(Reus, Baix Camp, 21 octubre 1850 – Riudecanyes, Baix Camp, 23 octubre 1918)

Jurista i historiador del dret català. Fill de Salvador Maria de Brocà i de Bofarull. Es llicencià en dret (1869) a la Universitat de Barcelona, on exercí com a auxiliar de càtedra. Es doctorà el 1870. Fou secretari del Primer Congrés Català de Jurisconsults (1881). Recollí la seva experiència en qüestions processals en el Manual de formularios ajustados a la ley de enjuiciamiento civil (1875).

Formà part de la secció jurídica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), destinada als treballs de recerca històrica i de reconstrucció de les institucions polítiques i jurídiques catalanes. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1899-1900; 1900-01), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1886) i degà del Col·legi d’Advocats (1911-15). Presidí la Comissió de Jurisconsults que preparava l’Apèndix del Codi Civil (1915) per al règim jurídic especial de Catalunya, obra impulsada per la Mancomunitat.

De la seva producció cal destacar Instituciones de derecho civil catalán vigente, comentadas con la doctrina del tribunal supremo y precedidas de una introducción histórica (1880, juntament amb Joan Amell i Llopis), Juristes i jurisconsults catalans del segle XIV fins al XVII (1909), Estudi i ensenyança del dret a Catalunya abans del segle XVIII (1909), Taula de les estampacions de les Constitucions i altres drets de Catalunya (1910), Els usatges de Barcelona (1914), Biografia de Ramon Llàtzer de Dou (1916) i la seva fonamental Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil y… (1918), que constitueix un tractat força complet sobre la història externa del dret català.