arbeca, Garrigues, 1488 – Tarragona, 1532)

Bisbe de Barcelona (1530-31) i arquebisbe de Tarragona (1531-32). Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona, fou, amb el seu oncle Pere de Cardona -el qual succeí com a abat i administrador a l’abadia de Cardona– un dels promotors del moviment cultural barceloní. Rebé elogis de Lucio Marineo Siculo.

El 1514 obtingué l’abadiat de Santa Maria de Solsona. Fou president de la generalitat de Catalunya (1521-27).

A la mort del bisbe de Barcelona Guillem Ramon de Vic (1525), Carles V el nomenà per a succeir-lo, mentre que Climent VII designà el cardenal italià Silvio Passarino. No fou fins a la mort d’aquest (1529) que el seu nomenat fou ratificat pel papa i, doncs, consagrat a la catedral de Barcelona.

A la mort del seu oncle, el succeí a l’arquebisbat de Tarragona, per al qual obtingué la butlla de secularització de la seu de Tarragona, fins aleshores de canonges regulars de Sant Agustí.

Caballero, Joaquim

Deixa un comentari

(Tarragona, segle XIX – 1888)

Eclesiàstic. Dirigí la biblioteca provincial tarragonina. Excel·lí com a predicador.

Fou l’encarregat de pronunciar el sermó a l’ocasió d’instal·lar el sepulcre de Jaume I a la catedral de Tarragona, el 1856.

Destacà per la seva tasca de recuperació de fons bibliogràfiques procedents de Poblet i d’altres establiments religiosos abandonats en aquella època.

Butinyà i Hospital, Francesc Xavier

2 Respostes

(Banyoles, Pla de l’Estany, 16 abril 1834 – Tarragona, 18 desembre 1899)

Eclesiàstic i escriptor. Fundador jesuïta (1854), ensenyà química (1859-63) a l’Havana.

Tornà a Catalunya, i fundà a Calella (1875) la congregació de les Serves de Sant Josep, conegudes popularment per butinyanes o josefines.

Escriví obres religioses –Les migdiades del mes de maig (1871) i el devocionari Joia del cristià (1882)- i un drama, La venjança del Martre (1871).

Bruguera i Codina, Bonaventura

Deixa un comentari

(Canet de Mar, Maresme, 25 març 1795 – Tarragona, 13 agost 1876)

Compositor i organista. Fou mestre de capella a Vic i a Tarragona (1818-76), on era també l’organista titular.

És autor d’obres de música sacra per a veus i orquestra.

Francesc Bonifaç i Massó

Bonifaç i Massó, Francesc

5 Respostes

(Valls, Alt Camp, 28 juliol 1735 – Tarragona, 3 febrer 1806)

Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui estudià, i fill de Baltasar Bonifaç i Anglès. Després s’establí a Tarragona, on l’any 1759 traçà els plans i els dibuixos del circ i de l’amfiteatre romans, que serviren de base per a estudis arqueològics posteriors.

Executà un gran nombre d’imatges i de retaules, entre d’altres, Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Riucorb (1762), Sant Crist, per al Morell (1766), Ester i Abigall, per al cambril de la Misericòrdia, de Reus (1772), que havia fet el seu germà Lluís; els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí, per a la seu de Lleida (des del 1775 al 1785); i el magnífic retaule major dels carmelitans de Vilanova i la Geltrú (1795).

Entre les obres de cronologia incerta, cal citar els retaules de Sant Oleguer i de Sant Agustí, a la seu tarragonina; el de Santa Rosalia, a Torredembarra; d’altres per a la cartoixa d’Escaladei, i la llitera per a la Mare de Déu d’Agost, a Valls.

L’any 1771 havia estat nomenat acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid.

El seu art correspon a l’últim període del barroc, influït pels corrents acadèmics.

Fou el pare de Pau Bonifaç i Fort  (Tarragona, segle XVIII – segle XIX)  Argenter.

Bonet i Zanuy, Constantí

Deixa un comentari

(Tamarit de Llitera, Llitera, 11 març 1808 – Tarragona, 10 octubre 1878)

Eclesiàstic. El 1851 fou nomenat canonge penitencier de la seu de Barcelona, més tard, bisbe de Girona (1862-75) i arquebisbe de Tarragona (1875-78).

Professor de teologia a Lleida i canonge penitencier de Barcelona (1851), creà la casa-missió de Banyoles (Pla de l’Estany) i, a Tarragona, introduí la devoció a sant Magí a tota la diòcesi (1876).

Al Concili Vaticà I defensà la infal·libilitat papal. Excel·lí com a orador sagrat.