(Sant Julià de Vilatorta, Osona, 1815 – Sabadell, Vallès Occidental, 1878)
Científic. Especialitzat en l’aplicació pràctica de les ciències fisicoquímiques, creà una fàbrica de gas a Sabadell, un laboratori químic a Vic, i fou un dels primers a obtenir la preparació industrial del cloroform.
L’any 1863 ingressà al seminari de Barcelona, on fou ordenat sacerdot.
(Barcelona, 21 novembre 1876 – 1936)
Escriptor. Ordenat de sacerdot el 1900, els anys següents exercí com a professor de llatí i d’humanitats al mateix seminari de Tortosa.
Poeta verdaguerià, publicà, entre altres obres, Composicions eucarístiques (1922). Escriví drames, com Sang tortosina (1915) i El màrtir de l’Eucaristia (1926), la novel·la Or a les brases (1933) i l’assaig Els sants pares (1927). Traduí al català les obres de sant Cebrià.
Fou assassinat durant l’onada de violència anticlerical que precedí la guerra civil.
(Catalunya, segle XVIII – Barcelona, 1808)
Canonge i professor. Membre de la Conferència Física Experimental de Barcelona (1766) i professor de matemàtiques a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, successora de la indicada Conferència (1766-1808).
És autor de sis memòries presentades a l’Acadèmia sobre la invenció i la construcció de telescopis i microscopis, el micròmetre de Dellon, alguns fenòmens de la vista, i sobre la natura de la llum.
(Barcelona, 1675 – Girona, 1737)
Filòleg. Doctor en filosofia i en drets civil i canònic. Fou canonge i sagristà major de la seu de Girona i examinador sinodal de la diòcesi. Residí a Roma (1709-24) on estudià els cançoners provençals.
És autor de l’obra La Crusca Provenzale (1724), estudi de la llengua, la literatura i els poetes de Provença, incloent-hi els catalans; d’una ortografia comparada del provençal i l’italià; d’una llista de paraules provençals manllevades als trobadors pels antics escriptors toscans.
Deixà, a més, uns quaranta volums manuscrits, avui repartits entre les biblioteques de l’Acadèmia de Bones Lletres i de la Universitat de Barcelona, com una gramàtica catalana, una Història de la llengua catalana, i d’una Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català.
El 1729 ingressà a l’acadèmia barcelonina que després fou anomenada de Bones Lletres.
(Felanitx, Mallorca, 4 octubre 1888 – Terrassa, Vallès Occidental, 11 febrer 1973)
Prevere i poeta. El 1914 es traslladà com a missioner al Perú, i el 1925 fou empresonat com a conseqüència d’un sermó a la catedral de Girona i hagué d’exiliar-se a Perpinyà.
El 1935 s’establí a Sant Feliu de Guíxols, i el 1937 tornà a Perpinyà. Es traslladà novament a Mallorca (1943), però recorregué diversos indrets de Catalunya.
Dels seus milers de versos se’n publicà una selecció el 1974.
(Barcelona, 1747 – 21 octubre 1821)
Gramàtic i pedagog. Graduat en teologia, fou professor de retòrica i, ja madur, ordenat sacerdot.
És autor d’obres didàctiques i pedagògiques i de tractats de gramàtica llatina i castellana (Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana).
Considerat avui un dels inductors de la Renaixença per la seva preocupació i el seu esforç en el redreçament català, intervingué en la polèmica sobre l’ortografia catalana al “Diario de Barcelona”.
Publicà la primera gramàtica catalana moderna, Gramàtica i apologia de la llengua catalana, estampada el 1815 (reeditada modernament) i finançada per la Junta de Comerç de Barcelona, que, dividida en quatre parts (Analogia, Sintaxi, Ortografia i Prosòdia) i, encara, completada amb un Prefaci apologètic, un estudi sobre l’Origen de la llengua, una selecció de textos i un vocabulari català-llatí, és tinguda per un dels primers precedents del redreçament lingüístic i la consciència nacional que portaren a la Renaixença.
(Barcelona, 1937 – 20 desembre 2017)
Historiador i sacerdot. Professor a la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Teologia de Catalunya, de la qual fou degà (1973-79).
Ha publicat, entre altres estudis: Situació religiosa de Barcelona en el segle XVI (1970), El Seminari de Barcelona 1868-1982 (1983), L’Església de Barcelona en la crisi de l’antic règim 1808-1833 (1986).
Delegat episcopal d’ensenyament i catequesi de Barcelona (1973-81), ha desenvolupat també tasques ecumèniques.
(Catalunya, segle XV – segle XVI)
Impressor, clergue i beneficiat de Cervera.
Consta que tingué impremta a Girona, i hi ha notícies d’obres sortides de les seves premses el 1501 (Cobles de Bernat Estruç), 1502 (Passió en llatí) i 1505 (citacions de literatura popular).
Estigué relacionat amb el cercle de l’impressor de Valladolid Diego Gumiel, i fou el llaç d’unió entre l’impressor provençal establert a Barcelona Carles Amorós i la impremta autòctona de Pere Posa.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 17 abril 1883 – Barcelona, 15 agost 1963)
Sacerdot i escriptor. Va fundar la Lliga del Bon Mot (1908) i emprà el pseudònim d’Ivon l’Escop.
Publicà La llengua catalana (1931) i La llengua de l’Església (1932), aplec documental per demostrar, a través dels decrets dels concilis de la Tarraconense, que cal usar la llengua catalana en els actes on sigui permesa la llengua vulgar.
Publicà també obres en castellà i L’exposició del dogma catòlic (1932), sèrie inacabada.
Dades dels Països Catalans 