Arxiu d'etiquetes: Reus (nascuts a)

Ferrater i Soler, Gabriel

5 Respostes

(Reus, Baix Camp, 20 maig 1922 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 abril 1972)

Escriptor i lingüista. Germà de Joan Ferraté i Soler. Des del 1938 fins a l’ocupació alemanya s’estigué a Bordeus, on el seu pare era conseller del consolat d’Espanya.

L’any 1950 començà els estudis de matemàtiques a la Universitat de Barcelona, que no acabà; més tard s’interessà per la crítica d’art. Vers el 1963 cursà la carrera de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, i posteriorment fou professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona.

La publicació del seu primer llibre de poemes, Da nuces pueris (1960), produí un nou tombant en la poesia catalana contemporània. En la seva poesia queda palesa la seva vasta formació literària. Amb Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1967), se situà de manera definitiva en un lloc primeríssim dins la nova poesia.  Tota la seva obra poètica ha estat recopilada a Les dones i els dies (1968).

Com a lingüista, un dels més lúcids de la Catalunya moderna, va evolucionar de l’estructuralisme al transformacionisme de Chomsky. Traduí Language, de Bloomfield, i Cortesian linguistics de Chomsky. El 1969-72 publicà una sèrie d’articles lingüístics a “Serra d’Or” sota el títol De causis linguae, que tracten temes diversos.

Impartí també classes a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (1971). També traduí al català Der Prozess, de Kafka.

Es suïcidà. El seu germà Joan Ferraté publicà pòstumament la seva obra inèdita, en els reculls Sobre literatura (1979), La poesia de Carles Riba (1979), Sobre pintura (1981), Sobre el llenguatge (1981) i Papers, cartes, paraules (1986).

Ferraté i Soler, Joan

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, 25 novembre 1924 – Barcelona, 12 gener 2003)

Escriptor. Germà de Gabriel Ferrater. Llicenciat en llengües clàssiques a Barcelona, n’ensenyà a la universitat de Santiago de Cuba (1954-61) i a la d’Oriente, i de literatura espanyola i comparada a la d’Alberta (Canadà), tasca que compartí amb la direcció literària de l’editorial Seix Barral.

Ha escrit i publicat diverses obres d’assaig humanístic: Carles Riba, avui (1955), Teoría del poema (1957), La operación de leer (1962), Dinàmica de la poesía (1968), La primavera del poblet de J. Carner (1979), Apunts en net (1991), Papers sobre Josep Carner (1994), etc.

Traductor de l’anglès: Lectura de “La terra gastada”, de T.S. Eliot (1977), i del grec modern, com Líricos griegos arcaicos (1967) i de les poesies de Kavafis: Veinticinco poemas de Kavafis (1971), Vuitanta-vuit poemes de Kavafis (1975), del qual ha reunit la seva obra poètica personal en un Catàleg general (1987). També ha tingut cura de l’edició de la poesia completa d’Ausiàs Marc (1979).

La seva poesia és de tendència formalista i de continguts humanístics (Les taules de Marduk, 1970, i Llibre de Daniel, 1976). Ha recopilat en diversos volums l’obra pòstuma del seu germà.

Ferraté i Pascual, Gabriel

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 3 març 1932 – Barcelona, 11 febrer 2024)

Enginyer industrial i perit agrícola. Catedràtic d’automàtica de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona des del 1968, posteriorment en fou director (1969-72). Rector de la Universitat Politècnica (1972-76), fou nomenat després director general d’universitats i investigació i més tard director general de política científica de la Generalitat de Catalunya.

En 1978, 1982, 1986 i 1990 fou elegit com a rector de la Universitat Politècnica de Catalunya, càrrec en el qual romangué fins al 1994.

Professionalment s’ha especialitzat en el camp de l’automàtica i de la informàtica, on ha desenvolupat sistemes de regulació del trànsit.

Membre de diferents organismes internacionals (com la IFAC), director de l’Institut de Cibernètica i entre 1980-89 fou vice-president de la CIRIT. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Estivill i Rius, Assumpció

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 1949 – )

Doctora en biblioteconomia. Llicenciada en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona (1973), graduada per l’Escola de Bibliotecàries (1976) i doctora per la School of Library and Information Science de la universitat de Pittsburg (1990). El 1999 passà a la facultat de biblioteconomia i documentació de la Universitat de Barcelona, de la qual fou la primera degana.

És autora de L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939 (1992) i de nombrosos articles especialitzats. Membre de la Secció de Catalogació de la Federació Internacional d’Associacions de Bibliotecaris i Biblioteques.

Calbó, Bernat

11 Respostes

(Mascalbó, Reus, Baix Camp, 1180 – Vic, Osona, 26 octubre 1243)

Eclesiàstic i sant. Cavaller descendent d’una família de repobladors del Camp de Tarragona. Estudià dret i fou assessor de la cúria arquebisbal de Tarragona.

Després d’una malaltia greu (1213), ingressà a l’orde cistercenc, al monestir de Santes Creus, on professà el 1215. Vers el 1220 en fou designat prior, i posteriorment abat perpetu (1226). El seu prestigi va atraure molts personatges importants a Santes Creus.

Impulsà la reforma del monestir i fou un dels promotors de l’expedició de conquesta de Mallorca, en la qual fou conseller d’alguns dels barons que acompanyaren el rei Jaume I el Conqueridor; molts d’ells foren enterrats al monestir.

Assistí als concilis de Lleida (1229) i de Tarragona (1230, 1239 i 1243). El 1231 renuncià al bisbat d’Elna, però l’any següent acceptà d’ésser inquisidor general contra els valdesos (1232), i el 1233 fou designat bisbe de Vic.

Mentre continuà fent vida comunitària amb alguns monjos del seu monestir, reforçà l’observança regular a la canongia vigatana i vetllà per la disciplina eclesiàstica. Pacificà els grups ciutadans enemistats amb l’actuació del seu predecessor, Guillem de Tavertet, i els bàndols del bisbat. Participà amb sant Ramon de Penyafort i Jaume I en la conquesta de València des del 1238.

Poc després de morir començà a ésser objecte de culte a Vic i a Santes Creus; després del concili de Trento fou introduït a Roma el procés de canonització. El culte fou confirmat per la Santa Seu el 1710. Hom en celebra la festa el 24 d’octubre.

Buenafuente i Moreno, Andreu

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 24 gener 1965 – )

Periodista i humorista. S’inicià a Ràdio Popular Reus-COPE el 1982. El 1983 passà a Ràdio Reus on, el 1988, creà el primer programa propi presentat en solitari El pot de la ràdio. El 1989 creà el programa El terrat i el 1990 començà les col·laboracions a Ràdio Barcelona, on entrà definitivament el 1991 amb una nova edició d’El terrat.

En premsa ha col·laborat en els diaris “Diario Español”, “Nou Diari” i “Reus Diari”.

En televisió ha intervingut en els programes de TV3 Tot per l’audiència (1993), Persones humanes (1994), com a col·laborador, i Sense títol (1995-96), Redacció de campanya (1995) i Sense títol 2 (1996-97), com a director.

Brocà i de Montagut, Guillem Maria de

4 Respostes

(Reus, Baix Camp, 21 octubre 1850 – Riudecanyes, Baix Camp, 23 octubre 1918)

Jurista i historiador del dret català. Fill de Salvador Maria de Brocà i de Bofarull. Es llicencià en dret (1869) a la Universitat de Barcelona, on exercí com a auxiliar de càtedra. Es doctorà el 1870. Fou secretari del Primer Congrés Català de Jurisconsults (1881). Recollí la seva experiència en qüestions processals en el Manual de formularios ajustados a la ley de enjuiciamiento civil (1875).

Formà part de la secció jurídica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), destinada als treballs de recerca històrica i de reconstrucció de les institucions polítiques i jurídiques catalanes. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1899-1900; 1900-01), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1886) i degà del Col·legi d’Advocats (1911-15). Presidí la Comissió de Jurisconsults que preparava l’Apèndix del Codi Civil (1915) per al règim jurídic especial de Catalunya, obra impulsada per la Mancomunitat.

De la seva producció cal destacar Instituciones de derecho civil catalán vigente, comentadas con la doctrina del tribunal supremo y precedidas de una introducción histórica (1880, juntament amb Joan Amell i Llopis), Juristes i jurisconsults catalans del segle XIV fins al XVII (1909), Estudi i ensenyança del dret a Catalunya abans del segle XVIII (1909), Taula de les estampacions de les Constitucions i altres drets de Catalunya (1910), Els usatges de Barcelona (1914), Biografia de Ramon Llàtzer de Dou (1916) i la seva fonamental Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil y… (1918), que constitueix un tractat força complet sobre la història externa del dret català.

Bofarull i Mascaró, Pròsper de

10 Respostes

(Reus, Baix Camp, 31 agost 1777 – Barcelona, 29 desembre 1859)

Arxiver i historiador. Després d’estudiar filosofia i lleis a la Universitat de Cervera i de doctorar-se a la d’Osca el 1798, va exercir d’advocat de la chancillería de Valladolid (1802).

En declarar-se la guerra del Francès s’establí a Cadis, on exercí la seva professió i obtingué diversos càrrecs.

El 1814 va ser nomenat arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, institució que després va dirigir durant molts anys (des del 1818). Cal destacar-ne l’enorme tasca de classificació, atesa l’estat en que va trobar l’arxiu reial; el 1816 obtingué el dipòsit dels papers de la junta superior del Principat i de la Casa de la Moneda, el 1822 fou comissionat per a recollir els documents, còdexs i llibres dels ordes religioses extingits i salvà una bona part dels manuscrits dels monestirs de Ripoll i de Sant Cugat del Vallès. El 1828 passà a treballar a l’arxiu de la Generalitat.

Va escriure nombroses treballs històrics, fonamentals per al moviment romàntic català, com Los condes de Barcelona vindicados (1836), i va dirigir la publicació de la Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón (1847-59), en 17 volums.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, entitat que va presidir quasi ininterrompudament des del 1822.

Ha estat publicada la seva correspondència amb Prosper Mérimée i amb Salvador Brocà.

El succeí en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó el seu fill, Manuel de Bofarull i de Sartorio.

Bofarull i de Brocà, Antoni de

17 Respostes

(Reus, Baix Camp, 3 novembre 1821 – Barcelona, 12 febrer 1892)

Historiador, poeta, novel·lista i dramaturg romàntic. Germà d’Andreu. Després d’estudiar dret a Barcelona, dirigí el periòdic satíric “El Hongo” (1841), féu crítica teatral a “El Sol”, i publicà articles sobre Catalunya i la Corona d’Aragó al “Diario de Barcelona”.

El 1846 va entrar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on arribaria a exercir fins a la seva mort. Va participar activament (1845) en la restauració dels Jocs Florals, dels quals fou mantenidor diversos anys i president el 1865; hi obtingué nombrosos premis.

El 1858 va publicar Los trobadors nous. Va publicar alguns drames històrics, com Roger de Flor (1845), i també diversos treballs gramaticals, com Gramática de la lengua catalana (1867), rebuts amb forta polèmica, la primera novel·la romàntica en català L’orfaneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), i les narracions Costums que es perden i records que fugen. Reus 1826-1840 (1880).

Com a historiador va escriure, entre altres, la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) i la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), també molt discutides.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1852), on ordenà i inventarià l’arxiu i la biblioteca.

Aulèstia i Pijoan, Antoni

1 Resposta

(Reus, Baix Camp, 17 gener 1849 – Barcelona, 10 març 1908)

Escriptor i historiador. Formà part de La Jove Catalunya, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (de la qual fou president), de l’Acadèmia de Bones Lletres (des del 1877) i, després, president de la de Llengua Catalana. Fou diverses vegades mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona. Col·laborà en el setmanari “Lo Gai Saber” i en la revista “La Renaixença”.

Escriví diversos estudis històrics com Notícia històrica dels catalans que intervingueren en lo descobriment d’Amèrica (1876), Quadros d’història catalana (1876) i deixà inèdit Les gestes del rei en Jaume en el Puig de Santa Maria. La seva Història de Catalunya (2 volums, 1887-89), continuada després per Ernest Moliné i Brasés (1922), contribuí com cap altra a divulgar els aspectes més interessants de la nostra història.

És també autor d’estudis sobre història de la literatura catalana, així com de nombrosos discursos i memòries d’entre les quals cal esmentar La tradició literària catalana en los segles XVII i XVIII (1873), Notícia general de la prosa catalana des de su aparició fins a terminar lo segle XVI (1874), Lo moviment literari català (1875-78), Barcelona. Ressenya històrica (1878), Andreu Balaguer i Merino, necrologia, Associació Catalanista 1883).

La major part dels articles i discursos foren reunits després de la seva mort en Estudis històrics, dos volums de la “Ilustració Catalana”. La seva biblioteca fou cedida a la de l’Institut d’Estudis Catalans.