Arxiu d'etiquetes: Tarragona (morts a)

Creus i Martí, Jaume

1 Resposta

(Mataró, Maresme, 20 juny 1760 – Tarragona, 17 setembre 1825)

Eclesiàstic i polític. En produir-se la invasió napoleònica (1808), esdevingué canonge de la Seu d’Urgell, i poc després fou nomenat president de la Junta Provincial. Fou un dels diputats catalans a les corts constituents de Cadis (1812), on prengué posició contra les innovacions.

El 1815 fou nomenat bisbe de Menorca.

La seva actitud conservadora el dugué, durant el Trienni Constitucional, a adherir-se a la insurrecció reialista i, essent arquebisbe electe de Tarragona, passà a formar part de la Regència d’Urgell (1822), al costat del baró d’Eroles i del marquès de Mataflorida.

L’any següent, ja dissolta la Regència, i amb la restauració de l’absolutisme, prengué possessió de la seu arquebisbal de Tarragona.

Costa i Fornaguera, Tomàs

Deixa un comentari

(Calella, Maresme, 6 juny 1828 – Tarragona, 10 octubre 1911)

Eclesiàstic. Estudià al seminari de Girona i es doctorà en teologia a València (1862).

Fou bisbe de Lleida (1875-89) i arquebisbe de Tarragona (1889-1911).

Publicà diverses pastorals, entre les quals Carta pastoral sobre la masonería (1898).

Costa i Borràs, Josep Domènec

3 Respostes

(Vinaròs, Baix Maestrat, 13 gener 1805 – Tarragona, 14 abril 1864)

Eclesiàstic. El 1830 fou nomenat catedràtic de cànons a la Universitat de València.

El 1840 fou separat de la càtedra per les seves idees absolutistes, però, continuà combatent les doctrines liberals, especialment a Las postdatas (1841).

El 1843 fou reposat a la càtedra i, quan Pius IX reprengué les interrompudes relacions amb la cort d’Espanya, Costa fou cridat perquè, juntament amb Jaume Balmes, comencés els treballs preparatoris d’un nou concordat.

L’any 1849 fou designat bisbe de Barcelona; es mostrà intransigent i condemnà les idees liberals, la qual cosa li ocasionà fortes polèmiques amb la premsa de Barcelona i la de Madrid.

Participà en la constitució del 1856, i hi presentà una exposició demanant l’absoluta intolerància de cultes, motiu pel qual fou exiliat a Cartagena; el 1856 tornà a encarregar-se de la diòcesi barcelonina.

El 1857 fou nomenat arquebisbe de Tarragona.

Les seves obres, entre les quals cal fer esment de Los concilios tarraconenses, foren publicades (Obras completas) el 1856. A ell es deu la publicació de la Doctrina cristiana, en català.

Cortada i de Bru, Josep de

2 Respostes

(Barcelona, 1683 – 1761)

Baró de Maldà i Maldanell. Fou filipista com el seu pare, Rafael de Cortada i de Cabanyes, el qual succeí en els títols.

Felip V de Borbó el nomenà capità del regiment del Rosselló; el 1717 fou nomenat algutzir major de Catalunya.

Havia estat membre de l’Acadèmia Desconfiada, a la qual presentà una composició poètica (1703).

Fou avi de Rafael d’Amat i de Cortada, cinquè baró de Maldà i Maldanell.

El seu germà fou Jaume de Cortada i de Bru  (Barcelona, 1685 – Tarragona, 1762)  Eclesiàstic. Fou canonge del capítol barceloní i bisbe de Zamora. El 1753 ocupà l’arquebisbat de Tarragona. Impulsà les primeres obres de la capella de Santa Tecla de la seu. És autor de diversos escrits.

Cervelló, Hug de

6 Respostes

(Catalunya, segle XII – Tarragona, 17 abril 1171)

Arquebisbe de Tarragona (1164-71). Fill de Guerau Alemany (IV) de Cervelló.

Fou canonge-sagristà del capítol de Barcelona. A Lleida, el 1157, intervingué com a jutge en el litigi contra Pere de Puigverd. Formà part del seguici que acompanyà Ramon Berenguer IV de Barcelona en el viatge a Torí. Quan morí el comte a Borgo San Dalmazzo (1162) fou dels dipositaris del seu testament sacramental. Tornat a Catalunya, en donà a conèixer les disposicions en l’assemblea de Catalunya-Aragó. Col·laborà amb Guillem de Torroja en la repoblació del país.

A Tarragona heretà el conflicte sorgit entre el seu antecessor, Bernat Tort, i Guillem de Tarragona, fill de Robert Bordet, per afers de població. Agreujat el conflicte (1168), Alfons I el Cast donà sentència, més aviat contrària a Hug.

Disgustat per la decisió, inspirà la idea de l’assassinat, que potser ell mateix preparà, de Guillem de Tarragona, mort a Tortosa el 1168. Atribuït el crim a l’arquebisbe, el germà de l’assassinat, Berenguer de Tarragona, el volgué venjar. El 1171 Hug de Cervelló fou ferit greument i morí.

Cervantes de Gaeta, Gaspar

3 Respostes

(Trujillo ?, Castella, 1512 – Tarragona, 17 octubre 1575)

Arquebisbe de Tarragona (1568-75). El 1570 fou creat cardenal. No arribà a la seu tarragonina fins al 1572.

Aviat es destacà per la seva activitat: hi celebrà un concili provincial (1572-74), creà la Universitat de Tarragona (1572), per a la qual féu successives donacions fins a un total de vint mil lliures catalanes; obtingué del papa Pius V la supressió del convent d’Escornalbou, les rendes del qual foren destinades a la creació d’un seminari conciliar (1575); fundà també una casa de provació i noviciat de la Companyia de Jesús (1575).

Féu traduir al català els seus Avvertimenti per les persone ecclesiastiche… (Roma, 1568), impresos a Barcelona el 1573 per difondre l’esperit del concili de Trento.

En el seu testament (octubre 1575) deixà regulats minuciosament les rendes i el funcionament de la Universitat de Tarragona, fet que impedí que fos abolida per Felip V de Borbó.

Castellarnau i de Magrinyà, Josep Antoni de

2 Respostes

(Tarragona, 1763 – 1845)

Noble i financer. Patrocinà la construcció del port de Tarragona (1802), en part finançat per ell, amb utilització de ferro de les seves mines d’Alins de Vallferrera, al Pallars Sobirà.

El 1809 presidí la comissió de finances del congrés celebrat a Tarragona, i el 1810 fou elegit diputat a les corts de Cadis. El 1822 fou alcalde primer de Tarragona.

Féu construir a la seva ciutat, al carrer de Cavallers, la casa Castellarnau, decorada per Josep Flaugier, i convertida en museu el 1969.

Fou el pare de Josep Antoni de Castellarnau i de Camps.

Cardona i Enríquez, Lluís de

2 Respostes

(Arbeca, Garrigues, 1488 – Tarragona, 1532)

Bisbe de Barcelona (1530-31) i arquebisbe de Tarragona (1531-32). Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona, fou, amb el seu oncle Pere de Cardona -el qual succeí com a abat i administrador a l’abadia de Cardona– un dels promotors del moviment cultural barceloní. Rebé elogis de Lucio Marineo Siculo.

El 1514 obtingué l’abadiat de Santa Maria de Solsona. Fou president de la generalitat de Catalunya (1521-27).

A la mort del bisbe de Barcelona Guillem Ramon de Vic (1525), Carles V el nomenà per a succeir-lo, mentre que Climent VII designà el cardenal italià Silvio Passarino. No fou fins a la mort d’aquest (1529) que el seu nomenat fou ratificat pel papa i, doncs, consagrat a la catedral de Barcelona.

A la mort del seu oncle, el succeí a l’arquebisbat de Tarragona, per al qual obtingué la butlla de secularització de la seu de Tarragona, fins aleshores de canonges regulars de Sant Agustí.

Caballero, Joaquim

Deixa un comentari

(Tarragona, segle XIX – 1888)

Eclesiàstic. Dirigí la biblioteca provincial tarragonina. Excel·lí com a predicador.

Fou l’encarregat de pronunciar el sermó a l’ocasió d’instal·lar el sepulcre de Jaume I a la catedral de Tarragona, el 1856.

Destacà per la seva tasca de recuperació de fons bibliogràfiques procedents de Poblet i d’altres establiments religiosos abandonats en aquella època.

Butinyà i Hospital, Francesc Xavier

2 Respostes

(Banyoles, Pla de l’Estany, 16 abril 1834 – Tarragona, 18 desembre 1899)

Eclesiàstic i escriptor. Fundador jesuïta (1854), ensenyà química (1859-63) a l’Havana.

Tornà a Catalunya, i fundà a Calella (1875) la congregació de les Serves de Sant Josep, conegudes popularment per butinyanes o josefines.

Escriví obres religioses –Les migdiades del mes de maig (1871) i el devocionari Joia del cristià (1882)- i un drama, La venjança del Martre (1871).