(Cocentaina, Comtat, 1850 – València, segle XIX)
Músic i compositor. Actuà com a director d’orquestra a Madrid, i a partir del 1880, de tornada a València, ingressà com a professor del Conservatori i fou un dels promotors de la societat de concerts Artístico Musical.
És autor d’obres per a piano i de les sarsueles El favorito i Entre bobos anda el juego, i de l’obra escènica El pacto con Satanás.
(Illes Balears, 1793 – 17 juny 1850)
Escriptor. Professà al convent dominicà de Palma de Mallorca, on passà tota la seva vida.
És autor d’una Oración fúnebre por las víctimas de Felanitz (1844) i de diverses obres piadoses i novenes impreses a Mallorca entre els anys 1845 i 1849.
Morí en el vaixell de guerra “Lepant”.
(Alcoi, Alcoià, 20 gener 1850 – Madrid, 14 abril 1910)
Pintor. D’infant passà, amb la seva família, a València, on ja era empadronat el 1853. Molt jove, ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on fou tutelat i iniciat en el dibuix pel catedràtic Plàcid Francès, cosí germà seu. Acabà la carrera, amb un excel·lent expedient, el 1871.
Després d’alguns premis locals, el mateix any obtingué segona medalla a l’Exposición Nacional amb Presó del Príncep de Viana. És l’època de triomf de la pintura d’història i, malgrat que ell aviat desembocà en conceptes molt més amplis de l’art, també s’adscriví a la moda: Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur (medalla d’or a la Nacional del 1878) o Expulsió dels jueus (Granada, Museo de Bellas Artes), començat a Roma, acabat a París i premiat a Berlín el 1890.
Novus ortus, ambiciosa creació del 1881, també fou premiat amb medalla d’or a Madrid, i a partir d’aleshores inicià una etapa de pintor de composicions decoratives per a cases, palaus i fins i tot cafès madrilenys, mentre creixia el seu renom de retratista. Pintor d’escenes amables i cultivador de la pintura de gènere, fou il·lustrador de “Blanco y Negro”.
Són excepcionals els retrats que hi ha al Museu de Belles Arts de València (Donya Anna Colin i Perinat, Donya Conxa Francès i Sempere -la seva mare-, El pintor Jiménez Aranda), al Museo de Bellas Artes de Màlaga (Jacinto Octavio Picón, El pintor Antoni Muñoz i Degrain) i a la Hispanic Society de Nova York (Ramón de Campoamor). El Museo de Arte Moderno de Madrid conserva un retrat de María Guerrero, nena, i el Círculo de Bellas Artes de la mateixa ciutat el retrat del pintor Vicente Palmaroli.
Fou autor d’una Gramática del color (1906), obra d’interès excepcional, on l’autor es mostra com un gran tècnic i científic i un autèntic investigador. Arran de la publicació d’aquesta obra -abans havia publicat uns articles sobre La desecación en la pintura, fou creada per a ell la càtedra de tècnica i teoria del color a l’Escuela de Bellas Artes.
(Alacant, 25 octubre 1850 – 12 juny 1908)
Polític. Fou marquès del Bosc d’Ares (1883), gran d’Espanya (1897), cinquè comte de Casas Rojas i setè comte de Torrellano.
Advocat, milità a la dreta del partit conservador, que presidí a la província d’Alacant. Fou diputat i senador.
Creà el sanatori de Busot i reuní una notable col·lecció bibliogràfica i artística.
(Alacant, 7 agost 1850 – 22 agost 1913)
Erudit. En col·laboració amb Adalmir Montero i Pérez publicà part d’un ambiciós Ensayo biográfico y bibliográfico de escritores de Alicante y de su provincia (1888).
Escriví també Memoria relativa a los nuevos descubrimientos de la antigua Lucentum (1958), Bosquejo histórico de la imprenta en Alicante en el siglo XIX (1961), Boceto del excmo. sr. d. Eleuterio Maisonnave Cutayar (1890) i diversos opuscles biogràfics.
(Binissalem, Mallorca, 1769 – Palma de Mallorca, 1850)
Escriptor. Carmelità, conreà la poesia satírica en castellà i català i tingué una certa popularitat, especialment amb la composició Sa potada d’es frare.
(València, 1850 – 1922)
Historiador i erudit. Fou fiscal municipal uns quants anys, però és conegut sobretot per la seva dedicació als estudis històrics de temàtica valenciana i per la seva presència activa en la vida cultural. Pertanyé al Liceu de València, a la Joventut Catòlica, a Lo Rat Penat i dirigí el Centre de Cultura Valenciana.
Les seves principals obres són: Las órdenes religioso-militares: caballería del Temple, El palacio del Real, La Alameda de Valencia, Convento de Santa Mónica, Sucesos memorables y edificios históricos de Valencia, Gobernadores de Valencia, San Vicente de la Roqueta i El general Elío y su tiempo.
(Alacant, 27 juliol 1850 – Godella, Horta, 9 maig 1929)
Pedagog. Estudià a Madrid dret i filosofia i lletres. El 1870 fou nomenat catedràtic de literatura de l’institut de Las Palmas i, posteriorment, de Toledo i de València. Col·laborà amb Giner de los Ríos, Salmerón i Azcárate a la creació de la Institución Libre de Enseñanza.
Col·laborador de l’almanac de “Lo Rat Penat” del 1880, dirigí les revistes “El Nuevo Ateneo” (Toledo, 1879-90) i “La Enseñanza Nacional” (València, 1904-08).
Entre les seves obres destaquen: Estudios, ensayos y disertaciones filósofico-literarias, Manual de Lengua Española, etc.
Fou el pare de Julio Milego Díaz (Toledo, Castella, 1884 – Madrid, 1981) Escriptor. Publicà, entre altres obres, Emilio Castelar. Su vida y su obra (1906), El problema catalán. (¿Separatismo o regionalismo?) (1916) i El general Barrera (De Cataluña al 10 de agosto) (1936), aquestes dues últimes al servei d’una ideologia hostil a les reivindicacions catalanistes.
(Maó, Menorca, 1850 – 1873)
Compositor. Malgrat la seva curta vida, tingué una carrera musical ben prometedora.
És autor de l’òpera Julieta i Romeo, estrenada el 1871.
(Narbona, França, segle XVIII – Perpinyà, 1816)
Pintor. Anà a residir a Perpinyà, on fou l’iniciador de la família de pintors del mateix cognom.
La seva obra, d’estil neoclàssic, és de qualitat notable.
Foren fills seus:
Dades dels Països Catalans 