(Valls ?, Alt Camp, segle XIX – Tarragona, després 1876)
Periodista i polític liberal.
Comandà a Valls el batalló de voluntaris dits nacionals. Escriví en castellà una memòria ressenyant aquesta experiència.
A Tarragona publicà una revista titulada “El Abuelo”.
(Palma de Mallorca, 24 març 1706 – Tarragona, 22 juliol 1764)
Eclesiàstic. Fill de Joan Despuig i Martínez de Marcilla, i germà dels altres Despuig i Cotoner.
Bisbe de Mallorca i arquebisbe de Tarragona, on fou nomenat el 1763, com a successor de Jaume de Cortada i de Bru.
A la seva mort, fou succeït a l’arxidiòcesi per Joan Laris.
(Palma de Mallorca, 1894 – Tarragona, 1944)
Geòleg i agrònom. Fou professor d’agricultura a l’institut d’ensenyament mitjà de Tarragona.
Féu estudis sobre l’estructura tectònica de l’illa de Mallorca.
Publicà nombrosos articles científics, com Investigación de aguas subterráneas para usos agrícolas (1932) i Història de la coneixença geològica de l’illa de Mallorca (1946).
(Tarragona, 21 octubre 1821 – 22 juny 1901)
Farmacèutic i escriptor. Pertanyia a algunes corporacions doctes.
Publicà, entre altres obres originals, uns Aforismes del vi i una Descripció de les aigües de Tarragona. També és autor de diverses traduccions.
(Alforja, Baix Camp, 15 octubre 1785 – Tarragona, segle XIX)
Topògraf i militar.
Essent retirat de l’exèrcit, amb el grau de capità, publicà el 1816, en col·laboració amb el tinent de fragata Josep Ruiz, un mapa de les terres tarragonines, amb una extensa descripció topogràfica.
(Mataró, Maresme, 20 juny 1760 – Tarragona, 17 setembre 1825)
Eclesiàstic i polític. En produir-se la invasió napoleònica (1808), esdevingué canonge de la Seu d’Urgell, i poc després fou nomenat president de la Junta Provincial. Fou un dels diputats catalans a les corts constituents de Cadis (1812), on prengué posició contra les innovacions.
El 1815 fou nomenat bisbe de Menorca.
La seva actitud conservadora el dugué, durant el Trienni Constitucional, a adherir-se a la insurrecció reialista i, essent arquebisbe electe de Tarragona, passà a formar part de la Regència d’Urgell (1822), al costat del baró d’Eroles i del marquès de Mataflorida.
L’any següent, ja dissolta la Regència, i amb la restauració de l’absolutisme, prengué possessió de la seu arquebisbal de Tarragona.
(Calella, Maresme, 6 juny 1828 – Tarragona, 10 octubre 1911)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Girona i es doctorà en teologia a València (1862).
Fou bisbe de Lleida (1875-89) i arquebisbe de Tarragona (1889-1911).
Publicà diverses pastorals, entre les quals Carta pastoral sobre la masonería (1898).
(Vinaròs, Baix Maestrat, 13 gener 1805 – Tarragona, 14 abril 1864)
Eclesiàstic. El 1830 fou nomenat catedràtic de cànons a la Universitat de València.
El 1840 fou separat de la càtedra per les seves idees absolutistes, però, continuà combatent les doctrines liberals, especialment a Las postdatas (1841).
El 1843 fou reposat a la càtedra i, quan Pius IX reprengué les interrompudes relacions amb la cort d’Espanya, Costa fou cridat perquè, juntament amb Jaume Balmes, comencés els treballs preparatoris d’un nou concordat.
L’any 1849 fou designat bisbe de Barcelona; es mostrà intransigent i condemnà les idees liberals, la qual cosa li ocasionà fortes polèmiques amb la premsa de Barcelona i la de Madrid.
Participà en la constitució del 1856, i hi presentà una exposició demanant l’absoluta intolerància de cultes, motiu pel qual fou exiliat a Cartagena; el 1856 tornà a encarregar-se de la diòcesi barcelonina.
El 1857 fou nomenat arquebisbe de Tarragona.
Les seves obres, entre les quals cal fer esment de Los concilios tarraconenses, foren publicades (Obras completas) el 1856. A ell es deu la publicació de la Doctrina cristiana, en català.
(Barcelona, 1683 – 1761)
Baró de Maldà i Maldanell. Fou filipista com el seu pare, Rafael de Cortada i de Cabanyes, el qual succeí en els títols.
Felip V de Borbó el nomenà capità del regiment del Rosselló; el 1717 fou nomenat algutzir major de Catalunya.
Havia estat membre de l’Acadèmia Desconfiada, a la qual presentà una composició poètica (1703).
Fou avi de Rafael d’Amat i de Cortada, cinquè baró de Maldà i Maldanell.
El seu germà fou Jaume de Cortada i de Bru (Barcelona, 1685 – Tarragona, 1762) Eclesiàstic. Fou canonge del capítol barceloní i bisbe de Zamora. El 1753 ocupà l’arquebisbat de Tarragona. Impulsà les primeres obres de la capella de Santa Tecla de la seu. És autor de diversos escrits.
(Catalunya, segle XII – Tarragona, 17 abril 1171)
Arquebisbe de Tarragona (1164-71). Fill de Guerau Alemany (IV) de Cervelló.
Fou canonge-sagristà del capítol de Barcelona. A Lleida, el 1157, intervingué com a jutge en el litigi contra Pere de Puigverd. Formà part del seguici que acompanyà Ramon Berenguer IV de Barcelona en el viatge a Torí. Quan morí el comte a Borgo San Dalmazzo (1162) fou dels dipositaris del seu testament sacramental. Tornat a Catalunya, en donà a conèixer les disposicions en l’assemblea de Catalunya-Aragó. Col·laborà amb Guillem de Torroja en la repoblació del país.
A Tarragona heretà el conflicte sorgit entre el seu antecessor, Bernat Tort, i Guillem de Tarragona, fill de Robert Bordet, per afers de població. Agreujat el conflicte (1168), Alfons I el Cast donà sentència, més aviat contrària a Hug.
Disgustat per la decisió, inspirà la idea de l’assassinat, que potser ell mateix preparà, de Guillem de Tarragona, mort a Tortosa el 1168. Atribuït el crim a l’arquebisbe, el germà de l’assassinat, Berenguer de Tarragona, el volgué venjar. El 1171 Hug de Cervelló fou ferit greument i morí.
Dades dels Països Catalans 