Arxiu d'etiquetes: sacerdots

Roca i Puig, Ramon

2 Respostes

(Algerri, Noguera, 23 març 1906 – Montserrat, Bages, 29 juny 2001)

Hel·lenista i sacerdot. Professà filologia grega a la universitat pontifícia de Salamanca. S’especialitzà en papirologia.

És autor dels textos didàctics Gramàtica griega (1941), Antología griega (1943) i Anthologia Patrum (1949). Ha publicat també Un papir grec de l’evangeli de sant Mateu (1956), Himne a la Verge Maria. Psalmus responsorius. Papir llatí del segle IV (1965) i Anàfora de Barcelona i altres pregàries (Missa del segle IV) (1994), entre d’altres estudis.

Ha col·laborat a la Fundació Bíblica Catalana, per a la qual ha traduït diversos llibres bíblics: l’Eclesiàstic (1935), Jeremies (1948) i Saviesa (1959).

Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya 1993.

Vives i Gatell, Josep

1 Resposta

(Vilabella, Alt Camp, 11 gener 1888 – Barcelona, 12 juny 1978)

Sacerdot, historiador, bibliògraf, liturgista i epigrafista. Doctor en filosofia i lletres i llicenciat en dret i en teologia, matèries que estudià en diverses universitats europees. Féu viatges científics constants per Europa i l’Àfrica del nord. Fou doctor honoris causa per Friburg de Brisgòvia (1950), Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1943), presidí des del 1943 la delegació a Barcelona del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Fou president de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics des del 1970.

Els seus múltiples treballs d’investigació i repertoris erudits el feren conèixer arreu del món científic. A partir de la tesi doctoral sobre Joan Ferrandis d’Herèdia, gran mestre de Rodes (1927), i de treballs metodològics i bibliogràfics, es dedicà sobretot a la publicació de las Inscripciones de la España romana y visigoda (1924 i 1969).

Fou fundador, amb Heinrich Finke, de les “Spanische Forschungen der Gürresgesellschaft”, i més tard dels “Monumenta Hispaniae Sacra”, on publicà, sobretot, l’oracional visigòtic de Tarragona (Oracional visigótico, 1946) i, amb L. Brou, l’Antifonario visigótico mosárabe de la catedral de León (1959), així com els texts conciliars visigòtics (1963), amb T. Marín i G. Martínez.

Dirigí, des de l’any 1927, la revista “Analecta Sacra Tarraconensia”, a la qual afegí la Bibliografia hispánica de ciencias histórico-eclesiàsticas (1925-52). Des del 1948 dirigí també “Hispania Sacra”, on publicà especialment articles d’hagiografia. Havia dirigit encara “Lo Missatger del Sagrat Cor de Jesús”. Cal no oblidar la seva col·laboració a Bibliografia de llengua i literatura catalana de R. Aramon i Serra, que féu eixir del 1929 al 1931.

Garcia i Torres, Francesc Vicent

14 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 1582 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 2 setembre 1623)

“el Rector de Vallfogona”  Escriptor. Estudià a l’Estudi General de Lleida i començà, més tard, la carrera eclesiàstica; fou ordenat l’any 1606.

Predicà el 1621 a la catedral de Girona un sermó amb motiu de les exèquies de Felip III, i l’any següent es pot datar el viatge que féu a Madrid on, a la cort, va posar-se en contacte amb els escriptors castellans del seu temps.

Personatge envoltat de llegenda (com la seva mort per emmetzinament), li han estat atribuïdes obres apòcrifes que han creat dubtes.

Francesc Vicenç Garcia i Torres

Les seves poesies restaren disperses i no s’imprimiren fins l’any 1703, quan l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona publicà el llibre La armonia del Parnàs, més numerosa en les poesies vàries de l’Atlant del cel poètic, lo Doctor Vicent Garcia.

Conreà els gèneres poètics propis dels escriptors castellans del segle XVII, va escriure sonets i dècimes, i va introduir el romanç castellà a la literatura catalana. Utilitzà els temes mitològics, als quals donà un sentit irònic, adoptant davant els tòpics literaris una actitud burlesca. La seva obra poètica es basa en l’actitud de versificar en un estil elegant i retòric, pròpiament barroc, a l’estil dels escriptors castellans.

Sobresurten en la seva obra les poesies Desengany del món, A l’expressiva senzillesa de la llengua catalana i les letrillas a l’estil de Góngora. És també autor de La comèdia de Santa Bàrbara, escrita amb un cert barroquisme pròpies de les comèdies al·legòriques de l’escena castellana i estrenada el 1617.

Popularment la seva llegenda, més que la seva obra, ha perdurat fins avui.

Font i Sagué, Norbert

2 Respostes

(Barcelona, 17 setembre 1874 – 19 abril 1910)

Geòleg, espeleòleg i escriptor. Fou ordenat sacerdot el 1900, i obtingué un benifet a l’església de Santa Maria del Mar. El 1907 fou nomenat administrador de la Casa Municipal de Misericòrdia.

Doctor en ciències naturals el 1904, va ésser catedràtic de geologia als Estudis Universitaris Catalans i president de la Institució Catalana d’Història Natural. Conreà amb èxit les belles lletres i guanyà diversos premis als Jocs Florals de Barcelona (1894-97).

Fou l’introductor de l’espeleologia a Catalunya i establí, juntament amb el Centre Excursionista de Catalunya, un catàleg espeleològic de Catalunya. Creà el Museu Petrogràfic del parc de la Ciutadella. Incansable excursionista, inventarià i explorà molts avencs i coves de Catalunya. Fou un col·laborador assidu del “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”.

Autor de l’Excursionisme científic, Curs de geologia, Botànics catalans anteriors a Linné (1901), Història de Catalunya, Llealtat catalana, Via fora als adormits! i Història de les ciències naturals a Catalunya del segle XV al XVIII (1909).

Ferrer i Moncho, Vicenç

1 Resposta

(Barcelona, 9 abril 1920 – Anantapur, Índia, 19 juny 2009)

Filantrop i cooperant. Estudià dret i a 24 anys ingressà a la Companyia de Jesús. El 1952 s’incorporà a missions a Bombai, on estudià teologia, i el 1956 fou ordenat sacerdot.

Des del 1964 inicià una important tasca humanitària a l’Índia, on lluità contra el sistema de castes i reclamà la dignitat humana dels anomenats intocables. Aquest fet li provocà l’enfrontament amb el govern de l’estat de Mahäräshtra, que en sol·licità l’expulsió del país.

El 1968 fou proposat com a premi Nobel de la Pau. El 1969 deixà l’Índia, on fou posteriorment readmès gràcies a la intervenció d’Indira Gandhi i a les mobilitzacions populars de suport.

El 1970 deixà la Companyia de Jesús i començà a treballar al districte d’Anantapur amb un grup de voluntaris laics, i, a través de la fundació que porta el seu nom, continuà aplicant el seu model de desenvolupament econòmic, que entre el 1970 i el 1974 permeté la construcció de 4.000 pous.

El 1998 rebé el premi Príncipe de Asturias de la concòrdia i el 2008 fou elegit Català de l’Any.

Faura i Sans, Marià

Deixa un comentari

(les Corts, Barcelona, 4 agost 1883 – Barcelona, 18 novembre 1941)

Sacerdot i geòleg. Cursà estudis a la Universitat de Barcelona i a la de Madrid, on va doctorar-se (1912). Fou professor al Seminari Conciliar, a la Universitat i a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Des del 1917, i fins a la seva dissolució (1924), fou director del Servei del Mapa Geològic de Catalunya, dependent de la Mancomunitat. Director de la secció de paleontologia del Museu Municipal de Ciències Naturals de Barcelona (1919-22). Fundà i dirigí l’Observatori de Viella (Vall d’Aran).

Foren notables les seves recerques espeleològiques, els treballs de repoblació piscícola dels llacs del Pirineu i els reculls de minerals, roques i fòssils de tot Catalunya. Realitzà importants descobriments paleontològics, com és el de les restes d’un elefant d’una espècie nova a Pedralbes (1922), que feren que Lambert li dediqués el gènere fauraster i que el seu nom figurés en catorze espècies i varietats paleontològiques.

Publicà un gran nombre de treballs sobre ciències naturals, entre els quals cal destacar Sota terra (1909), La espeleología de Cataluña (1926), Cuenca potásica de Cataluña (1926) i Expedició científica per la Fennoscàndia (1931).

Dou i de Bassols, Ramon Llàtzer de

7 Respostes

(Barcelona, 11 febrer 1742 – Cervera, Segarra, 14 desembre 1832)

Jurista, polític i economista. Germà d’Ignasi de Dou. Doctorat en lleis per la Universitat de Cervera (1765), on fou deixeble de Josep Finestres. Va residir a Barcelona del 1770 al 1776 i després tornà a Cervera, on guanyà la càtedra de dret canònic i, més tard, la de dret civil (1789).

Ordenat sacerdot el 1795, fou canonge de la catedral de Barcelona. Conseller de la Universitat de Cervera (1805), dos anys més tard va iniciar la docència en el camp de l’economia política, en el qual fou contrari al lliurecanvisme.

Elegit (1810) diputat per Catalunya, fou el primer president de les Corts de Cadis (1811), on defensà els interessos de Catalunya i protestà per l’espoli a què havia estat sotmesa d’ençà del 1714.

Escriví Instituciones del derecho público general de España, con noticia del particular de Cataluña (1800-03), síntesi del dret públic de l’Antic Règim i recopilació dels drets catalans no suprimits pel Decret de Nova Planta; Memoria sobre los medios de hallar dinero para los gastos de la guerra en que está empeñada España (1810) i Equivalencia del catastro de Cataluña con las ventajas principales de Castilla (1822). Difongué també les idees de l’economista Adam Smith, del qual va publicar La riqueza de las naciones nuevamente explicada con la doctrina de su mismo investigador (1815).

Batlle i Mestre, Antoni

3 Respostes

(Sitges, Garraf, 31 juliol 1888 – Barcelona, 26 novembre 1955)

Pedagog i dirigent escolta. Fou ordenat sacerdot a Barcelona el 1912. Doctor en filosofia i en teologia, fou deixeble del cardenal Isidre Gomà i tingué una gran amistat amb el cardenal Vidal i Barraquer.

Fou un home d’acció i d’esperit obert. Interessat en la pedagogia activa, participà amb Alexandre Galí, Artur Martorell i Maria Montessori en el moviment de pedagogia activa com a professor de l’Escola Blanquerna i l’Escola del Mar i com a secretari del seminari laboratori de pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya (1918-21).

Col·laborador amb Batista i Roca en l’organització de l’escoltisme, fundà l’Agrupament Mare de Déu de Montserrat (1930), del qual fou consiliari. L’any 1933 celebrà a Llorà (Collsacabra) la primera missa de campament per a les seccions de Minyons de Muntanya.

Del 1936 al 1939 visqué exiliat a Suïssa. En tornar a Barcelona exercí de professor d’ensenyament privat. L’any 1943, juntament amb antics dirigents, reprengué les activitats escoltes; reorganitzà el seu grup i desenvolupà el moviment a Catalunya contra els intents de desintegració.

Al novembre de 1955, en estat d’agonia, rebé de part del bisbe de Barcelona el nomenament de consiliari diocesà d’escoltisme. El seu enterrament constituí una gran manifestació ciutadana. Els seus Escrits foren publicats el 1966.

Argemí i Roca, Aureli

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 1 febrer 1936 – 1 abril 2024)

Dinamitzador cultural i polític. Monjo de Montserrat (1951) i sacerdot (1959), es llicencià en teologia i litúrgia. Secretari de l’abat Aureli M. Escarré, que acompanyà en el seu exili a Vibildone (1965-68), s’integrà a la comunitat benedictina de Cuixà.

Col·laborà en diverses iniciatives de la Resistència i publicà, amb pseudònim, entre el 1970 i el 1974: Chiesa fascista e Stato Cattolico in Spagna, Il Carcere Vaticano (sobre la presó concordatària de Zamora) i Rivoluzione o morte (entorn del procés de Burgos).

El 1975 fundà el CIEMEN, del qual en fou secretari general, i fou un dels promotors del moviment popular Crida a la la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Fou president de l’Agència Europea per a les llengües menys difoses, que depèn de la CEE.

Alsina i Hurtós, Joan

Deixa un comentari

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 28 abril 1942 – Santiago de Xile, Xile, 19 setembre 1973)

Sacerdot. Ordenat el 1966, després de dos anys de ministeri a Malgrat (Maresme) anà a Xile, on realitzà el seu apostolat a San Bernardo, prop de Santiago, i a San Antonio, a la costa.

Compromès amb els més dèbils, tingué molta activitat en el moviment obrer cristià. Treballà en un hospital de Santiago. Visqué el triomf i la caiguda de Salvador Allende, amb el programa del qual se sentia identificat.

Cinc dies després del cop d’estat, el 19 de setembre de 1973, fou detingut i després assassinat.

Hom ha publicat una biografia seva: Joan Alsina: Xile al cor (1976) d’I. Pujadas, premi de biografia Aedos, la qual aplega també escrits seus. Joaquim Pla publicà, el 1995, Joan Alsina, l’altra versió. La diòcesi de Girona organitzà, al setembre de 1998, diversos actes commemoratius del 25è aniversari de la mort de Joan Alsina.

El soldat que l’executà, Nelson Bañados, reconegué l’autoria material del fet i el 1999 se suïcidà. La família de Joan Alsina presentà el 2000 una querella criminal contra Augusto Pinochet per l’assassinat.